Diu una dita que la història la escriuen els guanyadors. Fals, perque la història la escriuen els pobles, el que escriuen els guanyadors son manuals, no pas la història. La història es una ciencia i com a tal s'estudia empíricament, a base de les fonts contrastades, les evidències i la memòria, remenant en els arxius però a la vegada observant la realitat i els comportaments socials de les classes en conflicte. Breu, la història no s'escriu, s'interpreta en funció de la realitat objectiva.
Dit aixó, avui em pararé en un fenómen que afecta molt a casa nostra: es tracta de substituir l'analisi de les diferents classes en conflicte en la història moderna i contemporánea de Catalunya per un relat basat en la épica i en la territorialitat. Els txekniks serbis diuen que es Sérbia tot aquell territori on descansen les restes d'un serbi. A alguns programes de TV, en concret un que cerca, diuen, els orígens de Catalunya, s'afirma que, a partir d'abans del primer mil.leni, algú exclama " a partir d'ara ens governarem nosaltres mateixos". Aixó, a més d'esser acientífic és molt perillós. No només es falseja la història, es transmuta el temps i l'espai, coloquen algo que ni es veritat ni s'ha dit i ho traspassen fácilment a l'imaginari de la gent, perque ho apliqui ara i avui.
Qui vulgui cercar els orígens de Catalunya, que llegeixi a Pierre Vilar, a Josep Fontana o el llibret publicat clandestinament pel PSUC en els anys 60i que va reeditar el PCC a finals dels 90 on s'explica l'anomenat "Problema Nacional de Catalunya", un manual fet per explicar desde un punt de vista científic per divulgar a les cel.lules del PSUC tots els temes relacionats amb la història de Catalunya, desde els orígens fins al franquisme.
Pero la darrera cosa que m'ha empés a escriure aquestes ratlles es l'enaltiment de dues figures de la dreta catalana: el Bisbe Torras i Bages i en Manel Carrasco Formiguera. En Torras i Bages, un bisbe catalanista es va confrontar amb el clero més conservador d'Espanya i se li atrubeix la frase que resta gravada al frontispici de Montserrat "Catalunya será cristiana o no será". Per entendrens, no era un Rouco pero tampoc un Casaldáliga al que se li puguin atribuir posicionaments favorables als treballadors de la época. En Manel Carrasco i Formiguera va ser exclós d'Acció Catalana, el seu partit pel seu marcat catolicisme i fundá Unió Democràtica de Catalunya. Va marxar dues vegades de Catalunya, la primera amenaçat per la FAI i la segona, segons la seva familia a causa de la vigilància a que el va sotmetre el Govern de la Generalitat i va ser apresat pels franquistes i afusellat per ordre directa de Franco en un sumaríssim escandalós. Fins i tot el Papa li va demanar clemència, cosa que el dictador va desatendre. Si tot aixó es fes desde un punt de vista objectiu, rés a dir. El que no es pot fer es silenciar els assasinats de milers de sindicalistes de CNT i UGT, els judicis sumaríssims contra anarquistes, socialistes, comunistes i republicans, ocultar que la repressió es va adreçar fonalmentalment contra la classe obrera, contra els camperols, contra sectors populars i contra tot alló que questionaba la noció d'imperi, religió, unitat de la patria i principi d'autoritat basat en la repressió pura i dura. Per aixó es van prohibir partits, sindicats, associacions culturals, recreatives, es van prohibir les llengües com el catalá, l'euskera, el gallec i es va esborrar tot rastre de pluralisme políric, cultural i religiós. Aixó no es opinable, son dades objectives que es poden consultar a les fonts de la història (arxius, premsa escrita, edictes i lleis...) Com cantava Raimon, "a l'any 40 tots haviem perdut" perque qui va perdre va ser el poble al anular tot pluralisme.
I ara correm el risc de decantar els fets històrics cap un suposat alliberament nacional, que en el fons, el que busca es alliberar-se de la cárrega de la classe obrera i propiciar la divisió del poble catalá en dues comunitats. I per aixó s'enalteixen determinades figures i s'oculten o s'invisivilitzen d'altres com Ferrer i Guárdia, Layret, Seguí, Comorera, Companys, Nelken, Montseny, Odena, Vidiella, Moix, Ardiaca, i d'altres, o víctimes de la dictadura com Puig Pidemunt, Mestres, Ruiz Villalba, Fernández Márquez...
Si tots haviem perdut, es just que totes les víctimes siguin tractades per igual i que la història, més ben dit, els manuals els citin a tots, perque si no es corre el risc de re-escriure el relat, i que alguns parlin de la Dictadura de Franco com de la Dictadura contra Catalunya, que ho va ser...però també contra els treballadors i les classes populars. Dic millor, la Dictadura va afavorir uns quants catalans com Porta, Valls Taberner, Boada, Sentís, Trías de Bes, Mateu...tots cognoms ben catalans, no? En canvi jo us puc anomenar Cipriano García, Angel Rozas, Manola Rodríguez, Isabel Vicente...i el meu benvolgut mestre Manuel Sousa. Gairebé tots nascuts fora de Catalunya però tots ells compromessos amb la lluita dels treballadors i per la recuperació de les institucions catalanes. Aixó ho escric avui, quan els pobles d'Espanya un 12 de Febrer de 1936, avui fa 82 anys van votar les candidatures del Frente Popular, a Catalunya les del Front d'Esquerres i van donar la victoria electoral als partits republicans integrats en ells. Estudiem i aprenguem de la història, es el millor que podem fer si ens interessa avançar.
JORDI RIBÓ FLOS 12 d'Abril de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada