Companys i Puigdemont:Una comparació que fa calfreds

Companys i Puigdemont: Una comparació que fa calfreds.

Ahir mentre arribavem a cas per dinar, la meva sra. i jo, varem coneixer la detenció de Puigdemont a Alemanya per part de policies locals a instàncies del CNI espanyol. Era una mala noticia perque, sense comptar amb la ilògica tournée per retornar a Bruseles que comptava en travessar al menys 5 fronteres, i on per tant, les possibilitats de ser detingut augmentaven exponencialment, sabiem que aixó tindria al carrer repercusions inmediates, i no totes amb el somriure ni molt menys.

Aleshores, un que comença a familiaritzar-se amb certes lógiques del procés, li va dir a la seva parella: "Mª Elena, m´hi jugo un pésol a que algú sortirá comparant Puigdemont amb Companys, perque estem situats en la post-veritat" Ella em va respondre incrédula "Vols dir?" I jo li respongué "I tant".

No van passar ni dues hores quan desde Facebook vaig tindre ocasió de llegir al menys tres entrades, referint-se a Companys i Puigdemont. Frases com "1940 Companys arrestat per la Gestapo - 2018 Puigdemont arrestat per la Policia Alemanya". Es volia establir un paralelisme que, al meu entendre no existeix. Només recordaré els fets de Companys, els altres els tenim tots molt presents.

Companys va ser arrestat a La Baule - França i detingut per la Policía Militar Alemanya, segons l'historiador Josep Benet. Traslladat a Paris, va sofrir el primer interrogatori per part del policía espanyol Pedro Urraca Rendueles i després lliurat a Espanya, a Madrid on va ser torturat. Mentres tant, començá la instrucció del sumarísim i el varen traslladar al Castell de Monjuïc. Segons explicá la seva vidua Carme Ballester, el 13 d'Agost de 1940 "dos homes vestits de civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys" van irrompre al domicilio del matrimoni Companys a La Baule " amb les metralletes a la ma i apuntant al meu marit i a mi mateixa", i en que, després d'escorcollar la casa i endur-se'n els diners que hi havia "els quatre soldats s'emportaren ccustodiat el president de Catalunya".

Crec que podem afirmar i comprobar diferents temes; Companys va ser arrestat arbitrariament, el braç executor va ser la Wermatch, no va tindre cap assistència, l'unic advocat que va tindre va ser el "defensor" del Consell de Guerra sumarísim que el va condemnar, les seves pertinences robades i la seva esposa no va ser informada oficialment de res fins al 16 d'Octubre de 1940 on li comunicàren que el seu marit havia estat afusellat.

Ahir afirmava en Salvador Milá a Facebook " Si es vol ajudar al president Puigdemont i als politics processats, que no es compari la seva detenció a la República Federal Alemanya amb la del president Companys per la Gestapo (error)...aixó es tan irresposable com comparar el 1 d'Octubre amb el cop d'estat de Tejero. (,,,)"

Llevat de que a Companys qui el deté no es la Gestapo, tot el demés ho comparteixo absolutament. De res val el dramatisme, la épica i la cançó de gesta per sortir de l'actual situació. El que val es la política, la capacitat de trobar respostes i solucions que puguin ser asumides per amplíssimes majories, que s'han de comprometre a respectar les lleis a les quals tots, objectivament ens hem de subjectar.

Puigdemont tindrá totes les garanties i drets, la primera el "habeas corpus", cosa a la que Companys no va tindre dret. Va ser maltractat, torturat i apallissat desde el moment de la seva detenció fins gairebé el Consell de Guerra, no va ser jutjat per jutjes sino per militars, no va tindre cap mena d'assistència jurídica, cap garantia, no se li va permetre rebre a gairebé ningú, la seva esposa no en va saber res d'ell fins el dia després del seu assasinat...

Establir paralelismes i comparacions es ofendre la memòria del president Companys, de professió advocat dels treballadors, company i amic de Francesc Layret y de Salvador Seguí, assasinats pels sicaris de la patronal. Es menysprear la seva obra i la seva lluita i es fer una caricatura lletja, molt lletja d'un home bó, que mejava farinetes quan bombardejaven Barcelona amb un noiet de 14 anys als menjadors de la Generalitat. Aquest noiet es deia Jordi Ribó Cabanas, el meu pare. Si ell visqués us diria lo errats que van que estableixen aquestes absurdes comparacions.

JORDI RIBÓ FLOS

Habemus President?

Habemus President?

Parece que a la tercera irá (ya veremos) la vencida. Si el rumor, que ya es un clamor en Can PDCat y parece que en ERC, se confirma van a presentar al President del Parlament el nombre de Jordi Turull como candidato a investir, a la espera de los vientos de Bruselas y las tempestades cupaires.

La cosa, a estas horas del día de hoy (11.40 h. del 21 de Marzo de 2018) está así, lo que no quiere decir que al cabo de un rato sea distinta: Heisenberg y su principio de incertidumbre, vamos. Llevamos demasiado tiempo sin Gobierno (más de dos años, ojo, porque que haya Consellers nombrados no significa necesariamente que se gobierne de forma efectiva) y los problemas se agigantan. Vaya por delante que Jordi Turull no me mola nada, demasiado Majestic, demasiado notario y demasiada financiación ilegal de su partido.nodriza, como para decir que él no estaba o que pasaba por allí. Paso además por su eructo contra Joan Coscubiela, aún así adelante con los faroles, porque hay demasiadas cosas en espera a saber:

- La situación de la enseñanza, que a mi juicio debe ser pública, catalana, democrática y de calidad, con todo lo que ello significa.

- La situación comatosa de la Sanidad Pública, la misma que Boi Ruiz hundió y que Fernández Díaz dijo haberse cargado.

- La Dependencia, que sigue estando en paños menores.

- La Renta Garantizada que se debe desarrollar urgentísimamente.

- La situación económica e industrial: el desarrollo del Pacte per l'Industria.

He dejado lo de la Industria lo último porque quiero ponerle el necesario énfasis. Existe un acuerdo firmado hace meses con el Govern que está en la misma situación que cuando se firmó, es decir, por iniciar. Los desafíos son inmensos, pero sobre todo se necesita que, en base a este acuerdo se comience a transformar el modelo productivo de Catalunya, se empiecen a pergeñar proyectos industriales con productos de alto valos añadido, se desarrollen los sectores industriales estratégicos y recuperemos el potencial industrial de Catalunya, que está en estado mortecino. Es cierto que se deben desarrollar infraestructuras, conexiones ferroviarias imprescindibles (corredor mediterráneo), que los aeropuertos catalanes funcionen como una sola unidad, y que para ello las administraciones deben actuar conjuntamente, con los llamados agentes sociales también. Sólo con audacia y con diálogo podemos sacar al país de este estado de postración. Si el Govern quiere buscar alianzas, deberá poner de su parte algunas cosas, así como el resto de agentes. Lo que no puede ser es que se continúe en este estado de situación, en la pre-autonomía.

Una última cosa: yo ya he maldecido los deudos del PP y de Ciudadanos antes, lo digo para que no haya dudas. Una vez hecho esto, pongan manos a la obra, si no los efectos los pagaremos (casi) todos, en mayor medida la clase obrera catalana, que seguirá malviviendo en la precariedad, con salarios bajos y condiciones de trabajo que no se ajustan al siglo XXI. La formación de Govern no es condición suficiente, pero si necesaria.

JORDI RIBO FLOS

Els oblidats dels oblidats. Els nens de la polio

Els oblidats dels oblidats. Els nens de la polio.

Dedicat a Angel Algaba, Rosa Herranz, Gari Savoia i altres afectats per la polio i el SPP.

Les victimes de la Dictadura franquista son les grans oblidades dels poders politics actuals. No només aixó, ha estat la gent més vexada, sobre tot darrerament per les polítiques del PP i dels seus acompanyants. Tenim un cas molt punyent com es el de la gent que está enterrada al Valle de los Caídos, a esquenes de les families i contra la voluntat de les mateixes.

Avui, peró em vull referir a una altra clase de victimes. Aquells nens i nenes que, a començaments dels anys 50 varem contraure la polio com a consequència de les terribles condicions de vida aleshores. Però el més escandalós d'aixó va ser que, un cop descoberta la vacuna Salk (que va ser alliberada de patents per Dr.Salk per abaratir el cost), aquesta no va ser distribuída per Govern de Franco pel seu alt cost. Aixó era mentida, conm tantes coses a l'época. Aquesta vacuna alliberada de patents, costava uns pocs céntims de peseta i el seu cost era perfectament asumible per qualsevol Govern...pero que no fos el de Franco. En aquells anys vull recordar que l'Estat va destinar grans quantitats de diners en la construcció del Valle de los Caídos per una banda i en la celebració del Congrés Eucarístic a Barcelona per altra banda. Per tant, el que es va fer es negar l'epidèmia, dient que no hi havia polio i que la situació estava controlada. De passada vull recordar que aleshores no existía en Ministeri de Sanitat, i qui portava aquests assumptes era el Ministre Secretari General del Movimiento.

Es calcula que a tota Espanya van passar dels 100.000 casos de polio entre 1955 i 1962 i que fins 1962 no es va fer cap campanya massiva de vacunació. Només a partir d'aquest any va haver una campanya masiva de vacunació a tota Espanya, la campanya del terrós de sucre. Amb quasibé 10 anys aquesta malaltia infecciosa es va erradicar d'Espanya, gràcies a que metges amb consciència social van alliberar la vacuna de patents i també a l'extensió que es va fer desde molts hospitals i molts metges en concret. Aquests van desaconsellar cap mena d'intervenció quirúrgica als afectats, proposant recuperacions mitjançant exercicis físics i tractant amb molta cura els nens.

Jo vaig estar afectat per aquesta malaltia, que vaug contraure en 1956. Només recordo els terribles dolors dels primers dies, i que al final vaig poder sortirmen, amb una afectació al braç dret, però vaig estar paralitzat fins el coll, que no tant sols podia girar el cap. Es pot dir que em vaig salvar de miracle, perque si l'atac hagues continuat, la següent afectació era l'aparell respiratori. Els meus pares van ser fonamentals, ells em van salvar i van sacrificar gairebé tot el que tenien. Ma mare va plegar de treballar i la major part del sou del meu pare marxava per pagar els metges i els tractaments. Recordo amb horror les vegades que ma mare em portava a l'Hospital de Sant Joan de Deu per la rehabilitació. Allá hi havia molts interns, molts nens i nenes als que s'els hi varen practicar intervencions quirurgiques dolorosísimes, hi havia el terrible pulmó d'acer...jo recordo encara els crits i gemecs de les criatures que estaven molt més afectades que jo...desde aquí vull rendre homenatge al Dr. Esteve de Miguel que em va atendre i que ens va tractar amb una humanitat i un amor que mai oblidaré. Aquest metge, com que a casa no teniem cap asegurança i no hi havia la Seguretat Social, ens cobrava menys de la meitat de diners que cobraba a altra gent. També cal destacar la tasca feta per l'Institut Gutmann en el tractament dels afectats. Pero el Dr. Esteve de Miguel, deixeble del Dr.Trueta era un d'aquells metges que creia en el jurament hipocràtic i que el primer per ell era el malalt i després "ja ho trobarem", deia.

El Gover de Franco ens va tractar de la següent manera: Primer van negar el problema, malgrat les xifres que parlaven de pandemia, després desde la Sanitat, la major part de la pública en mans religioses, es deia que "la malaltia era deguda als nostres pecats i als dels pares". Fins els anys 60 que no va començar la campanya de vacunació massiva, anunciada per TV no hi va haver més que el voluntarisme de mares i pares i d'alguns metges. L' Estat ens va desconeixer i ignorar.Aquest Estat no ha reparat de cap manera a aquells nens que, havent.hi la vacuna no s'ens va suministrar perque simplement es van desentendre del problema i ni tant sols la van importar, Era gairebé impossible fer-se amb ella, a menys que no es fes de manera ilegal, comprant-la directament a França o a algún altra país. Fins i tot ens avergonyiem de la nostra malaltia i només arribats als anys 80 varem pendre una mica de consciència de la nostra situació, i mai colectivament perque en el temps en que es va produir l'epidemia no reconeguda, les possiblitats d'organització eren nules.

Però el nostre patir no s'acabat. Al cap dels anys ens ha sorgit la SPP - Siindrome Post Polio, que es concreta en perdua d'energia i força en les parts del cos afectades, dolors en bastants casos molt intensos i perdua de capacitats. Gent que podía caminar, ha tornat al les croses o a la cadira de rodes, i aixó si que no está reconegut de cap de les maneres.

Aquest col.lectiu, a no ser que els afectats ens organitzem, estem condemnats a durnos la nostra malaltia al més enllá, sense cap mena de reconeixement, rescabalament ni reparació. Ja de per sí les nostres ciutats, vivendes i serveis no estan gaire accesibles i només el que s'ens reconeix el el porcentatge de discapacitació, que a la majoria ens representa una petita deducció en l'IRPF, però res més. Es per aixó que som els oblidats dels oblidats i, per fer-nos sentir no tenim més via que la organització i buscar el suport més ampli possible. Un servidor començará per la seva casa, es a dir, pel sindicalisme, en el meu cas per CCOO. Per tant, comencem desde avui.

Nota: Tots aquells que s'oposen a les campanyes de vacunació crec que están errats, que ens ho demanin a nosaltres. Si ens haguessin vacunat a tots, molts nens i nenes, la inmensa majoria dels afectats estariem al 100% de les nostres capacitats.

JORDI RIBO FLOS.

LAS PENSIONES, UN DEBATE DE CALADO

LAS PENSIONES, UN DEBATE DE CALADO

Estamos asistiendo a un proceso de movilizaciones muy importantes en defensa de las pensiones, mejor dicho, en defensa del sistema público de pensiones. En torno a ello escuchamos multitud de opiniones, muchas de ellas acertadas, pero otras fuera de lugar o directamente demagógicas. Enumeraré algunas:

- Como dice mi compañero y amigo Héctor Maravall, con el cual he tenido el honor y el placer de trabajar, no se puede hablar de las pensiones como un todo homogéneo, pues las hay con distinta función protectora. Además, éstas responden a la vida laboral que hemos traazado. Por tanto, el problema central del sistema de pensiones es el del mercado laboral. Con una vida laboral corta, precaria o con bajos salarios no podemos esperar buenas pensiones. El problema por tanto, reside en el modelo productivo español: en un país donde lo básico son los bares, las peluquerías, gimnasios, servicios con poquísimo valos añadido, con este modelo no podemos aspirar a un país con elementos de desarrollo importantes. La batalla central está en cambiar el modelo productivo español, con una presencia importante de la industria, desde la básica a la de mayor nivel tecnológico, y además EMPEZAR A DISCUTIR SOBRE LA BRECHA DIGITAL Y DEL CONOCIMIENTO en España, mucho más relevante incluso (me ganaré por ello alguna enemistad) que la brecha de género, porque ésta ha ganado el debate social, mientras que la primera no nos la estamos planteando.

- Aparatar a los sindicatos del debate, de las movilizaciones y de las soluciones, no sólo es un error. Es una traición democrática de primer orden, porque negar a las organizaciones este espacio vulnera no sólo las leyes (entre ellas la Constitución Española), sino también las lógicas. ¿O es que alguien puede negar el peso del movimiento sindical a la hora la la creación, consolidación y desarrollo del sistema de protección social? Otra cosa es que los sindicatos hayan sabido transmitir bien el debate, o que éste se haya reproducido con fidelidad en los medios de comunicación. De lo que no hay ninguna duda es del papel decisivo de los mismos en la creación y mejora de muchas de las actuales prestaciones, además del llamado fondo de reserva que el Partido Popular ha dilapidado por las presiones del déficit, que pasó de ser privado a público, en una extraña socialización de pérdidas.

- Las pensiones deben servir para que los que las disfrutan tengan una vida digna, no es la finalidad del sistema público de pensiones el rescate de las familias, aunque muchos mayores con extrema generosidad han utilizado su pensión para mantener a los hijos y nietos, por la gravedad y consecuencias de la crisis. Volvemos a la macroeconomía por tanto, con la selva de contratos temporales, el único "seguro" que hay es la pensión de los abuelos. Ya me contarán qué proyecto vital se puede construir así.

- Una cuestión de la que nadie habla: el enorme gasto que supone la vivienda para cualquier familia. Hipotecas y alquileres inmorales se llevan la mayor parte de los ingresos familiares. Desde la Ley Boyer (que a mi juicio se debería derogar), el gasto en vivienda ha aumentado de manera exponecial, y ésta es la espada de Damocles de las economías familiares.

Podíamos seguir, pero las soluciones no son únicas: Les apunto algunas.

Debe haber una reforma fiscal que permita obtener ingresos al Estado y terminar con estas amnistías y con la cultura del no-pagar, debe producirse una modificación en profundidad de la Ley de Alquileres (ahora mismo no sé su denominación pero ya nos entendemos), debemos cambiar el modelo productivo de este país y debemos reordenar nuestras prestaciones intentando que sean lo más homogéneas posible.

Porque una cosa es el voluntarismo, otra muy diferente tener proyecto,

JORDI RIBÓ FLOS