divendres, 14 de desembre del 2018

CATALUNYA, CRÓNICA D'UNA DERROTA ANUNCIADA

CATALUNYA, CRÓNICA D'UNA DERROTA ANUNCIADA.


Els darrers estirabots de les direccions independentistes després de que Pedro Sánchez guanyés la moció de censura condueixen, no només al Govern del PSOE a la oposició, sino que porten directament a la pérdua dels nivells d'autonomia assolits en l'Estatut aprovat en 2006 (crec).

Les direccions independentistes, amb la politica del tot o rés, amb l'escapada de Bruseles (algú ens explicará qui paga la festa?), els intents d'insurrecció comarcals, les confrontacions estupides "amb Madrid" condueixen directament a una majoria PP, C'samb el suport del neofranquisme representat per Vox. Aquesta es la foto d'avui.

Malgrat els esforços de gent com Tardá o com el mateix Campuzano la cosa va molt malament. Dirigits pel sultá de Waterloo i pel seu encarregat a la Plaça de Sant Jaume, amb un munt de Consellers i de Conselleres que no sabem a qué dediquen el seu temps laboral (a governar, poquet), amb les bogeries Palusiadenques i els encaputxats cupaires pululant per ahí.

Si, amics i amigues, perque mentre tant a Catalunya les llistes d'espera a la sanitat augmenten com l'escuma, perque els treballadors i treballadores públiques han hagut de plantarse per recuperar els seus diners (el Govern tenia la barra de dir que no tena calés i de cop han aparegut), perque té els bombers, mossos d'esquadra i personal de protecció Civil absolutament abandonats, la dependència no arriba a les families que ho han sol.licitat...No sé si catalunya es un caos, però la seva administració sí que ho és.

Aquests aprenents de bruixot no es donen compte (o sí), que amb la seva actitut impresentable li estan posant l'alfombra vermella a Casado y Rivera, i de passada estan empitjorant i molt la situació dels polítics presos, la qual cosa em preocupa i molt, perque la mesura de presó incondicional sense fiança es abusiva i de dubtosa legalitat.

Aixó, però no sembla afectar als que creuen i practiquen la filosofia de "quan pitjor, millor". Doncs no, quan pitjor, molt pitjor. Els que desde Waterloo o desde la Plaça de Sant Jaume es passen el dia constituínt Consells republicans privats, o escamots per tallar autopistes, no estan governant. No atenen les peticions de la Catalunya real, composada per dones i homes que fan cues interminables a la Sanitat Pública, que esperen els diners de la dependència que no els hi arriben, que han vist retallats els seus sous i que han hagut de plantarse per cobrar (quin miracle que el dia abans de la vaga dels empleats públics aparexeisin els calers per pagar els treballadors publics). Dit en altres paraules, tenim un Govern que viu sense viure en ell, que espera una cosa que sap que no arribará, per moltes raons, sobre tot per dues: Perque no hi ha prou masa crítica i perque l'estat no es trenca així com així.

En aquestes estem, esperant a veure que passa el dia 21. El Govern cada dia la diu diferent, primer que era una provocació, després que hi tenen tot el dret a reunir el Consell de Ministres i avui sembla que Sant Tornem-hi a la provocació. La veritat es que anem a marxes forçades cap a un nou 155 "sine die", cap a una majoria de dreta-extrema dreta, que és el que reclama: la expressió feta llei del "A por ellos", que son tots nosaltres, el poble de Catalunya.

Encara som a temps, deia en Tardá, i a mí m'agradaria que fos veritat, però un ja comença a distingis els desitjos de les realitats. Es per aixó que estic rebuscant les velles enganxines de "Volem l'Estatut", si nois i noies, aquelles del que alguns illetrats diuen que és "el régim del 78". Un servidor prefereix el régim del 78 a una siposada república que encara no sabem si será democràtica, perque fins ara la democràcia, la cultura republicana de la fraternitat está bastan allunyada del que pensen i fan Puigdemon-Torra-Paluzie, el nou "Trio Calaveras".

divendres, 16 de novembre del 2018

Va escriure el Dómine Cobra un 27 d'abril de 2018...

VA ESCRIURE EL DÓMINE COBRA UN 27 D'ABRIL DE 2018:

Us reprodueixo el que va escriure l'afamat ardiaca (archidiácono en castellá) Dómine Cobra el dia 27 d'abril. Només un petit afegitó:

Aixó ha esta possible gràcies, entre d'altres persones responsables de CCOO a la Dolors Llobet, a la Rosa Sans de Cultura de la CONC, al Miquel Lluch i a la Estrella Pineda de Pensionistes y Jubilats, a en Lluis Filella, defensor de l'afiliat i al Víctor Béjar, el nostre flamant director, professor del Conservatori Municipal de Barcelona.

La iniciativa ha esta molt ben rebuda, i a més ens hem assabentat que els companys de CCOO de A Coruña estan fent una cosa similar.

Sabeu una cosa? El Dómine Cobra ja en sabia quelcom, o la va intuir, en tot cas va ser un element també primordial, perque la seva valoració no era qualsevol cosa. Afegir ara que ja som més d'una vintena de sindicalistes (majoria dones) els que estem en plena feina d'assaig i treball. Per tant en Jordi no está sol ni és l'unic, el puny tancat es el contrari al dit solitari i som com un puny. Creiem que en Maig podrem mostrar el que hem aprés.

I ara la darrera, de debó: encara hi sou a temps, cantaires i músics, veniu!

Ara silenci, que parla el Dómine Cobra:

"Durante un centenar largo de años el movimiento de los trabajadores cantó sus propias canciones de gesta y de oficio, baladas e himnos y lo que encartara en un momento dado. Era, sin duda, una expresión más de la forja de la identidad. Cantaban los anarquistas catalanes e italianos, cantaban los franceses y los wooblyes norteamericanos. Cantaban los cartistas ingleses recordando a sus héroes de la masacre de Peterloo, y cantó todo quisque que, en los cuatro puntos cardinales, llevara mono azul, boina y otras prendas de vestir del proletariado ascendente. Cantaban los revolucionarios, cantaban los reformistas y cantaban los que no eran ni lo uno ni lo otro. Todo ese caudal fue disolviéndose, sus partituras están desparramadas y, seguramente, cubiertas de polvo. Todo ello, patrimonio inmaterial de las clases subalternas, corre el peligro de desaparecer, comido por los ratones de los que hablara Marx.

Alguien se ha decidido a evitarlo. Se llama Jordi Ribó i Flos. Un sindicalista inquietante, hoy jubilado, de Comisiones Obreras de Catalunya. Hay quien le cree el enviado de Sugar Blue en la Tierra. Sea como fuere, nuestro hombre se ha propuesto fundar una Coral con la idea de dar conciertos y recuperar el tesoro musical de las canciones de gesta proletarias. La Coral, nos dicen certeras averiguaciones, se llamaría Un Roig Encès. O sea, sin disimulos y a cara descubierta. Sin subvenciones de Anás o Caifás. Eso sí, pasando la gorra para cubrir los gastillos. Con un lema que parece indicar que la izquierda que no canta está chuchurría, camino de estar "sola, fané y descangayada".

Un RoigEncés puede recuperar un buen cacho de la memoria colectiva. Gracias a Jordi Ribó i Flos - sindicalista que alterna el vinagre del conflicto con el aceite del pacto. Con voz de bajo profundo, a medio camino de Boris Christoff y Nocolai Ghiaurov".

dimecres, 14 de novembre del 2018

MARC MÁRQUEZ, UN ALTRE TRAÏDOR?

MARC MÁRQUEZ, UN ALTRE TRAÏDOR?

Un servidor passa dies de l'estiu a Copons, un petit poble de la comarca de l'Anoia. Un de tants pobles on el motorisme es practica per part de gairebé tothom. A més hi ha una gran afició, que fa uns anys s'ha eixamplat gràcies a Marc Márquez, de la veïna comarca de la Segarra, a uns 30 km. Doncs bé, Marc Márquez acaba de ser "condemnat" per bona part del veinatge del poble pel fet de no sortir al balcó de Cervera on hi ha una pancarta amb el texte "Llibertat presos polítics".

Sens dubte, una persona que ha guanyat set títols del món en un esport del que confesso no hi entenc, no pot ser un "petardo". Aquells que l'admiraven ahir per aixó, no poden deixar de fer-ho, a no ser que siguin hooligans. Un campió es un campió, sobre tot si aquest no fa servir trucs ni marranades, i aixó Márquez ho ha demostrat en tota la seva carrera.

Sembla però, que l'independentisme no li perdonará aquesta "traició", malgrat que la inmensa majoria de cerverins sortissin a felicitarlo en la rua que es va fer. A l'independentisme esencialista aixó li és igual. Tant se val si ets motorista, futbolista o atleta, el que cal fer es servir incondicionalemt a la seva causa. Encara recordo les crítiques al FC Barcelona per jugar contra Las Palmas el dia 1 d'Octubre a porta tancada. Si el Barça hagués suspés unilateralment el partit, hagués perdut els 3 punts, més 6 punts més i una possible sanció: breu, hagués regalat la Lliga en aquest cas al Real Madrid, disparant-se un tret al peu. I el cas es molt diferent al de la URSS que es va negar a jugar contra Xile al Nacional de Santiago, el mateix camp que havia servit de pressó a milers de xilens, entre ells Víctor Jara, durant els dies posteriors al cop d'estat de Pinochet. Els fets no resisteixen comparatives.

El que jo li puc observar a Márquez i a tots els esportistes d'elit es que paguin els seus importos aquí, que no vagin fora ni montin societats evasores. Aixó va per Márquez i per tots. Tot el demés es fer cóctels sumament perillosos.

Finalment, a mi a més, m'agradaria que Cervera algún dia recordés a un dels seus fills més ilustres: Joan Comorera i Soler, Conseller de la Generalitat republicana i Secretari General de la USC i després del PSUC.

dimarts, 13 de novembre del 2018

Léanse la Constitución de 1978, por favor

LÉANSE LA CONSTITUCIÓN DE 1978 POR FAVOR.


Con mi amado y añorado compañero y camarada Manuel Sousa y con Emilio Caballero nos leímos aquel texto y lo comentábamos cada mañana con cierto espíritu crítico, sobre todo aquellos artículos que hacían referencia a la economía y al sistema de libre mercado. No es que fuésemos pejigueras (quizás un poco sí), pero teníamos cierto resquemor a aquella formulación de  "libertad de empresa dentro de la economía de libre mercado". Cierto que había otras formulaciones que permitían una apertura no pequeña, como el artículo 128 al que luego nos referiremos, así como el reconocimiento de la economía social y la facilitación del acceso de los trabajadores a los medios de producción. Ya entonces y pese a nuestras críticas valoramos que había que votar aquel texto, pues era el fruto de la correlación de fuerzas existente, y sabíamos que la única forma de mejorarlo era modificarla a nuestro favor. Además, nuestro partido de entonces, el PSUC ya había mostrado su disposición de apoyar el texto después de un amplísimo debate en las agrupaciones. A Sant Adriá vino Eliseo Aja a explicarla y, después de recibir algún coscorrón (dialéctico por supuesto), se llevó la opinión del conjunto de camaradas que iban a trabajar positivamente en la dirección indicada por nuestro Comité Central. Con ello quiero decir que hasta el último militante se había leído el texto, o por lo menos había tenido ocasión de hacerlo y sabía de qué estaba hablando.

Explico todas estas vivencias porque uno no deja de sorprenderse cuando constata el desconocimiento generalizado del texto constitucional, sobre todo cuando éste alcanza a altos responsables políticos tales como la Ministra de Trabajo Magdalena Valerio. Dicha señora, a preguntas de los periodistas acerca del problema de Alcoa y de la petición de que el Estado se haga cargo de una empresa del todo punto rentable y que ha sido objeto de subvenciones públicas, respondió: "No estamos en un régimen comunista".

Veamos qué dice el artículo 128 de la C.E.:

"128.1: Toda la riqueza del país en sus distintas formas y sea cual fuere su titularidad está subordinada al interés general"
"128.2: Se reconoce la iniciativa pública en la actividad económica. mediante ley se podrá reservar al sector público recursos o servicios esenciales, especialmente en caso de monopolio y asimismo acordar la intervención de empresas cuando así lo exigiere el interés general"

La Sra. Valerio creo que tiene motivos para el sonrojo. Ella no debe estudiar el ERE, si está bien o mal planteado, eso corresponde a su Ministerio, pero a otras personas. Ella creo que debe coordinarse con Industria para ver si esta empresa es de interés general y en todo caso acordar su intervención, dado que muchos miles de euros se han invertido en ella y además la situación geográfica de esta empresa hace que muchos empleos en Galicia y Asturias dependan de ella. Su papel es exigir a la propiedad que cumpla con la Responsabilidad Social de la que a veces presumen ciertos empresarios. La Sra. Valerio debe saber que tiene apoyo constitucional para  ejecutar estas medidas y que además, esto no es comunismo, porque el comunismo es otra cosa.

Le sugiero a la Sra. Ministra dos cosas: Léase la Constitución y léase también el Manifiesto Comunista de Marx y Engels. Es la mejor manera de no hacer el ridículo en público.

dilluns, 12 de novembre del 2018

¿Dónde quedan los que se opusieron a la I Guerra Mundial?

¿Dónde quedan los que se opusieron a la I Guerra Mundial?

Se han cumplido 100 años del final de la I Guerra Mundial, o del primer conflicto imperialista global. Vamos a dejar la historia y me remito sin duda a los certeros análisis de Josep Fontana y otros historiadores, sólo voy a comentar un aspecto, para mi relevante, después de oir las estupideces chauvinistas del Presidente de la República Francesa Emmanuel Macron. La cuestión es que alguien explique qué sucedió con aquellas personas y organizaciones que, desde el inicio y jugándoselo todo, incluso la vida, se opusieron a aquella barbaridad.

Muchas fueron las personas y organizaciones tachadas de traidores a sus patrias, desde Rosa Luxemburg, Karl Liebnecht y los espartaquistas hasta los bolcheviques de Lenin, pero nos vamos a fijar en la figura de Jean Jaurés, uno de los padres del socialismo francés, fundador del diario L'Humanité y diputado en la Asamblea nacional de la III República.. Jaurés, defensor de los obreros de las minas de Carmaut, de los obreros del vidrio de Albi, que llevó a la práctica el enaltecimiento de las cooperativas obreras, defensor del caso Dreyfuss, fue asesinado el 31 de Julio de 1914 a manos de un fanático nacionalista francés, deseoso de emprender la guerra contra los alemanes. Pero lo importante no fue la mano ejecutora, sino quienes estaban detrás del asesinato de Jaurés, y sobre todo, a quien beneficiaba su desaparición.

Naturalmente, su desaparición beneficiaba en primer lugar a los grandes propietarios, poseedores de capital y mercados, en la metrópoli y en las colonias, a la gran Banca francesa y a la oligarquía de la época. En segundo lugar, una guerra podía ser una forma de hacer carrera para la casta militar francesa, reaccionaria como todas, en la que su exponente máximo era Pétain, el mismo que años después pactó con Hitler y se dedicó a entregar a judíos, comunistas, socialistas y sindicalistas a la Gestapo. Finalmente, su desaparición dejaba, al menos en teoría el campo libre a la socialdemocracia que cayó en el discurso nacional-chauvinista de defensa de la guerra. Jaurés tenía demasiados enemigos poderosos y por ello fue asesinado.

Es por eso que uno se indigna hasta límites olímpicos cuando ve el enaltecimiento a fascistas criminales como Pétain y, que al mismo tiempo se olvide a personalidades como Jean Jaurés. Uno se cabrea al ver a todo un Presidente de la República Francesa homenajear a Pétain, cuando los únicos que merecen tal homenaje fueron las víctimas de aquella carnicería, los soldados enrolados a la fuerza para combatir y defender unas patrias que ni poseían ni eran las suyas.

El consuelo que me queda es ver cómo en Francia, buena parte de la sociedad civil ha rechazado esta mascarada macronista, es ver como amigos de la CGT y del PCF, principalmente aunque no únicamente, han alzado su voz. La Francia que acogió a nuestros abuelos en 1939, no la que los encerró en campos que fueron de concentración, todavía vive y respira.

Por cierto, finalmente un pequeño detalle: la Catalunya de la época se dividió entre aliadófilos y germanófilos, es decir, entre aquellos que les vendían suministros a los imperios centrales o los que lo hacían a británicos y franceses...la pela era la pela!

dijous, 18 d’octubre del 2018

ESCUCHEN AL MAESTRO (DE VEZ EN CUANDO)


Escribe hoy muy acertadamente en su blog D. José Luis López Bulla, eximio prócer del probretariado, tal y como él se define a veces: "Los muertos los ponen los de siempre" (lo de eximio y prócer es añadido del autor). Se lo susurra a Agustí Colominas, un historiador burgués. Es lo menos que se le puede decir al tal Colominas, historiador que no le llega ni a la suela de los zapatos al recientemente fallecido Josep Fontana. Éste también habló de muertos, pero en un contexto, tono y timbre (también de voz) diferentes. Es la diferencia entre un historiador para las gentes del pueblo y otro para los amantes de la humedad, el polvo y la polilla.

Viene muy a cuento la expresión de D. Pepe Luis en un día como hoy, en el que se conmemora el aniversario del asesinato a manos de los grises de Antonio Ruiz Villalba, obrero de la SEAT allá por 1971. Sucede un fenómeno que ya señaló con sorna nuestro Georges Séguy al regreso de su encierro en Mauthausen: Nos cuenta este otro sindicalista "pata negra", que a su regreso a Toulouse, se encontró con que todo el mundo había sido de la Resistencia o como mínimo había hecho "sus pinitos" en alguna misión. Dice: "Si todos los que afirmaron ser de la Resistencia lo hubiesen sido, probablemente hubiésemos liberado antes Francia".

Ahora, o todos han estado militando en el antifranquismo (los mayores de 60 años) o ponen a revisión el período de la Transición, sin tener en cuenta ni los contextos ni las correlaciones de fuerzas. Todo muy científico, como pueden los lectores comprobar. A veces yo también me cuestiono esto:  ¿Tanta gente militaba en el antifranquismo? Éramos tantos en CCOO, en el movimiento estudiantil, en el partido? Éramos bastantes, desde luego, pero si hubiésemos sido tantos, probablemente las cosas hubiesen marchado de forma distinta.

Probablemente el Sr. Colominas eso no lo tenga en cuenta. Desde luego, no lo ignora pero claro, no eran "los suyos" y ya se sabe, los obreros después de trabajar suelen (solemos) oler a sudor y por ello tenemos menos parte de razón, según los razonamientos de tan preclaros e insignes intelectuales. Cuando uno se mezcla con la chusma, acaba oliendo como ella.

Lo cierto es que los compañeros y compañeras que hoy asisten a estas horas al acto convocado en el párking de la SEAT de Zona Franca, donde cayó mortalmente herido Antonio Ruiz Villalba son sus antiguos compañeros en primer lugar, las personas del Memorial Democràtic de la SEAT con nuestro Carlos Vallejo al frente, represaliado por aquellos hechos, preso político y exiliado, pero de verdad, sin palacetes ni nada que se le parezca y compañeros y compañeras que piensan, creen y practican la memoria histórica antifranquista y están vinculados, cada uno como quiere y puede con las luchas actuales, en defensa de los derechos laborales y sociales.

Además se inaugurará la "Plaça del Moviment Obrer ", y hombre, para uno que ha sido responsable de movimiento obrero de un partido comunista (como fue mi caso), eso no deja de ser un reconocimiento no sólo a las personas sino a la clase obrera organizada, que es muy importante en estos tiempos que corren.

En definitiva, y volviendo a D. Pepe Luis, "los muertos los pusimos los trabajadores, en Catalunya y en el resto de España, las tortas las recibimos nosotros (no únicamente pero si mayoritariamente) y las listas negras (si alguien me pregunta qué es eso, me va a oir) se daban en las empresas y afectaban a los militantes de CCOO fundamentalmente". Eso lo digo yo para completar y compartir el certero análisis lopezbullista. Ya sabe el maestro que, hasta en los momentos de mayor sintonía, siempre le he estado corrigiendo y remachando.

Los hecho son muy tozudos, la historia la escriben las gentes, no las élites ni sus lacayos, los hechos fueron unos, las conclusiones respondieron a la correlación de fuerzas, y yo que soy crítico con el proceso de la Transición, no aceptaré que la clase obrera fuera derrotada, porque no es verdad. Otra cosa es que saliese vencedora y hegemónica (es lo que hubiésemos querido entonces), cosa que no sucedió.

Finalizo estas líneas con un recuerdo emocionado para nuestro Francesc Roura, militante de CCOO del Maresme, que durante estos últimos años ha librado una batalla durísima contra el cáncer, que se lo ha llevado pero no lo ha derrotado, desde luego. Francesc, fins la victoria sempre.

dilluns, 15 d’octubre del 2018

LOS PRESUPUESTOS GENERALES DEL ESTADO 2019 - NO DEJEN PASAR EL TREN.

Vamos a entrar en una fase muy importante en lo político a nivel general: la aprobación o no de los Presupuestos Generales del Estado marcarán un antes y un después, no sólo para el Gobierno de Pedro Sánchez.

La aprobación puede permitir un inicio de verdadera recuperación para las clases populares,para los trabajadores y, desde luego marcan un estilo de verdadero diálogo y negociación, con todas las limitaciones aún existentes. No son ciertos todos estos argumentos que vaticinan una nueva crisis en caso de aprobarse. Las crisis siempre han tenido un carácter sistémico bajo el capitalismo. El propio sistema las genera para recuperar y/o reordenar sus beneficios y así perpetuar su carácter explotador. Mientra exista capitalismo existirán estas crisis que conocemos. Bajo la actual correlación de fuerzas, lo que se debe es rescatar elementos reguladores y mecanismos de protección social.

Pero además hay un elemento que es básico: se trata a la vez de organizar al conjunto social que sufre, de una forma u otra las consecuencias de la crisis. Por tanto, reforzar el sindicalismo, reforzar el movimiento popular y vecinal, reorganizar el feminismo y el ecologismo es la primera condición. Si se refuerzan y reorganizan los principales movimientos sociales, si además se coordinan objetivos y agendas políticas, se puede estar en condiciones de dar una salida democrática, superadora de la actual praxis socioeconómica.

Dicho en otras palabras, si por ejemplo el sindicalismo es capaz de reorganizarse de tal manera que puede constituirse en alternativa económica, estaremos ya hablando en otros términos. Para ello el sindicalismo y sus cuadros deben sumergirse en el estudio del ciclo productivo para encontrar aquellas alternativas favorables a sus intereses y compatibles con el resto de movimientos sociales. Por ejemplo, no es posible dar una salida al sector industrial y energético sin escuchar al ecologismo (me refiero a todo el sector, incorporando a los estudiosos y científicos) y sin trazar objetivos comunes. No es posible una solución igualitaria sin tener en cuenta a las mujeres trabajadoras y sus reivindicaciones.

Como todo en la vida, para una larga marcha se necesita dar el primer paso, y éste son estos presupuestos. Una vuelta atrás, una no-aprobación, sin duda nos colocará en peores condiciones para todo, incluso y sobre todo para introducir las reformas necesarias en la Constitución, porque que nadie dude que ésta se reformará. El problema será como siempre de correlación de fuerzas.

Será sólo un paso, al que luego debe seguir un segundo, y un tercero...de todo ello tenemos que hablar, que pensar, decidir y ejecutar.

Otro día hablaré de la importancia del derecho de huelga, de su inclusión en la Constitución de 1978 y de las intenciones de la CEOE en su día.

dijous, 11 d’octubre del 2018

ROIG ENCÈS COMENÇA:


Han començat els assaijos de la coral de CCOO Roig Encès: som 20 dones i 9 homes de moment. Estem tots molt contents. Ara ens resta "només" treballar fins aconseguir un mínim repertori per presentar-nos i una qualitat en la interpretació que ens faci ser dignes representants del sindicalisme en general i de CCOO en particular

La intenció es recuperar els cants de lluita i treball i divulgar-los, fer cantar a la gent.


El nostre director, en Víctor Béjar em va dir: Aquí hi ha potencial. 

Ara a treballar, us anirem informant.

dimecres, 10 d’octubre del 2018


EL TRUMPISMO ES UN FENÓMENO DE VARIAS CARAS.

Sólo los incautos, a estas alturas del partido, pueden ver en Trump un fenómeno “típicamente americano” como la manteca de cacahuete, la Coca Cola o los Blue Jeans. El trumpismo, o sea, la forma de hacer política que oscila entre populismo y elementos fascistoides, es un poliedro que tiene varias caras. Veamos:

La tiene en Brasil, con el fenómeno Bolsonaro. Este militar, formado en la cultura de la dictadura brasileña, que amenaza a todo aquel que no sea un hombre blanco, que insulta a todos los seguidores de la izquierda comenzando por Lula, que es capaz de atraer a los sectores más corruptos y especulativos de la sociedad brasileña, este hombre, repito, es la versión de Trump a la brasileña. Lo siento, Rivaldo y Ronaldinho, habeis dejado de tener mi respeto por apoyar a semejante personaje. Si al final se hace con la presidencia de Brasil, casi cerrará un ciclo que ha supuesto un vendaval que se ha llevado todo aquello que olía a progresista o a democracia en América del Sur: Veamos donde están políticamente Colombia, Perú, Chile, Argentina, Paraguay…sólo resisten Bolivia y Venezuela, por razones diferentes: Bolivia mantiene con muchas dificultades una alianza entre las diferentes naciones indígenas y una parte de la clase media productiva, y en Venezuela lo que sucede es que la oposición a Maduro está dirigida por una caterva de delincuentes e impresentables, a cual peor.

En Europa, la aparición y consolidación de fenómenos como Orban en Hungría, Marine Le Pen en Francia, Salvini en Italia, le extrema derecha en Austria, el Gobierno de Polonia, el Brexit de Gran Bretaña y otros, no son nuevos. Tampoco son achacables a EEUU ni a Trump, pero éste aprovecha estas circunstancias para amplificar el asunto y para disparar a la línea de flotación de la Unión Europea, ya bastante maltrecha de por sí. Y no olvidemos al gobierno derechista de Australia, aunque en contrapartida Japón mantiene buenas tasas de crecimiento y los salarios en 2017 han aumentado. China, entre tanto, mantiene sus tasas de crecimiento y mejora de los salarios a nivel general, y la última conferencia con los países africanos en la que anunció inversiones muy importantes en infraestructuras, puede suponer un freno al unilateralismo trumpista. La palabra diálogo o negociación parece haber desaparecido del lenguaje estadounidense del período de Donald Trump.

Uno de los torpedos lanzados a la línea de flotación, no sólo de la UE, de aquello que llamamos la cultura europeísta, es el llamado “Movimiento” de Steve Bannon, correligionario de Donald Trump y responsable de esta operación neo-fascistoide. Tomando fraseología que a veces hemos utilizado algunos, tal como el carácter de la UE y las consecuencias de determinados tratados (Ej. Maastricht es quien sitúa el terror al déficit), llegan a conclusiones absolutamente opuestas, al menos a lo que piensa gente como yo. No quieren más democracia y más derechos, al contrario, quieren menos derechos sociales y laborales, menos intervenciones supranacionales y menos regulaciones europeas. Exacerban  un nacionalismo excluyente y una división entre “los de aquí y los de fuera” absolutamente inaceptable y contrapuesta a la Declaración Universal de los Derechos Humanos.

El verdadero enemigo hoy para los trabajadores, y no sólo para ellos, es el sector representado por Trump, el capitalismo especulativo y depredador. Tejer amplias alianzas que incorporen al movimiento obrero contra este retroceso de civilización debe ser el objetivo. Trump no es el problema, es lo que representa y lo que favorece con su política.

dimarts, 9 d’octubre del 2018

HASTA SIEMPRE LUIS. 


Conocí personalmente a Luis Fuertes cuando se incorporó entonces a la Fundació Josep Comaposada, aunque para mí no era ningún desconocido. Su trayectoria al frente de la UGT de Catalunya, a la que él dedicó grandes esfuerzos, sobre todo en su reorganización, era conocida y respetada por muchas personas de CCOO. 

En mi calidad de Presidente de la Fundació Pau i Solidariitat y de Secretario de Cooperación Internacional de CCOO de Catalunya, tuve la oportunidad de trabajar en un proyecto que desarrollamos las dos Fundaciones, de CCOO y UGT en Centroamérica, la Plataforma Sindical Común Centroamericana-PSCC. Hasta el año 2008 estuvimos trabajando hombro con hombro con los compañeros de UGT, pero Luis Fuertes estaba en todas, como decimos vulgarmente. Ayudamos al desarrollo de los sindicatos en estos países, que por pequeños que fuesen comparados con otros, no eran menos importantes: Nicaragua, Honduras, El Salvador, Guatemala, Costa Rica y Panamá. En todos ellos se reconoce la persona de Luis Fuertes como la de un sindicalista de una pieza, solidario, preocupado por los problemas de los trabajadores, siempre dispuesto a apoyar a la clase trabajadora y a poner a las organizaciones sindicales en las mejores condiciones posibles. 

Más allá de este proyecto, aprendí muchas cosas con él y de él. Reaprendí la cultura del esfuerzo y la dedicación, más allá de los horarios, aprendí a comportarme unitariamente, a ponerme siempre en la piel del otro, aprendí a escuchar. Muchas cosas se las debo a mi amigo y compañero Luis Fuertes y muchos lazos fueron construidos. 

Hoy él ya no está, se nos fue calladamente, sin ruido, como él hacía las cosas. Nos ha dejado su huella imborrable y su recuerdo, su experiencia y su sabiduría. Luis, hasta la victoria siempre, porque sin duda venceremos. 


 JORDI RIBÓ FLOS. Presidente de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO desde 2000 hasta 2008.

dimarts, 2 d’octubre del 2018

LES DIRECCIONS INDEPENDENTISTES HAN PERDUT.

La commemoració del 1-O per part de les direccions independentistes i de les institucions que tenen al seu servei ja han perdut. S'ha produit el fenómen primer de disgregació, que té la seva expressió en les paraules de Quim Torra, alentant desde la Presidència a "apretar", i els primers en rebre han estat precisament els Mossos d'Esquadra. Quim Torra s'ha disparat, ara sí, un tret al peu, per quan els responsables del seu propi partit (!) estan al front de la Conselleria d'Interior...o potser ja no son del mateix partit. ERC assisteix a l'espectacle esglaiada, pensant en com fer front a aquesta trencadissa, que ells mateixos no han estat capaços d'evitar.

Cal buscar les causes de tot aixó fent un rigorós analisi de les classes dominants a Catalunya i Espanya, les seves contradiccions i les seves coincidències. Cal defugir de l'immediatisme i aixó només ho podem fer desde el coneixement de qui integra el bloc de poder a Espanya. Parlo del poder real, d'aquell mecanisme que subordina tot el demés. Per exemple: Ës la mateixa fracció de la burgesia la que detenta els poders a Catalunya i Espanya? Si responem afirmativament, no entendrem el per qué del conflicte amb Catalunya.

Avui, el pitjor que pot passar es fer trontollar l'actual Govern central. Amb el PP de Casado com alternativa, que ningú dubti que la solució seria el 155 "hasta nueva orden". La meva questió es preguntar-li a les direccions independentistes: Aquest es l'escenari ideal? Perque si el que voleu es traspassar la vostra crisi al conjunt i "que lis donguin als espanyols", no crec que aixó ens comporti cap mena de millora de res.

Reconeixer que no s'ha guanyat és la primera obligació de les direccions independentistes. La segona es posar el máxim de gent d'acord en que cal que surtin els dirigents empresonats, però aixó no es possible mentres alguns encobreixin els actes dels CDR, que actuen molt probablement infiltrats d'alguns quintacolumnistes. Cal apendre de la història nostra, cal saber que els "paseos" no els van fer ni els Mossos, ni els carabiners de la república ni moltes de les milicies, sabem avui qui eren aquests "incontrolats", amagats ebn el paraigües de l'anarquisme. Doncs avui, dins d'aquestes milicies post-modernes, esteu segurs de que actúen elements d'aquests, així com grups esquerranistes que tenen com objectiu provocar cárregues policials. La tercera és atendre les necessitats de la gent, la sanitat, l'educació, la dependència....la quarta és está present arreu. L'absència de la Generalitat en relació al corredor de la Mediterránea es escandalosa. Com es pot estar absent d'una de les obres més reclamades i que suposa una millora en tots els terrenys. I la cinquena, aclarir qui está finançant l'aventura de Waterloo, perque no crec que estiguin vivint de l'aire.

Un altre dia parlarem del paper de la societat civil, començant pels sindicats de classe. Només adelantar de que cal una estratègia més a la ofensiva en relació a les direccions independentistes i la seva responsabilitat en la pérdua de pés económic que ha patit Catalunya.

divendres, 21 de setembre del 2018

BARCELONA ESTA EN JOC: UNA CURSA DE FONS.

Ja fa uns quants messos que la cursa per l'alcaldia de Barcelona ha començat. Aixó es veu i es notori en les actuacions de gairebé tots els interessats en el Govern de la capital de Catalunya, que és la segona ciutat de l'estat espanyol, però que a més és una ciutat de referència a la Mediterránea Nord, una conexió natural amb Europa, una logística per tant de primer ordre amb el Port l'Aeroport i les xarxes ferroviaries. Aixó fa que la importància de Barcelona vagi més enllá d'un municipalisme "al uso", i les polítiques que es facin a la ciutat de Barcelona tenen consequències que van més enllá dels 10 districtes de la ciutat.

Les candidatures ja están en marxa: el govern actual de Colau está portant una "operació neteja" que, més enllá de la gestió, apunta a certes dosis de fidelitat al líder. Veurem com serán apartats o apartades persones amb argumentaris molt correctes políticament, però que no tenen a veure amb gestions que han esta un desastre: Ciutat Vella, TMB, Habitatge i gestió del turisme potser han esta de les que més han sortit a la llum en la premsa, però avui Barcelona es de les ciutats més brutes que conec i les polítiques públiques, per exemple d'atenció alls grups més vulnerables han mostrat una feblesa preocupant. La manca de busqueda de consens, el trencament de l'acord amb el PSC no han estat una bona cosa per la ciutat. No es pot governar Barcelona amb 11 regidors, aixó no ho han entés.

Al mateix temps que les enquestes no han estat mostrades encara amb tota la seva extensió, podem albirar que no hi havia fins fa poc grans moviments, fins la irrupció de Manuel Valls, ex-primer ministre França, actualment diputat de La France en Marche que es la formació política d'Emmanuel Macron President de la República. Valls nmostrará la seva experiència com alcalde d'Evry i dirá que la gestió municipal no li es desconeguda. De la má de Ciudadanos, aquest será un adversari temible, per la seva capacitat de seducció, el seu verb i la seva popularitat (a ningú practicament li es desconegut). Crec que no s'ha de menystenir aquesta candidatura, que pot ser una gran dificultat per la resta de candidats.

El PSC, afortunadament (es la meva opinió), no s'ha volgut implicar en aquesta operació, i ha preferit optar pel seu candidat Jaume Collboni. Veurem que ens depara la llista del PSC, crec que no hi haurá massa novetats. En tot cas el seu discurs es molt clar: el seu projecte es basa en l'experiencia de Pasqual Maragall i els seus equips, que van liderar la transformació de Barcelona i la van posar al mapa del món, no només a Espanya i a Europa.

Esquerra ja ha reaccionat: han optar per sustituir un mal candidat com era Bosch per Ernest Maragall, un altre rival molt temible per la secva experiència i coneixement de la ciutat. ERC ha reaccionat per tant front la potencia de Valls amb el germá d'en Pasqual. En principi cal dir que la maniobra ha esta molt inteligent, els resultats els veurem.

El PP potser es qui esta més descolocat. Amb un candidat molt desgastat i una pérdua front Ciudadanos que no s'atura, está condemnat a ser oposició molt minoritaria, i veurem si arriben al 5%.
De la CUP no parlo: un regidor que porta tatuades les lletres ODIO no em mereix cap mena de comentari, i si a més, aquells que es diuen no-institucionals son capaços de saltar del parlament a l'ajuntament..."no hase falta desir nada más", que diria Schuster.

I els comuns? I la Sra. Alcaldessa? Doncs veurem, ha d'explicar el que ha fet i confrontar-ho amb el programa i ha de fer una llista que sigui capaç de convencer als ciutadans i ciutadanes de Barcelona. No ho tindrá gens fácil, les errades han estat superiors als encerts (que també n'hi han), però la seva nula capacitat d'arribar a acords i defensarlos es un hándicap molt greu, que li pot costat l'alcaldia.
Ja veurem, el meu desig es arribar a un debat seriós de propostes politiques que millorin la vida de la ciutadania i que projectin Barcelona novament com una ciutat per viure i treballar.

dijous, 20 de setembre del 2018

A PARIS AMB L'HUMANITÉ.

Desde ja fa 23 anys vinc assistint a la Fête de l'Humanité, amb dos o tres absències per motius personals. Hi he anat en delegació oficial del PCC, per lliure i desde fa un temps com representant de l'Associació Catalana per la Pau.

He vist per tant l'evolució d'aquesta Festa en gairebé 25 anys. Com a tota l'esquerra li ha passat, la Festa de l'Humanité ara es més petita. El PCF ja no es malhauradament aquell partit tant poderós, que tenia prácticament totes les ciutats i pobles de la "banlieue parisien", que influia poderosament en la societat francesa. Avui está més afeblit i amb un debat intern per gairebé la propia supervivència en un magma absolutament impensable fa un anys. Avui de President de la República a França hi ha un social-liberal que ha trencat amb les seves arrels socialdemocrates per impulsar un projecte bonapartista a França, amb un FN com oposició. Marine le Pen sap que ha de suavitzar les formes si vol disputar la presidència amb éxit i per aixó es mou en un discurs populista amb valors de fons molt, molt conservadors. L'altre extrem del populisme el trobem a cal Jean Luc Melenchon. Antic trotskista-lambertista, es va unir al PS, va arribar a Ministre i va sortir del govern amb un expedient no gaire brillant. Tot i aixó, va conseguir seduïr al PCF, el van posar de cap de llista i els va portar a l'hort. Avui no hi ha prácticament ningú al PCF que vulgui comptes amb Melenchon i la seducció s'ha convertit en odi.

Així doncs, el PCF fará un Congrés on es debatirá si el PCF pot continuar sent un subjecte actiu en la politica francesa, quin paper ha de jugar i com pot seguir sent un instrument útil per fer política. No será fácil, jo els hi desitjo tots els éxits, i sobre tot, que no passi el que passa a Italia, on els comunistes han gairebé desaparescut, o a Espanya, on el PCE s'ha convertit en un grupúscul ultra-esquerrá, o a Catalunya, on el patrimoni del PSUC històric ha estat llençat per uns, altres i la resta a la clavaguera.

Jo, com que soc comunista "malgré le parti", totes aquestes coses em preocupen i m'amuinen...però bé, parlaré de la Festa 2018.

Els debats centrals (als stands de l'Agora, del Comité Nacional i del Forum Social), van ser seguits per bastant public, en especial un amb periodistes de France-Info, que amb un estil similar al programa "El intermedio", van arrassar amb tota la dirigencia governamental francesa (especialment contra Macron) i amb els populistes. Potser va ser el millor de la Festa.

Va ser remarcable la intervenció de Pierre Laurent, actual Secretari General, que va intentar concretar elements d'unitat de les esquerres, amb propostes polítiques en principi ben acollides pels Verds i el PS, lluny del populisme d'esquerres representat per Melenchon.

Un servidor va participar en un debat sobre els refugiats, a l'stand de Bouches du Rhône-Alpes Maritimes (Marsella i Niça per entendrens). Vaig dir que jo com Serrat he nascut a la mediterránea, que es pot fer molt més en polítiques publiques cap els refugiats del que es fa, que la situació ha canviat a Espanya (No es el mateix Rajoy que Sánchez), però que cal concretar mesures. Que es inmoral la política de "concertinas", i que tenim el deure d'acollir els refugiats, que no hi ha cap invasió, i que jo, com net d'un refugiat de l'Espanya Republicana i fill d'antifranquistes no volia repetir la historia dels camps del Sud de França, i que alguns d'aquells refugiats van ser els primers a pendre Paris als nazis com a integrants de la 9 dins la divisió Lecerlc. L'aplaudiment que em vaig guanyar va ser l'esment a un valor republicá que el tenim oblidat, i que és la Fraternitat.

Maig 68 també va estar present, amb totes les seves lectures. Jo només vull afegir l'experiència que vaig llegir de Georges Séguy: No hi va haver acord a Grenelle, no es veritat que el PCF tanqués les portes de Billancourt i sí es veritar que els salaris, començant pel mínim, van augmentar entre el 35 i el 50%, i les millores socials van ser notables fins el final de la década dels 70.

Anécdotes: Vaig poder saludar la Ahed Tamimi, la noia palestina que amb 17 anys els hi va donar dos mastegots a dos soldats d'Israel i la escritora Chantal Montelier em va regalar i dedicar el seu darrer llibre: 68'Art. Vaig menjarme el meu cassoulet, el meu confit de canard i va tindre un sopar catalano-francés-xipriota-grec a l'stand dels P.O.-66, es a dir amb els catalano-francesos. Tot amb la companyia de dos companys i amics del PCF: en Michel Sztulzaft i en José Cordón.

Fins l'any que vé!

dijous, 12 de juliol del 2018

França-Croacia, la final del mundial

França-Croacia, la final del mundial.

Avui parlem de fútbol: Si repasseu la crónica escrita a l'inici del mundial, veureu que no vaig errar gaire, donava com a possibles finalistes a Croacia i França, que son de les seleccions que millor han jugat, deixant apart que la que millor ha jugat a fútbol en aquest mundial no será a la final, i que al meu entendre es Bélgica: Una selecció amb un gran porter, una defensa molt solvent, un mig camp de toc i posesió i una davantera temible. No será a la final perque França li va jugar a la contra i perque Umtiti va enviar a la xarxa una pilota en la unica jugada en la que la defensa no va estar al cas.

Tot aficionat al fútbol, encara que el seu equip no jugui, té sempre preferencies: o bé el joc de l'equip, o bé perque algun dels "teus" hi juga, o per afinitats familiars...també es el cas de les afinitats, diguem politiques. En aquest cas, la França multirracial i plural, la França de la Revolució. de la "Liberté, Egalité et Fraternité", la França resistent, la França de Maig del 68, la França de Jaurés, Thorez, Moulin, Séguy...també la França d'Edith Piaf, Jean Ferrat i Lise London...aquesta França s'emporta les meves simpaties, malgrat Rakitic, el gran pulmó del Barça. La historia pesa, i molt, malgrat Le Pen, Papon, Macron i Valls aniré a favor de França.

Jugadors com Mbappé, Umtiti, Kanté i d'altres, que coneixen bé les "bidonvilles" i que pel seu nom no trobarien cap feina "respectable", avui seran admirats i aplaudits per tots els francesos. Aquests jugadors, a més son molt bons, son gent que han superat moltes dificultats: Kanté recollia ferralla de petit amb un carret, Umtiti necessitava que algú el portes a entrenar amb els equips base de l'OL...així molts. Només espero que aquests grans jugadors no oblidin mai d'on venen i qui son.

De Croacia, millor no parlar. D'una afició i d'una part de jugadors que bramen cants del "ustachas" no vull fer cap comentari. Només vull que Rakitic no els acompanyi en aquests cants, de ser així, no hi té lloc al Barça, per molt bó que sigui.

ALLEZ LA FRANCE, ALLEZ LES BLEUS!

divendres, 29 de juny del 2018

Voluntari o militant?

Voluntari o militant?

No sé vosaltres...a mí quan, per exemple em diuen si faig de voluntari al sindicat, m'agafa un no-sé-que, que em fa canviar la cara...jo responc, no, jo soc militant del sindicat, aixó queda per altres coses. Es com quan algú utilitza aixó de "persones treballadores". Si ho fa algún desclasat, doncs mira, ho accepto. Si aquesta expressió la fa servir un/una sindicalista, o pitjor encara, un/una dirigent, la cosa ja es més greu. Vol dir que alguna cosa hem fet malament les generacions anteriors, quan gent del sindicat amb responsabilitats, que haurien d'estar familiaritzats amb un léxic que no es pot perdre, emplea eufemismes com aquests: les classes socials son les classes socials, no son una suma de persones, son una altra cosa. Si esborrem artificialment temes del nostre llenguatge tradicional, per "adaptarlo als temps", cometem. no un error, sino una traició. Tot alló que, en moments d'algida lluita de classes, condueix a minimitzarla o simplement a no tenir-la en compte, va contra els més explotats, va contra la alternativa social, es fer antisocialisme.

No es casual que, a casa nostra per exemple, en tot el que está passant, el conflicte de classes está absent. Si preguntem a algú qui representa políticament a la burgesia  especulativa, qui a la burgesia productiva, qui a les burgesies intersticials, qui a la classe obrera, veureu que ens contestarán amb alló tant propi de filisteus: "tot es molt transversal", que es la manera de defugir l'analisi i investigació científica.

Les paraules no son inocents, es per aixó que, un servidor, quan va percebre que arribaba al final del camí de les responsabilitats sindicals, va dir en un Consell Nacional de CCOO de Catalunya: "aquí acabo el meu trajecte de responsabilitats, que no el de la meva militància, perque seguiré lluitant contra l'explotació i la opressió de la classe obrera i per una societat sense explotació ni opresió". I aquí s'hi arriba amb militants, no amb voluntaris, que per altres causes son bons, necessàris i imprescindibles.

Un servidor per tant es un militant de CCOO, entre altres coses.

dijous, 28 de juny del 2018

Georges Séguy, un sindicalista del segle XX

GEORGES SEGUY, UN SINDICALISTA DEL SEGLE XX.

No es pot parlar de l'història de França del segle XX sense parlar de Georges Séguy, el que va ser Secretari General de la CGT francesa durant el maig del 68. Es una figura no només per França, ho és pel sindicalisme europeu i mundial. Georges Séguy va neixer a Toulouse en 1926. Fill de familia ferroviaria, cegetista i socialista primer i comunista desde el Congrés de Tours després, resistent, deportat a Mauthausen, sobrevivent de l'horror nazi, va començar el seu compromís sindical a la SNCF, la històrica empresa ferroviaria francesa nascuda en els anys 30, fruit de la fusió i nacionalització de les diferents empreses ferroviaries que operaven a França i que avui el President macron vol desfer, i de passada hum,iliar als "cheminots" un dels sectors "punta de llança del nostre moviment obrer" tal i com explica Séguy.

Séguy en la seva activitat va ser un defensor a ultrança de la "Charte d'Amiens" de la CGT, un acord del seu IX Congrés, que entre d'altres temes situa el tema de la independencia del sindicat envers dels partits com una caracteristica fonamental de la CGT, i que va mirar de preservar en el seu mandat, desde 1967 fins 1982. Previament habia dirigit la Federació de Cheminots (ferroviaris) en uns moments diifícils pels treballadors francesos. Després de 1947, data del Govern de la Resistència, no va haver treva pels treballadors. La reconstrucció de França no va ser un camí fácil, al contrari, va ser plé de conflictes i vagues. A més, van haver les dues guerres colonials, primer la de Indochina i després la d'Algeria, amb els fets del pont de Paris, on més de 200 algerians van ser llençats al Sena per la policia i els fets de Charonne, on van morir 7 treballadors de la CGT en una cárrega de la policia.

Séguy va pàrticipar activament en el Maig francés, amb les propostes que previament havien acordat CGT i CFDT. Defensor de la unitat (creia que la unitat d'acció era un tema d'aquells "pas de question", estratégic), va defensar la plataforma davant el CNPF (patronal) i el govern de De Gaulle en solitari. La Conferencia de Grenelle, de la qual no surt cap pacte ni acord signat, perque la CGT va dir no per insuficient, va consagrar un augment de l'SMIC del 45%, Va dir Séguy que no hi havia millor cosa per negociar que 9 milions de vaguistes, que aixó superava qualsevol argumentari, per més ben preparat que estigués. Va plantejar les conclusions de Grenelle a l'assemblea de treballadors de Rénault i va donar suport a la continuitat de la vaga, que previament havien votat els obrers de Billancourt per guanyar millores sobre Grenelle. I ho van guanyar.

Séguy era un defensor de la democràcia sindical, entesa com el consens entre els treballadors per gestionar les movilitzacions i els acords. Les votacions entre els treballadors no eren una finalitat en sí mateixa, eren l'instrument de democràcia sindical per defensar els interssos de la classe. Deia que el bon sindicalista ha de saber interpretar quan s'arriba al límit, i per tant, quan cal fer un acord, ni abans ni després, per no caure en el conservadurisme ni en el radicalisme estéril.

En defensa de la independencia sindical, per les topades amb els sindicats soviétics, va anar deixant la FSM, molt a pesar seu per girar la vista cap a la CES, i així facilitar una acció sindical internacional superadora de la política sindical de guerra freda, questió gens fácil en una organització com la CGT. 

Seva va ser una sonada intervenció al CC del PCF, del qual era membre, que va preconitzar la sortida dels comunistes del govern Mitterrand, perque, segon Seguy "La CGT no es corresponsabilitzará amb una política d'austeritat i retallada de drets i salaris". Si el PCF volia conservar credibilitat entre la classe obrera, havia de deixar aquell govern. I així va passar.

Georges Séguy té uns quants llibres editats, sobre tot un que es titula "Résister", on explica mols passatges de la seva vida militant. En 2016, any de la seva mort, va apareixer editat per l'Institut d'Historia Social de la CGT una llarga entrevista en forma de llibre "Ce que la vie m'a appris" (El que la vida m'ha ensenyat). Em vaig fer amb el llibre i l'he traduït al castellá. Espero que s'editi abans de la fí d'aquest any, perque l'experiència i la vida de Georges Séguy mereix ser coneguda i tractada més enllá de França. Us prometo que us tindré al corrent d'aixó.

Si nosaltres no donem a coneixer les aportacions de les persones que han tingut una militància social tant important i compromesa, no ho fará ningú. Per tant, era una obligació fer aquesta petita aportació de traduir aquesta biografía de Georges Séguy al castellá, perque així la puguin gaudir en els països de parla hispana.

dimecres, 27 de juny del 2018

El Mundial de fútbol 2018

EL MUNDIAL DE FÚTBOL 2018.

Fer un pronóstic en el campionat mudial de fútbol es extremadament difícil, sobre tot perque les seleccions no son veritables equips, son la suma de gent que té un mateix passaport i que son gestionats (esportivament) per entrenadors de segona fila (amb honorables excepcions com ara Vicente del Bosque) i conduits pel crack de torn...pero ja se sap, un no pot fer de porter, picar un corner i rematarlo a la vegada. Construir una selecció que jugui bé i sigui competitiva es molt difícil, i aixó només ho ha aconseguit el Brasil de Pelé i l'Alemanya de Beckembauer...i pocs més.

Com ho veig doncs? Aquest mundial, si passa a l'historia será per l'aplicació del VAR, que com s'ha vist era absolutament necessari. Un esport no pot jugar amb les mateixes regles que en el segle XIX, i una prova es que la tecnologia ben aplicada serveix per molt, alhora d'arbitrar partits. I potser que el fútbol es planteigi modificar el reglament. Regles com l'off-side ja están depassades, o com el llençament de faltes, corners, hauts...Però bé, el VAR i tot alló que ajudi a pitar bé un partit ha d'esser analitzat i aplicat bé.

Un cop dit lo del VAR, aquesta previa ens ha servit per descobrir jugadors, molts d'ells desconeguts: Lozano de Méxic, el bloc de Croácia, potser la selecció més compacta, o el de Serbia amb Milinkovic, sumen a les favorites de sempre com Brasil, Alemanya (encara pendent, però crec que passará) i a més distancia França o Espanya.

Pero qualitat, qualitat, alló que em vist a lligues, sobre tot europees, brilla per la seva absencia. L'esgotament dels cracks, les lligues inacabables de més de 16 equips, les competicions continentals fan fácilment que un jugador de la Lliga espanyola d'un dels equips punters jugui no menys de 60 partits a l'any. Aixó es una bestiesa, no hi ha cos que ho soporti, es acabar amb el fútbol, es entrar en una espiral que deixará als jugadors prácticament morts amb 30 i pocs anys. Jugadors com Iniesta han de deixar aquesta bogeria i marxar a lligues no tan compromeses, a equips mes "modestos", quan jo estic segur que, amb una lliga de 16 equips faria baixar aquest estres...

Per aixó no veurem bons partits en les "grans" seleccions, veurem partits entretinguts amb Méxic o Colombia...o Croácia, Serbia (quina selecció faria avui Jugoslavia si existis!), França, Russia que té el public al seu favor...Vull deixar apart una selecció que crec arribará lluny, perque es potser una de les més equilibrades, que es Uruguay...té una dupla d'atac temible, un mig camp compensat i una defensa molt dura. Si Portugal mostra, com fins ara que es Cristiano Ronaldo i 10 més, crec que estan fora.

Però desenganyem-nos, els favorits son els de sempre:Brasil, potser la selecció amb més qualitat, Alemanya i els outsiders dits: Croacia, Uruguay, França...veurem perque aquest esport es tant meravellós que desfá pronóstics amb la velocitat de la llum:

He deixat dues seleccions perl final: Espanya i Argentina. Espanya, per no faltar a la costum es la reina de la improvisació. En tres dies canvi de míster, i com que els resultats manen, es fa un equip amb 5 defenses (Busquets fa més de 3er. central) 4 migcampistes i un davanter buscant-se la vida. Així no es pot aspirar a passar de quarts. En tots els partits que he vist, no he percebut que es vulgui guanyar, es juga a no perdre, i per aixó hi ha tant migcampista i tants defenses. De passada, el capitá ideal seria Andrés Iniesta, en lloc d'un dels futbolistes més bruts d'aquest mundial com es Sergio Ramos.

Argentina: Aquí sí, son Messi i 10 més, uns millors de d'altres clar. Al menys ahir van jugar els 10 menys paquets, però quin despropósit d'equip...fa pena veure Messi amb aquests arreplegats. Jo creia que ahir quedaven fora, però aixó es una questió de temps, a no ser que passi alguna cosa...

En fí, com que algú dirá que em mulli, ho faré: Crec que el Mundial 2018 será per...BRASIL.

dimecres, 23 de maig del 2018

Yo veo explotadores y explotados

YO VEO EXPLOTADORES Y EXPLOTADOS.

Queridas y queridos compañeras y compañeras:
Cuando miro por dentro un centro de trabajo veo a mis compañer@s que llegan apresurados después de 45 minutos (como poco) de trayecto desde que salieron de casa, no desde que se levantaron.
Cuando ya en el trabajo los veo, apresurándose para ir al baño, no sea que les riñan, es que algo no va bien. Cuando veo a sus representantes elegidos, llenando papelitos para justificar su actividad sindical, ya sea para reunirse o ya sea para orientar a sus compañeros, y alguien les llama "privilegiados, es que algo no marcha. Cuando veo a mis compañeras y compañeros de Amazon en huelga para tener un salario digno y un contrato fijo, me pregunto si son verdaderamente libres.
Cuando veo un trabajador que se accidenta o que enferma en su puesto de trabajo o, como consecuencia de las malas condiciones laborales, me pregunto si a su patrón le sucede lo mismo.
Cuando mis compañeros y compañeras reciben pensiones de mierda, después de toda un vida trabajando, ya sea porque quedaron en paro a los 50 años de edad o porque un empresario ladrón no les cotizó a la Seguridad Social, me inquiero acerca de las pensiones millonarias de algunos accionistas o ex-ministros...o ambas cosas.
Cuando veo a las mujeres trabajadores que no ascienden a pesar de su valía, cuando las veo con contratos de 4 horas sin haberlos pedido, cuando las veo arreglando habitaciones de hotel por un sueldo miserable, cuando las veo despedidas por quedarse embarazadas, me demando qué sociedad estamos construyendo que permite excluir a la mitad de su fuerza de trabajo.
Cuando veo a nuestros jóvenes tomando un avión hacia muy lejos, sabiendo en su interno que no volverán, no sé qué país se puede construir sin la generación mejor preparada de la historia.
Pero lo más triste es que cuando miro a estos compañeros y compañeras no reconocerse como trabajadores, sentir vergüenza de ser clase obrera, es cuando comprendo que lo que necesitamos no son gafas, sino conciencia de clase, que no necesitamos identidades sino constituirnos en clase nacional para ser alternativa económica, que lo que necesitamos es organizarnos socialmente en la movilización para progresar.
Porque a pesar de todo la lucha de clases existe. Si nos organizamos, nos formamos políticamente, nos comprometemos, participamos en los cambios, en definitiva, si luchamos, las únicas gafas que necesitaremos serán las de ver o leer, no las del Sr. José Antonio de Rivera y Ciudadanos.

JORDI RIBO FLOS  23 de Mayo de 2018

divendres, 18 de maig del 2018

LAS MALAS PASADAS DE LOS TUITS

LAS MALAS PASADAS DE LOS TUITS.

Un servidor es de los que por saber escribir a máquina allá a principios de los 70, le cayeron un montón de faenas como picar clichés, pasar a limpio notas que después tirábamos, etc. Era la llamada clandestinidad, donde estaba prohibidísimo tener cosas anotadas, como teléfonos, direcciones, incluso esquemas de informes que se nos pasaba...Nuestras opiniones eran orales, rara vez las escribíamos y nunca las firmábamos. Quizá por eso, en esta era de las comunicaciones on-line, la mayoría son muy prudentes. Recuerdan que la palabra escrita queda, sobre todo si uno no se autocorrige después.

Ahora muchos somos prisioneros del tuit, del feisbuc, del blog...queremos hacer un exceso a veces de chulería, o simplemente nos desahogamos. A mí me ha pasado un montón de veces, pero me ha pasado desde que no tengo responsabilidades, ni políticas ni en CCOO. Alguno habla de mi carácter volcánico, con cierta razón. Uno pone mucha pasión cuando cree que tiene razones, a unos nos pasa más que a otros.

Lo que no es de recibo es el uso que algunos responsables políticos hacen de eso, porque a veces las cosas se te pueden volver en contra. Le ha pasado a Pablo Iglesias el Joven con la adquisición de su vivienda. No estoy en contra de que se compre las viviendas que quiera con su dinero ganado honradamente. Lo que es llamativo es que esta misma persona pusiese a parir al Ministro de Guindos por haberse comprado un ático, poco más o menos del mismo valor que el chalet. A de Guindos se le puede poner a parir por sus políticas y múltiples contradicciones en la defensa de las mismas y por los resultados obtenidos, pero no por comprarse un ático si el dinero se lo ha ganado.

Poco más o menos le pasa al recién investido Quim Torra: no puedes acceder a un cargo de representación con esas historias tan lamentables escritas, a no ser que quien te haya propuesto te haya dado bula. En este caso, quien tiene un severo problema es el independentismo, desde el plenamente burgués hasta los cachorros pseudoproletarios. Y finalmente, eso le pasa a Elisenda Alamany, con tuits muy desfortunados sobre lo que ella llama ·los españoles" "que nos follan por delante y por detrás". Esta buena señora es, ni más ni menos que portavoz parlamentaria de "En comú podem". Uno se pregunta si esta portavoz, como mínimo se hará una autocrítica severa, que debe tener consecuencias políticas. Aquí no vale eso de pedir perdón, tan propio de nuestra cultura judeo-cristiana. Aquí lo que vale es asumir responsabilidades y basta. Lo demás son excusas, o peor aún, es fariseísmo elevado al cubo.

Me decía mi maestro Sousa, cuando fui elegido por vez primera al Comité de Empresa que debía mantener una conducta en el trabajo irreprochable, que no podía llegar tarde al trabajo, que debía mostrar una actitud seria, que debía cumplir con mi responsabilidad, porque eso era lo que se esperaba de alguien que pretendía ser dirigente de fábrica. Creo que lo cumplí, mi trabajo me costó, pero no me gané ningún reproche por su parte. Pues eso deben hacer aquellos que políticamente dirigen: ser responsables de sus palabras y sus actos.

JORDI RIBO FLOS.  18 de Mayo de 2018

dijous, 10 de maig del 2018

UNA CALLE PARA MARCELINO CAMACHO

UNA CALLE PARA MARCELINO CAMACHO

Mañana, en Madrid, se honra al que fuera Secretario General de CCOO con el nombre de un Paseo, al cual se le llamará Paseo de Marcelino Camacho. Es un honor bien merecido para el que fue en su día uno de los máximos dirigentes obreros, sólo en España, en Europa y el mundo. Marcelino además, recoge en su dilatada trayectoria toda la experiencia de resistencia antifranquista, desde la más negra clandestinidad, pasando por la conquista de lo que él llamaba "espacios de libertad". Marcelino además rompió con tabús en el seno de su propia organización. Preconizaba que un dirigente obrero no puede moverse en clandestinidad y anonimato, debía ser conocido y reconocido por su entorno más próximo, compañeros y compañeras de trabajo, vecinos y vecinas del barrio...intentó preservar la autonomía de la organización ante los partidos políticos, comenzando por el suyo propio. Esto le costó no pocos sinsabores y algún disgusto. Tuvo aciertos y errores, comos todos hemos tenido a lo largo de nuestra vida sindical y política, pero él jamás se avergonzó ni de sus orígenes ni de su ideología, es más, supo transmitir valores como el de la austeridad y sencillez, la firmeza en sus convicciones, la valentía de sus actuaciones, la prudencia de no despegarse jamás de los trabajadores, la solidaridad y el compromiso con su clase.

Marcelino nos visitó dos veces en la empresa donde yo trabajaba, Tagra, una fábrica del metal de Badalona. Uno de mis compañeros más cercanos, Toni, al cabo del día me hizo el siguiente comentario: "hoy nos ha visitado la historia de España y hemos recibido una clase que no se da en las Universidades". Yo le repliqué al más puro estilo leninista: "En las Universidades se aprende mucho, pero más se aprende en un día de huelga". Ambos decíamos lo mismo: recibimos una lección por parte de un obrero metalúrgico, como recibíamos casi cada día, antes de entrar a trabajar por parte de Manuel Sousa, nuestro compañero y maestro en Tagra. Sí, cada día nos encontrábamos veinte minutos antes de comenzar para comentar las cosas del trabajo y las noticias, salvo los lunes, día en que hablábamos de fútbol. Pero me estoy desviando...

Marcelino encarna todas las virtudes de los y las sindicalistas: dedicación, sacrificio, compañerismo, y todas las características de principios de la clase obrera: solidaridad, compromiso, fidelidad a la clase y desinterés, a las que debemos añadir espíritu organizativo y praxis acorde con nuestro discurso: aquello que nos decía también Jordi Miralles: ·Vive como piensas o terminarás pensando cómo vives".

Es por ello que si se dedica una calle a Marcelino, no se la dedica a él sólo; se está reconociendo a miles de mujeres y hombres que contribuyeron, desde la resistencia antifranquista, a poner en pie el movimiento obrero y sindical en toda la geografía española y en toodos los sectores de la producción y servicios: Una calle para Marcelino lo es también para Cipriano García, para Manuel Nevado, para Guillermo Ballina o también para Josefina Samper.

Yo no podré estar mañana en Madrid, pero que nadie dude que mi mente mañana estará allí, para enaltecer a Marcelino y a los suyos-míos de CCOO, y para arrojar a la basura la placa del fascista Muñoz Grandes. Gracias Marcelino, hasta siempre y viva la lucha de la clase obrera.

dijous, 26 d’abril del 2018

No tengo palabras

NO TENGO PALABRAS.

No tengo palabras para describir mi estado, una vez conocida la sentencia sobre el caso de "La manada".
No tengo palabras para calificar esta sentencia.
No tengo palabras para las mujeres que, entusiásticamente secundaron el paro del 8 de marzo.
No tengo palabras para definir lo que me parece la judicatura española, toda ella, desde los juzgados de lo social, familia, primera instancia, superiores, supremo y constitucional.
No tengo palabras para mis compañeras del sindicato que, desde las Secretarías de la Mujer-Dona, luchan denodadamente por los derechos de las mujeres trabajadoras.
No tengo palabras para dirigir a todos los togados, jueces, fiscales defensores...¿qué estudiais en las facultades? ¿qué analizais en estos Másters tan costosos?
No tengo palabras para fustigar al Gobierno...¿a qué esperais para garantizarnos una justicia independiente de todos los poderes?
No tengo palabras para dirigir a mis compañeros, mis amigos...me he pasado mi vida luchando por los derechos de los trabajadores y trabajadoras, jamás pensé que en plena democracia y en el siglo XXI pasaría esto.

No me previne y mirad que ha pasado...

Si que tengo palabras para el juez y para la manada: Ojalá en toda vuestra vida se os aparezca en plena noche la imagen de la mujer violada, que no os deje dormir, que a pesar de vuestras carreras militares y vuestros oficios, os pillen todos los fantasmas de las mujeres violadas totalmente desarmados.
Ojalá os lleveis el oprobio eterno hasta el día en que os murais.
Ojalá nadie os perdone, ojalá os murais de vergüenza.
Criminales

dijous, 19 d’abril del 2018

La Nació (1)

LA NACIÓ. (1)

Un servidor vol defugir dels debats cojunturals i, per tant de tota utilització. Aquests debats están molt viciats, molt contaminats d'inmediatisme i de presuposats. Un servidor té dubtes fonamentats, que no tenia ni en els anys 60, ni 70, ni 80 ni 90 sobre si Catalunya es un sol poble. No en tenia Uabans i ara en tinc. Es per aixó que vull reflexionar sobre la Nació, recuperant un debat que vaig fer a finals dels 90 i que té moltíssima actualitat. I vull encetar el debat amb uns parágrafs del Manifest Comunista:

"Els obrers no tenen pàtria. No s'els pot arrabassar alló que no tenen. Ja que el proletariat en primer lloc ha de conquerir el poder polític, elevar-se a la condició de classe nacional, constituir-se en nació, encara es nacional, tot i que de cap manera en el sentit burgès.

L'aillament nacional i els antagonismes entre els pobles desapareixen de dia en dia amb el desenvolupament de la burgesia, la llibertat de comerç i el mercat mundial, amb la uniformitat de la producció industrial i les condicions d'existència que li corresponen.

El domini del proletariat els fará desapareixer fins i tot més ràpidament. L'acció comú, com a mínim dels països civilitzats, és una de les primeres condicions de la seva emancipació.

En la mateixa mesura en què sigui abolida l'explotació d'un individu per un altre, ser´abolida l'explotació d'na nació per una altra.

Amb la desaparició de l'antagonisme entre les classes a l'interior de les nacions, desapareixerà també l'hostilitat de les nacions entre sí." 

Manifest del Partit Comunista - Karl Marx i Friederich Engels.

En el més de Maig proper es commemora el 200 aniversari del naixement de Karl Marx. Fins i tot en la localitat de Tréveris s'inaugurará una estátua de Marx, com a fill més ilustre. En la pròpia Alemania actual, comandada per Merkel, no deixa de tindre influència el pensament marxista, i no només el pensament.

Aquest blog s'ha volgut aturar justament en un dels passatges del Manifest que té a veure amb moltes de les coses que, uns i altres utilitzen per anomenar a l'adversari com a nacionalista, quan aquest debat ja el va dibuixar el savi de Tréveris. Vejam: Uns quants, ja fa uns 19 anys varem elaborar un document sobre el fet nacional, que passo a resumir en una primera entrega:

1.- El concepte de Nació no es pot considerar al marge del temps i de l'espai, com si hagués existit sempre. La Nació no ha existit sempre. Té un començament un desenvolupament i també tindrá el seu final.
2.- La Nació es una categoria històrica, que neix a l'epoca del capitalisme i correspon al creixement de les forces productives, la formació dels mercats i l'establiment i l'afirmació dels drets dels ciutadans, tant individuals com col.lectius...
3.- Intent de definició de la Nació: Comunitat de ciutadans, lluires i iguals, vertebrats com a formació socioeconómica específica. No está per tant al marge, está dialécticament relacionada amb el naixement i formació de les classes socials modernes en lluita i la construcció de les seves identitats. La Nació es fruit de voluntat de les persones que la conformen
4.- La Nació no es un invent de la burgesia. La construcció d'una formació social interclassista que vertebra el poble no s'inventa. Forma part d'un procés històric complex i es recolza en els marcs diferenciats d'etapes anteriors. Es important compendre el sentiment de pertinença, d'estabilitat i cohesió interclasista diferenciada que s'expressa a cada moment històric d'una forma diferent, segons la direcció dels processos,
5.- Un element central, per tant es saber qui porta la direcció política del procés, que té a veure amb l'hegemonia de classe sobre el conjunt, (o d'una fracció d'una classe) entesa com el dominii la direcció intelectual-moral del procés, aconseguint un grau elevat de consens fins l'extrem d'apropiarse del discurs nacional i identificar.lo amb els seus interessos. Cal compendre quin carácter té el poder, que possibilita o bé un retrocés conservador o una evolució progressista de la societat. L'hegemonia d'una classe permet a la ideologia desenvolupada de la classe dominant, en un moment històric donar cohesió al bloc social.
6.- Hi ha visions essencialistes sobre la nació: la raça, la étnia, la sang...es corresponen a concepcions xenófobes i racistes. Renuncien a l'analisi cientifica de les relacions socials i la seva praxis ha comportat confrontacions que han conduit a guerres amb rerafons d'interessos de classe que justifiquen l'extermini d'una part de la humanitat.
7.- La identitat nacional es pot concebre de dues maneres: com a voluntat de ser o com a identitat cultural. La primera es oberta, la segona tancada. La primera es capaç d'evolucionar en l'esdevenir històric, la segona oblida que els signes d'identiificació, ells mateixos son històrics. No está per tant oberta al pluriculturalisme.
8.- Una Nació té un idioma, que pot ser també de diverses nacions. El idioma es un element característic, pero no l'element fonamental. L'element definitori és el perfil socioeconómic.
9.- Qualsevol agrupament específic de persones que estableixen relacions socials i de convivència ho fan en un marc territorial. El territori i la relació que estableix amb la comunitat de ciutadans és un dels elements característics de la nació, pero no el definidor fonamental. Aixó es correspon amb una posició territorialista que no es comparteix.
10.- No es poden fer análisis homogenies. Les experiéncies i les formes de construcció nacional son molt diferents, sobre tot entre unes i altres parts del món.
11.- L'Estat i la Nació son coses diferents. La creació dels estats es anterior a la formació de les nacions i seguint processos diferents. L'estat no es un atribut característic de la nació. Hi ha moltes nacions sense estat propi. Una nació pot tenir estat propi o pertanyer a un estat plurinacional.

Resumint, la nació neix d'un procés històric que no coincideix amb el concepte polític d'estat, l'hegemonia de classe es un factor importantíssim per coneixer el carácter de la nació. El concepte de nació es vincula a l'estadi superior al feudalisme i a la recentralització absolutista monárquica anterior al triomf de les revolucions francesa i americana, que estableixen els conceptes de nació i ciutadania intimament vinculats. Aixó pot tindre relació amb l'idioma i la cultura però no és el tret definitori característic. Si que ho son les relacions socials, que després prenen forma en construcció d'estats de nou tipus superadors del feudalisme i dels imperis realistes-absolutistes. Parlem, per tant, d'un procés històric vinculat al naixement i desenvolupament del capitalisme com organització social, al naixement i desenvolupament de la burgesia com classe en si i a la aparició del proletariat, que només posseix la seva força de treball i la posa en venda.

S'ademeten tota classe de consideracions, inclús la possibilitat de traduir-ho al castellá, però la transmissió d'aquestes reflexions seguirá en més entregues.

JORDI RIBÓ I FLOS Abril de 2018

dimecres, 18 d’abril del 2018

Versos para Elne

VERSOS PARA ELNE.

Ayer se inauguró en CCOO, en la sede de Via Laietana una exposición sobre la Maternité de Elne, Este blog ya dio conocimiento de ella. Fue un acto muy emotivo, con la presencia e intervención del ex-alcalde y amigo personal de este blog, Nicolau Garcia, entre otras. Pero hoy este blog quiere rendir homenaje y reconocimiento a un compañero de CCOO de la Residencia de Bellvitge y hoy dirigente de CCOO de Sanidad. Su nombre es Esteve Bosch de Jaureguizar. Dicho compañero nos recitó unos poemas de producción propia, de los cuales transcribimos uno, cuyo título es: Versos para Elne. Emocionémonos todas y todos:

Versos para Elne

El tiempo se nos descose sin poder evitarlo,
a lo sumo sólo podemos zurcir momentos oasis
en el desierto reloj de las guerras.

Las huellas os indicarán de dónde vinisteis
y las miradas a dónde vais.
No emandeis a la playa por qués.
Ella estaba allí desde el inicio de los tiempos
y nunca la prepararon para eso.

No culpes a la playa por tener alambradas,
ella acoge las olas como ahora te está acogiendo a tí.
Ella no entiende de límites
como tampoco entiendes tú.
Un día seguirá acogiendo al mar sin alambradas, como también lo harás tú.

En esta valles de fango 
edificaremos honrosas resistencias
que dejaremos en herencia a nuestros hijos y nietos,
y éstos, a su vez, a los suyos.

Si tú ríes cómo no voy a hacerlo yo,
si tú lloras, cómo no voy a hacerlo yo.
Si tú eres esperanza, ahí es dónde me agarro yo.

Te veré reflejada en los cristales de la ventana
que me indica el camino de un utópico regreso.
Desde la cama todo se adivina complejo
pero tu presencia nos regala calma.

Pequeñas criaturas a quienes os robaron la tierra
nunca olvidéis quien os pintó de negro el cielo
y quien de puro blanco el abrazo.

Hacemos cola para recoger nuestro carnet de inocente
mientras otros se tatúan en la frente el de culpable.

Cuanto más a prueba me pongas
más claro tendré por qué estoy aquí.
Cuantas más dificultades encuentre
más firme será mi empeño.

Llegará el día en que no haga falta refugiarse
Tras una bandera amiga,
llegará el día en que la libertad
no dependerá del suelo que se pise.

Pese a todo siempre habrá un futuro
que nos explique los detalles
de los erróneos pasados.

Llegará el día en que los brazos de la libertad
abrazarán a aquellos que tuvieron que reconstruir
sus vidas en la cruel lejanía.

La injusticia también llora.
La injusticia también tiene lágrimas.
La injusticia desnuda también tiene madre
porque la madre siempre es la encargada de calmar el llanto
y secar las lágrimas de la injusticia.

Tienen hambre y no lo dicen,
tienen hambre y piensan que es normal,
tienen hambre y no protestan.
No hace falta,
ellos no lo dicen
pero sus cuerpos lo gritan.

No hay bomba que destruya nuestro vínculo.
Nacidos de madres guerreras
vuestra sangre siempre será cuna de lucha.

Aquellas cunas fueron cunas de Dioses
puesto que aquellas criaturas fueron paridas por Diosas.

Todos los infiernos tuvieron su ángel
porque en todos los infiernos nacieron ángeles.

Tendréis manos curtidas en guerras que os mecerán la cuna
y os pasearán en carroza de reyes y vuestras sonrisas,
hijas e hijos de la República, harán que el curtido de esas manos
se transforme en pétalo de rosa revolucionaria.

Equipo de vida
en la partida de la muerte,
equipo de lucha
en la partida de la guerra,
equipo de ruiseñores
en la partida de un nuevo amanecer.

Buscando limpieza entre tanta suciedad
encontramos la casa de los milagros.

Mi copa siempre se alzará por aquellas personas
que supieron sobreponerse a las adversidades
en las peores circunstancias,
que no desfallecieron y transformaron su lucha en esperanza,
por vosotras y por vosotros, hijas e hijos de la templanza
mi copa siempre estará alzada y,
por si aquellos vuelven, también mi espada.

ESTEVE BOSCH DE JAUREGUIZAR
Marzo-Abril de 2018

Muchas gracias, Esteve. CCOO también es la casa de la sensibilidad obrera. 
El teu company Jordi Ribó Flos et saluda.



dijous, 12 d’abril del 2018

Re-escriure la història o reéscriure el relat?

RE-ESCRIURE LA HISTÒRIA O RE-ESCRIURE EL RELAT?

Diu una dita que la història la escriuen els guanyadors. Fals, perque la història la escriuen els pobles, el que escriuen els guanyadors son manuals, no pas la història. La història es una ciencia i com a tal s'estudia empíricament, a base de les fonts contrastades, les evidències i la memòria, remenant en els arxius però a la vegada observant la realitat i els comportaments socials de les classes en conflicte. Breu, la història no s'escriu, s'interpreta en funció de la realitat objectiva.

Dit aixó, avui em pararé en un fenómen que afecta molt a casa nostra: es tracta de substituir l'analisi de les diferents classes en conflicte en la història moderna i contemporánea de Catalunya per un relat basat en la épica i en la territorialitat. Els txekniks serbis diuen que es Sérbia tot aquell territori on descansen les restes d'un serbi. A alguns programes de TV, en concret un que cerca, diuen, els orígens de Catalunya, s'afirma que, a partir d'abans del primer mil.leni, algú exclama " a partir d'ara ens governarem nosaltres mateixos". Aixó, a més d'esser acientífic és molt perillós. No només es falseja la història, es transmuta el temps i l'espai, coloquen algo que ni es veritat ni s'ha dit i ho traspassen fácilment a l'imaginari de la gent, perque ho apliqui ara i avui.

Qui vulgui cercar els orígens de Catalunya, que llegeixi a Pierre Vilar, a Josep Fontana o el llibret publicat clandestinament pel PSUC en els anys 60i que va reeditar el PCC a finals dels 90 on s'explica l'anomenat "Problema Nacional de Catalunya", un manual fet per explicar desde un punt de vista científic per divulgar a les cel.lules del PSUC tots els temes relacionats amb la història de Catalunya, desde els orígens fins al franquisme. 

Pero la darrera cosa que m'ha empés a escriure aquestes ratlles es l'enaltiment de dues figures de la dreta catalana: el Bisbe Torras i Bages i en Manel Carrasco Formiguera. En Torras i Bages, un bisbe catalanista es va confrontar amb el clero més conservador d'Espanya i se li atrubeix la frase que resta gravada al frontispici de Montserrat "Catalunya será cristiana o no será". Per entendrens, no era un Rouco pero tampoc un Casaldáliga al que se li puguin atribuir posicionaments favorables als treballadors de la época. En Manel Carrasco i Formiguera va ser exclós d'Acció Catalana, el seu partit pel seu marcat catolicisme i fundá Unió Democràtica de Catalunya. Va marxar dues vegades de Catalunya, la primera amenaçat per la FAI i la segona, segons la seva familia a causa de la vigilància a que el va sotmetre el Govern de la Generalitat i va ser apresat pels franquistes i afusellat per ordre directa de Franco en un sumaríssim escandalós. Fins i tot el Papa li va demanar clemència, cosa que el dictador va desatendre. Si tot aixó es fes desde un punt de vista objectiu, rés a dir. El que no es pot fer es silenciar els assasinats de milers de sindicalistes de CNT i UGT, els judicis sumaríssims contra anarquistes, socialistes, comunistes i republicans, ocultar que la repressió es va adreçar fonalmentalment contra la classe obrera, contra els camperols, contra sectors populars i contra tot alló que questionaba la noció d'imperi, religió, unitat de la patria i principi d'autoritat basat en la repressió pura i dura. Per aixó es van prohibir partits, sindicats, associacions culturals, recreatives, es van prohibir les llengües com el catalá, l'euskera, el gallec i es va esborrar tot rastre de pluralisme políric, cultural i religiós. Aixó no es opinable, son dades objectives que es poden consultar a les fonts de la història (arxius, premsa escrita, edictes i lleis...) Com cantava Raimon, "a l'any 40 tots haviem perdut" perque qui va perdre va ser el poble al anular tot pluralisme.

I ara correm el risc de decantar els fets històrics cap un suposat alliberament nacional, que en el fons, el que busca es alliberar-se de la cárrega de la classe obrera i propiciar la divisió del poble catalá en dues comunitats. I per aixó s'enalteixen determinades figures i s'oculten o s'invisivilitzen d'altres com Ferrer i Guárdia, Layret, Seguí, Comorera, Companys, Nelken, Montseny, Odena, Vidiella, Moix, Ardiaca, i d'altres, o víctimes de la dictadura com Puig Pidemunt, Mestres, Ruiz Villalba, Fernández Márquez...

Si tots haviem perdut, es just que totes les víctimes siguin tractades per igual i que la història, més ben dit, els manuals els citin a tots, perque si no es corre el risc de re-escriure el relat, i que alguns parlin de la Dictadura de Franco com de la Dictadura contra Catalunya, que ho va ser...però també contra els treballadors i les classes populars. Dic millor, la Dictadura va afavorir uns quants catalans com Porta, Valls Taberner, Boada, Sentís, Trías de Bes, Mateu...tots cognoms ben catalans, no? En canvi jo us puc anomenar Cipriano García, Angel Rozas, Manola Rodríguez, Isabel Vicente...i el meu benvolgut mestre Manuel Sousa. Gairebé tots nascuts fora de Catalunya però tots ells compromessos amb la lluita dels treballadors i per la recuperació de les institucions catalanes. Aixó ho escric avui, quan els pobles d'Espanya un 12 de Febrer de 1936, avui fa 82 anys van votar les candidatures del Frente Popular, a Catalunya les del Front d'Esquerres i van donar la victoria electoral als partits republicans integrats en ells. Estudiem i aprenguem de la història, es el millor que podem fer si ens interessa avançar.

JORDI RIBÓ FLOS  12 d'Abril de 2018