Els darrers estirabots de les direccions independentistes després de que Pedro Sánchez guanyés la moció de censura condueixen, no només al Govern del PSOE a la oposició, sino que porten directament a la pérdua dels nivells d'autonomia assolits en l'Estatut aprovat en 2006 (crec).
Les direccions independentistes, amb la politica del tot o rés, amb l'escapada de Bruseles (algú ens explicará qui paga la festa?), els intents d'insurrecció comarcals, les confrontacions estupides "amb Madrid" condueixen directament a una majoria PP, C'samb el suport del neofranquisme representat per Vox. Aquesta es la foto d'avui.
Malgrat els esforços de gent com Tardá o com el mateix Campuzano la cosa va molt malament. Dirigits pel sultá de Waterloo i pel seu encarregat a la Plaça de Sant Jaume, amb un munt de Consellers i de Conselleres que no sabem a qué dediquen el seu temps laboral (a governar, poquet), amb les bogeries Palusiadenques i els encaputxats cupaires pululant per ahí.
Si, amics i amigues, perque mentre tant a Catalunya les llistes d'espera a la sanitat augmenten com l'escuma, perque els treballadors i treballadores públiques han hagut de plantarse per recuperar els seus diners (el Govern tenia la barra de dir que no tena calés i de cop han aparegut), perque té els bombers, mossos d'esquadra i personal de protecció Civil absolutament abandonats, la dependència no arriba a les families que ho han sol.licitat...No sé si catalunya es un caos, però la seva administració sí que ho és.
Aquests aprenents de bruixot no es donen compte (o sí), que amb la seva actitut impresentable li estan posant l'alfombra vermella a Casado y Rivera, i de passada estan empitjorant i molt la situació dels polítics presos, la qual cosa em preocupa i molt, perque la mesura de presó incondicional sense fiança es abusiva i de dubtosa legalitat.
Aixó, però no sembla afectar als que creuen i practiquen la filosofia de "quan pitjor, millor". Doncs no, quan pitjor, molt pitjor. Els que desde Waterloo o desde la Plaça de Sant Jaume es passen el dia constituínt Consells republicans privats, o escamots per tallar autopistes, no estan governant. No atenen les peticions de la Catalunya real, composada per dones i homes que fan cues interminables a la Sanitat Pública, que esperen els diners de la dependència que no els hi arriben, que han vist retallats els seus sous i que han hagut de plantarse per cobrar (quin miracle que el dia abans de la vaga dels empleats públics aparexeisin els calers per pagar els treballadors publics). Dit en altres paraules, tenim un Govern que viu sense viure en ell, que espera una cosa que sap que no arribará, per moltes raons, sobre tot per dues: Perque no hi ha prou masa crítica i perque l'estat no es trenca així com així.
En aquestes estem, esperant a veure que passa el dia 21. El Govern cada dia la diu diferent, primer que era una provocació, després que hi tenen tot el dret a reunir el Consell de Ministres i avui sembla que Sant Tornem-hi a la provocació. La veritat es que anem a marxes forçades cap a un nou 155 "sine die", cap a una majoria de dreta-extrema dreta, que és el que reclama: la expressió feta llei del "A por ellos", que son tots nosaltres, el poble de Catalunya.
Encara som a temps, deia en Tardá, i a mí m'agradaria que fos veritat, però un ja comença a distingis els desitjos de les realitats. Es per aixó que estic rebuscant les velles enganxines de "Volem l'Estatut", si nois i noies, aquelles del que alguns illetrats diuen que és "el régim del 78". Un servidor prefereix el régim del 78 a una siposada república que encara no sabem si será democràtica, perque fins ara la democràcia, la cultura republicana de la fraternitat está bastan allunyada del que pensen i fan Puigdemon-Torra-Paluzie, el nou "Trio Calaveras".
Aixó, però no sembla afectar als que creuen i practiquen la filosofia de "quan pitjor, millor". Doncs no, quan pitjor, molt pitjor. Els que desde Waterloo o desde la Plaça de Sant Jaume es passen el dia constituínt Consells republicans privats, o escamots per tallar autopistes, no estan governant. No atenen les peticions de la Catalunya real, composada per dones i homes que fan cues interminables a la Sanitat Pública, que esperen els diners de la dependència que no els hi arriben, que han vist retallats els seus sous i que han hagut de plantarse per cobrar (quin miracle que el dia abans de la vaga dels empleats públics aparexeisin els calers per pagar els treballadors publics). Dit en altres paraules, tenim un Govern que viu sense viure en ell, que espera una cosa que sap que no arribará, per moltes raons, sobre tot per dues: Perque no hi ha prou masa crítica i perque l'estat no es trenca així com així.
En aquestes estem, esperant a veure que passa el dia 21. El Govern cada dia la diu diferent, primer que era una provocació, després que hi tenen tot el dret a reunir el Consell de Ministres i avui sembla que Sant Tornem-hi a la provocació. La veritat es que anem a marxes forçades cap a un nou 155 "sine die", cap a una majoria de dreta-extrema dreta, que és el que reclama: la expressió feta llei del "A por ellos", que son tots nosaltres, el poble de Catalunya.
Encara som a temps, deia en Tardá, i a mí m'agradaria que fos veritat, però un ja comença a distingis els desitjos de les realitats. Es per aixó que estic rebuscant les velles enganxines de "Volem l'Estatut", si nois i noies, aquelles del que alguns illetrats diuen que és "el régim del 78". Un servidor prefereix el régim del 78 a una siposada república que encara no sabem si será democràtica, perque fins ara la democràcia, la cultura republicana de la fraternitat está bastan allunyada del que pensen i fan Puigdemon-Torra-Paluzie, el nou "Trio Calaveras".
