dijous, 26 d’abril del 2018

No tengo palabras

NO TENGO PALABRAS.

No tengo palabras para describir mi estado, una vez conocida la sentencia sobre el caso de "La manada".
No tengo palabras para calificar esta sentencia.
No tengo palabras para las mujeres que, entusiásticamente secundaron el paro del 8 de marzo.
No tengo palabras para definir lo que me parece la judicatura española, toda ella, desde los juzgados de lo social, familia, primera instancia, superiores, supremo y constitucional.
No tengo palabras para mis compañeras del sindicato que, desde las Secretarías de la Mujer-Dona, luchan denodadamente por los derechos de las mujeres trabajadoras.
No tengo palabras para dirigir a todos los togados, jueces, fiscales defensores...¿qué estudiais en las facultades? ¿qué analizais en estos Másters tan costosos?
No tengo palabras para fustigar al Gobierno...¿a qué esperais para garantizarnos una justicia independiente de todos los poderes?
No tengo palabras para dirigir a mis compañeros, mis amigos...me he pasado mi vida luchando por los derechos de los trabajadores y trabajadoras, jamás pensé que en plena democracia y en el siglo XXI pasaría esto.

No me previne y mirad que ha pasado...

Si que tengo palabras para el juez y para la manada: Ojalá en toda vuestra vida se os aparezca en plena noche la imagen de la mujer violada, que no os deje dormir, que a pesar de vuestras carreras militares y vuestros oficios, os pillen todos los fantasmas de las mujeres violadas totalmente desarmados.
Ojalá os lleveis el oprobio eterno hasta el día en que os murais.
Ojalá nadie os perdone, ojalá os murais de vergüenza.
Criminales

dijous, 19 d’abril del 2018

La Nació (1)

LA NACIÓ. (1)

Un servidor vol defugir dels debats cojunturals i, per tant de tota utilització. Aquests debats están molt viciats, molt contaminats d'inmediatisme i de presuposats. Un servidor té dubtes fonamentats, que no tenia ni en els anys 60, ni 70, ni 80 ni 90 sobre si Catalunya es un sol poble. No en tenia Uabans i ara en tinc. Es per aixó que vull reflexionar sobre la Nació, recuperant un debat que vaig fer a finals dels 90 i que té moltíssima actualitat. I vull encetar el debat amb uns parágrafs del Manifest Comunista:

"Els obrers no tenen pàtria. No s'els pot arrabassar alló que no tenen. Ja que el proletariat en primer lloc ha de conquerir el poder polític, elevar-se a la condició de classe nacional, constituir-se en nació, encara es nacional, tot i que de cap manera en el sentit burgès.

L'aillament nacional i els antagonismes entre els pobles desapareixen de dia en dia amb el desenvolupament de la burgesia, la llibertat de comerç i el mercat mundial, amb la uniformitat de la producció industrial i les condicions d'existència que li corresponen.

El domini del proletariat els fará desapareixer fins i tot més ràpidament. L'acció comú, com a mínim dels països civilitzats, és una de les primeres condicions de la seva emancipació.

En la mateixa mesura en què sigui abolida l'explotació d'un individu per un altre, ser´abolida l'explotació d'na nació per una altra.

Amb la desaparició de l'antagonisme entre les classes a l'interior de les nacions, desapareixerà també l'hostilitat de les nacions entre sí." 

Manifest del Partit Comunista - Karl Marx i Friederich Engels.

En el més de Maig proper es commemora el 200 aniversari del naixement de Karl Marx. Fins i tot en la localitat de Tréveris s'inaugurará una estátua de Marx, com a fill més ilustre. En la pròpia Alemania actual, comandada per Merkel, no deixa de tindre influència el pensament marxista, i no només el pensament.

Aquest blog s'ha volgut aturar justament en un dels passatges del Manifest que té a veure amb moltes de les coses que, uns i altres utilitzen per anomenar a l'adversari com a nacionalista, quan aquest debat ja el va dibuixar el savi de Tréveris. Vejam: Uns quants, ja fa uns 19 anys varem elaborar un document sobre el fet nacional, que passo a resumir en una primera entrega:

1.- El concepte de Nació no es pot considerar al marge del temps i de l'espai, com si hagués existit sempre. La Nació no ha existit sempre. Té un començament un desenvolupament i també tindrá el seu final.
2.- La Nació es una categoria històrica, que neix a l'epoca del capitalisme i correspon al creixement de les forces productives, la formació dels mercats i l'establiment i l'afirmació dels drets dels ciutadans, tant individuals com col.lectius...
3.- Intent de definició de la Nació: Comunitat de ciutadans, lluires i iguals, vertebrats com a formació socioeconómica específica. No está per tant al marge, está dialécticament relacionada amb el naixement i formació de les classes socials modernes en lluita i la construcció de les seves identitats. La Nació es fruit de voluntat de les persones que la conformen
4.- La Nació no es un invent de la burgesia. La construcció d'una formació social interclassista que vertebra el poble no s'inventa. Forma part d'un procés històric complex i es recolza en els marcs diferenciats d'etapes anteriors. Es important compendre el sentiment de pertinença, d'estabilitat i cohesió interclasista diferenciada que s'expressa a cada moment històric d'una forma diferent, segons la direcció dels processos,
5.- Un element central, per tant es saber qui porta la direcció política del procés, que té a veure amb l'hegemonia de classe sobre el conjunt, (o d'una fracció d'una classe) entesa com el dominii la direcció intelectual-moral del procés, aconseguint un grau elevat de consens fins l'extrem d'apropiarse del discurs nacional i identificar.lo amb els seus interessos. Cal compendre quin carácter té el poder, que possibilita o bé un retrocés conservador o una evolució progressista de la societat. L'hegemonia d'una classe permet a la ideologia desenvolupada de la classe dominant, en un moment històric donar cohesió al bloc social.
6.- Hi ha visions essencialistes sobre la nació: la raça, la étnia, la sang...es corresponen a concepcions xenófobes i racistes. Renuncien a l'analisi cientifica de les relacions socials i la seva praxis ha comportat confrontacions que han conduit a guerres amb rerafons d'interessos de classe que justifiquen l'extermini d'una part de la humanitat.
7.- La identitat nacional es pot concebre de dues maneres: com a voluntat de ser o com a identitat cultural. La primera es oberta, la segona tancada. La primera es capaç d'evolucionar en l'esdevenir històric, la segona oblida que els signes d'identiificació, ells mateixos son històrics. No está per tant oberta al pluriculturalisme.
8.- Una Nació té un idioma, que pot ser també de diverses nacions. El idioma es un element característic, pero no l'element fonamental. L'element definitori és el perfil socioeconómic.
9.- Qualsevol agrupament específic de persones que estableixen relacions socials i de convivència ho fan en un marc territorial. El territori i la relació que estableix amb la comunitat de ciutadans és un dels elements característics de la nació, pero no el definidor fonamental. Aixó es correspon amb una posició territorialista que no es comparteix.
10.- No es poden fer análisis homogenies. Les experiéncies i les formes de construcció nacional son molt diferents, sobre tot entre unes i altres parts del món.
11.- L'Estat i la Nació son coses diferents. La creació dels estats es anterior a la formació de les nacions i seguint processos diferents. L'estat no es un atribut característic de la nació. Hi ha moltes nacions sense estat propi. Una nació pot tenir estat propi o pertanyer a un estat plurinacional.

Resumint, la nació neix d'un procés històric que no coincideix amb el concepte polític d'estat, l'hegemonia de classe es un factor importantíssim per coneixer el carácter de la nació. El concepte de nació es vincula a l'estadi superior al feudalisme i a la recentralització absolutista monárquica anterior al triomf de les revolucions francesa i americana, que estableixen els conceptes de nació i ciutadania intimament vinculats. Aixó pot tindre relació amb l'idioma i la cultura però no és el tret definitori característic. Si que ho son les relacions socials, que després prenen forma en construcció d'estats de nou tipus superadors del feudalisme i dels imperis realistes-absolutistes. Parlem, per tant, d'un procés històric vinculat al naixement i desenvolupament del capitalisme com organització social, al naixement i desenvolupament de la burgesia com classe en si i a la aparició del proletariat, que només posseix la seva força de treball i la posa en venda.

S'ademeten tota classe de consideracions, inclús la possibilitat de traduir-ho al castellá, però la transmissió d'aquestes reflexions seguirá en més entregues.

JORDI RIBÓ I FLOS Abril de 2018

dimecres, 18 d’abril del 2018

Versos para Elne

VERSOS PARA ELNE.

Ayer se inauguró en CCOO, en la sede de Via Laietana una exposición sobre la Maternité de Elne, Este blog ya dio conocimiento de ella. Fue un acto muy emotivo, con la presencia e intervención del ex-alcalde y amigo personal de este blog, Nicolau Garcia, entre otras. Pero hoy este blog quiere rendir homenaje y reconocimiento a un compañero de CCOO de la Residencia de Bellvitge y hoy dirigente de CCOO de Sanidad. Su nombre es Esteve Bosch de Jaureguizar. Dicho compañero nos recitó unos poemas de producción propia, de los cuales transcribimos uno, cuyo título es: Versos para Elne. Emocionémonos todas y todos:

Versos para Elne

El tiempo se nos descose sin poder evitarlo,
a lo sumo sólo podemos zurcir momentos oasis
en el desierto reloj de las guerras.

Las huellas os indicarán de dónde vinisteis
y las miradas a dónde vais.
No emandeis a la playa por qués.
Ella estaba allí desde el inicio de los tiempos
y nunca la prepararon para eso.

No culpes a la playa por tener alambradas,
ella acoge las olas como ahora te está acogiendo a tí.
Ella no entiende de límites
como tampoco entiendes tú.
Un día seguirá acogiendo al mar sin alambradas, como también lo harás tú.

En esta valles de fango 
edificaremos honrosas resistencias
que dejaremos en herencia a nuestros hijos y nietos,
y éstos, a su vez, a los suyos.

Si tú ríes cómo no voy a hacerlo yo,
si tú lloras, cómo no voy a hacerlo yo.
Si tú eres esperanza, ahí es dónde me agarro yo.

Te veré reflejada en los cristales de la ventana
que me indica el camino de un utópico regreso.
Desde la cama todo se adivina complejo
pero tu presencia nos regala calma.

Pequeñas criaturas a quienes os robaron la tierra
nunca olvidéis quien os pintó de negro el cielo
y quien de puro blanco el abrazo.

Hacemos cola para recoger nuestro carnet de inocente
mientras otros se tatúan en la frente el de culpable.

Cuanto más a prueba me pongas
más claro tendré por qué estoy aquí.
Cuantas más dificultades encuentre
más firme será mi empeño.

Llegará el día en que no haga falta refugiarse
Tras una bandera amiga,
llegará el día en que la libertad
no dependerá del suelo que se pise.

Pese a todo siempre habrá un futuro
que nos explique los detalles
de los erróneos pasados.

Llegará el día en que los brazos de la libertad
abrazarán a aquellos que tuvieron que reconstruir
sus vidas en la cruel lejanía.

La injusticia también llora.
La injusticia también tiene lágrimas.
La injusticia desnuda también tiene madre
porque la madre siempre es la encargada de calmar el llanto
y secar las lágrimas de la injusticia.

Tienen hambre y no lo dicen,
tienen hambre y piensan que es normal,
tienen hambre y no protestan.
No hace falta,
ellos no lo dicen
pero sus cuerpos lo gritan.

No hay bomba que destruya nuestro vínculo.
Nacidos de madres guerreras
vuestra sangre siempre será cuna de lucha.

Aquellas cunas fueron cunas de Dioses
puesto que aquellas criaturas fueron paridas por Diosas.

Todos los infiernos tuvieron su ángel
porque en todos los infiernos nacieron ángeles.

Tendréis manos curtidas en guerras que os mecerán la cuna
y os pasearán en carroza de reyes y vuestras sonrisas,
hijas e hijos de la República, harán que el curtido de esas manos
se transforme en pétalo de rosa revolucionaria.

Equipo de vida
en la partida de la muerte,
equipo de lucha
en la partida de la guerra,
equipo de ruiseñores
en la partida de un nuevo amanecer.

Buscando limpieza entre tanta suciedad
encontramos la casa de los milagros.

Mi copa siempre se alzará por aquellas personas
que supieron sobreponerse a las adversidades
en las peores circunstancias,
que no desfallecieron y transformaron su lucha en esperanza,
por vosotras y por vosotros, hijas e hijos de la templanza
mi copa siempre estará alzada y,
por si aquellos vuelven, también mi espada.

ESTEVE BOSCH DE JAUREGUIZAR
Marzo-Abril de 2018

Muchas gracias, Esteve. CCOO también es la casa de la sensibilidad obrera. 
El teu company Jordi Ribó Flos et saluda.



dijous, 12 d’abril del 2018

Re-escriure la història o reéscriure el relat?

RE-ESCRIURE LA HISTÒRIA O RE-ESCRIURE EL RELAT?

Diu una dita que la història la escriuen els guanyadors. Fals, perque la història la escriuen els pobles, el que escriuen els guanyadors son manuals, no pas la història. La història es una ciencia i com a tal s'estudia empíricament, a base de les fonts contrastades, les evidències i la memòria, remenant en els arxius però a la vegada observant la realitat i els comportaments socials de les classes en conflicte. Breu, la història no s'escriu, s'interpreta en funció de la realitat objectiva.

Dit aixó, avui em pararé en un fenómen que afecta molt a casa nostra: es tracta de substituir l'analisi de les diferents classes en conflicte en la història moderna i contemporánea de Catalunya per un relat basat en la épica i en la territorialitat. Els txekniks serbis diuen que es Sérbia tot aquell territori on descansen les restes d'un serbi. A alguns programes de TV, en concret un que cerca, diuen, els orígens de Catalunya, s'afirma que, a partir d'abans del primer mil.leni, algú exclama " a partir d'ara ens governarem nosaltres mateixos". Aixó, a més d'esser acientífic és molt perillós. No només es falseja la història, es transmuta el temps i l'espai, coloquen algo que ni es veritat ni s'ha dit i ho traspassen fácilment a l'imaginari de la gent, perque ho apliqui ara i avui.

Qui vulgui cercar els orígens de Catalunya, que llegeixi a Pierre Vilar, a Josep Fontana o el llibret publicat clandestinament pel PSUC en els anys 60i que va reeditar el PCC a finals dels 90 on s'explica l'anomenat "Problema Nacional de Catalunya", un manual fet per explicar desde un punt de vista científic per divulgar a les cel.lules del PSUC tots els temes relacionats amb la història de Catalunya, desde els orígens fins al franquisme. 

Pero la darrera cosa que m'ha empés a escriure aquestes ratlles es l'enaltiment de dues figures de la dreta catalana: el Bisbe Torras i Bages i en Manel Carrasco Formiguera. En Torras i Bages, un bisbe catalanista es va confrontar amb el clero més conservador d'Espanya i se li atrubeix la frase que resta gravada al frontispici de Montserrat "Catalunya será cristiana o no será". Per entendrens, no era un Rouco pero tampoc un Casaldáliga al que se li puguin atribuir posicionaments favorables als treballadors de la época. En Manel Carrasco i Formiguera va ser exclós d'Acció Catalana, el seu partit pel seu marcat catolicisme i fundá Unió Democràtica de Catalunya. Va marxar dues vegades de Catalunya, la primera amenaçat per la FAI i la segona, segons la seva familia a causa de la vigilància a que el va sotmetre el Govern de la Generalitat i va ser apresat pels franquistes i afusellat per ordre directa de Franco en un sumaríssim escandalós. Fins i tot el Papa li va demanar clemència, cosa que el dictador va desatendre. Si tot aixó es fes desde un punt de vista objectiu, rés a dir. El que no es pot fer es silenciar els assasinats de milers de sindicalistes de CNT i UGT, els judicis sumaríssims contra anarquistes, socialistes, comunistes i republicans, ocultar que la repressió es va adreçar fonalmentalment contra la classe obrera, contra els camperols, contra sectors populars i contra tot alló que questionaba la noció d'imperi, religió, unitat de la patria i principi d'autoritat basat en la repressió pura i dura. Per aixó es van prohibir partits, sindicats, associacions culturals, recreatives, es van prohibir les llengües com el catalá, l'euskera, el gallec i es va esborrar tot rastre de pluralisme políric, cultural i religiós. Aixó no es opinable, son dades objectives que es poden consultar a les fonts de la història (arxius, premsa escrita, edictes i lleis...) Com cantava Raimon, "a l'any 40 tots haviem perdut" perque qui va perdre va ser el poble al anular tot pluralisme.

I ara correm el risc de decantar els fets històrics cap un suposat alliberament nacional, que en el fons, el que busca es alliberar-se de la cárrega de la classe obrera i propiciar la divisió del poble catalá en dues comunitats. I per aixó s'enalteixen determinades figures i s'oculten o s'invisivilitzen d'altres com Ferrer i Guárdia, Layret, Seguí, Comorera, Companys, Nelken, Montseny, Odena, Vidiella, Moix, Ardiaca, i d'altres, o víctimes de la dictadura com Puig Pidemunt, Mestres, Ruiz Villalba, Fernández Márquez...

Si tots haviem perdut, es just que totes les víctimes siguin tractades per igual i que la història, més ben dit, els manuals els citin a tots, perque si no es corre el risc de re-escriure el relat, i que alguns parlin de la Dictadura de Franco com de la Dictadura contra Catalunya, que ho va ser...però també contra els treballadors i les classes populars. Dic millor, la Dictadura va afavorir uns quants catalans com Porta, Valls Taberner, Boada, Sentís, Trías de Bes, Mateu...tots cognoms ben catalans, no? En canvi jo us puc anomenar Cipriano García, Angel Rozas, Manola Rodríguez, Isabel Vicente...i el meu benvolgut mestre Manuel Sousa. Gairebé tots nascuts fora de Catalunya però tots ells compromessos amb la lluita dels treballadors i per la recuperació de les institucions catalanes. Aixó ho escric avui, quan els pobles d'Espanya un 12 de Febrer de 1936, avui fa 82 anys van votar les candidatures del Frente Popular, a Catalunya les del Front d'Esquerres i van donar la victoria electoral als partits republicans integrats en ells. Estudiem i aprenguem de la història, es el millor que podem fer si ens interessa avançar.

JORDI RIBÓ FLOS  12 d'Abril de 2018

dimecres, 11 d’abril del 2018

Los CDR y el terrorismo

Los CDR y el terrorismo

Ayer se cumplieron 20 años del tratado de Stormont por el cual el IRA (Ejército Republicano Irlandés) deponía las armas y abandonaba definitivamente la lucha armada y los atentados terroristas que sacudieron la provincia británica situada en la isla de Irlanda,el Ulster, la conocida popularmente como Irlanda del Norte para ser más concreto. Si bien el cese de la violencia política ha sido un logro enorme, esto no quiere decir que todos los problemas de la provincia irlandesa en manos británicas hayan cesado o disminuido. El territorio del Ulster sigue teniendo altos índices de paro que afectan sobre todo a las capas de la población republicana, los problemas sociales se han recrudecido con las administraciones, primero la de Blair, luego la de Majors y con Theresa May están situados en una vuelta a las fronteras a consecuencia del Brexit que retrotrae a las épocas de los check points, con fronteras "duras" y con el ejército británico en las calles de las ciudades y pueblos. Hoy en el Ulster y en la vecina República de Irlanda nadie desea regresar a los tiempos duros de los atentados, los encarcelamientos indiscriminados, los juicios farsa de la época de Tatcher y las batallas urbanas entre el ejército británico y la población republicana.

España ha sufrido un episodio parecido durante los tiempos de ETA militar y de los GAL, en Euskadi pero también fuera de allí. En España hubo muchos atentados que se llevaron por delante a muchas personas.En Catalunya ETA cobró un precio muy alto.Debemos tener en cuenta el atentado de Hipercor y el del cuartel de la Guardia Civil en Vic, así como el vil asesinato de Ernest Lluch, la muerte de un compañero de CCOO y del PCC en el Vallés Occidental como consecuencia de la explosión de un artefacto entre otros. Son tiempos afortunadamente pasados a los que nadie quiere regresar.

Uno de los vicios que se comenten a menudo en política es el de la banalización. Ocurre frecuentemente cuando escuchamos algo que no nos gusta e inmediatamente lo calificamos de “fascista” o “nazi”. Me vienen a la memoria muchos ejemplos de ello pero citaré sólo dos:

El primero tiene como referencia a cierto responsable del PCF en tiempos previos al Frente Popular, que calificó al Ministro del Interior como fascista a cinsecuencia de una intervención sangrienta de los gendarmes en una huelga. Togliatti que estaba exiliado en Francia por aquel entonces le corrigió inmediatamente diciendo lo siguiente: “Fascismo es lo que hay en mi país ahora, esto es lucha de clases”. El otro ejemplo es una anécdota personal. Fuimos convocados varios sindicalistas a una reunión en el el CC del PSUC en la calle Ciutat con Rodríguez Rovira, entonces responsable de movimiento obrero. En la mesa creo recordar que estaban entre otros Román y Paco Frutos. Hablábamos de la crisis y recuerdo que yo tomé la palabra diciendo que para definir el cierre de empresas no se me ocurría otra palabra que la de terrorismo patronal. Rodríguez Rovira me interrumpió inmediatamente y me dijo. “Eso que tu describes es el capitalismo, el terrorismo es otra cosa, camarada”. Y un servidor, abrumado por la contundencia del argumento corrigió inmediatamente su intervención.

Digo todo esto al hilo de este informe de la Guardia Civil dónde se acusa y se califica la actividad de los CDR como rebelión y terrorismo, y que ha servido para detener a varias personas acusadas de estos gravísimos temas. Se puede perfectamente estar en desacuerdo con el corte de carreteras, se puede incluso discrepar del levantamiento de las barreras en las autopistas, hasta se puede condenar la invasión de vías férreas o de pistas de aeropuertos (ojo que estas cosas pueden poner en peligro muchas vidas, tanto propias como inocentes) De ahí a calificar actos de este tipo como terrorismo va un trecho más largo que el Transiberiano, por decir algo.

Un servidor discrepa de estos CDR por multitud de temas, voy a citar sólo uno: eso no es auto-organización de la sociedad civil, es simplemente aunar voluntades para actuar con repercusiones mediáticas sin calibrar las consecuencias. La auto-organización de la sociedad civil crea estructuras estables con fines concretos y no difusos, y cuando se organiza crea sindicatos, asociaciones de vecinos, de solidaridad, etc., que permanecen largo tiempo asentadas porque son “unidades de intereses”. No se puede defender algo que no existe, y menos asociarse para ello. Es acientífico, pero en ningún caso ilegal, y mucho menos delictivo.

Por cierto, Sr. Ministro del Interior Zoilo: los CDR en Cuba se organizaron cuando la invasión fracasada por parte de EEUU en Bahía Cochinos, que fue rechazada por las FAR cubanas y que combatieron las infiltraciones de espías gringos y de la gusanera de Miami, y que hoy aún permanecen como consecuencia del bloqueo. Defienden algo que existe realmente, como es la Revolución Cubana y no repúblicas imaginarias.

La sociedad catalana debe responder serena, democràtica y contundentemente a estas acusaciones de terrorismo. En Catalunya no busquen terroristas, porque salvo los de DAESH, que fueron abatidos por los Mossos de Escuadra, yo no conozco a otros. En todo caso busquen soluciones, ustedes los del Gobierno central y ustedes, Parlament de Catalunya, y den a Catalunya un gobierno viable que comience a abordar los gravísimos problemas que tenemos. Todos tienen responsabilidad, cada uno la parte que le corresponde, seguramente más responsabilidad tiene el Gobierno de España, pero ello no obsta para que no dejemos de observar a los de aquí.

Finalmente, este blog espera y desea que todos los políticos presos y los que están fuera puedan volver a ejercer sus responsabilidades en libertad. Para que conste y, si es posible, surta efectos. Aquí que cada palo aguante su vela, o que cada perro se lama su cipote, dicho groseramente.

JORDI RIBO FLOS 11 de Abril de 2018


dilluns, 9 d’abril del 2018

La Maternité d'Elne, una luz que no se debe apagar.

LA MATERNITÉ D'ELNE, UNA LUZ QUE NO SE DEBE APAGAR.

Febrero de 1939...las tropas republicanas y gran parte de la población civil de Catalunya y también de otros puntos de España pasaron la frontera por distintos puntos, La Jonquera, el Coll d'Ares, Bourg Madame...muchísima gente , todos vencidos huía del terror fascista, del Régimen de Franco que ya había dado muestras de su ferocidad durante la Guerra de España, en Andalucía, Extremadura, Galicia, Castilla...en medio de uno de los inviernos más crudos millares de familias marcharon con lo puesto y la mayoría, los que no tenían pasaporte ni salvoconducto fueron internados en campos de concentración, vigilados por la Legión Extranjera e ignorados por mucha gente...salvo por el PCF, el Socorro Rojo y la CGT, que fueron las únicas organizaciones que con enormes dificultades y contra la represión del propio estado francés de Pétain, osando contravenir al gobierno hacían llegar algunas cosas a los refugiados españoles en Saint Cyprien, en Barcarés, en Argelés y en tantos campos en Francia.

He hecho una salvedad...bueno, fueron también muchas personas individuales, que habían ayudado humanitariamente a la República Española. Personas como Elisabeth Eidenbenz, una enfermera suiza de la Cruz Roja que estuvo en varios hospitales de la República y que tuvo también que salir de España. Esta señora observó cómo eran tratados los refugiados españoles y se fijó sobre todo en las mujeres y en los niños. Muchos morían de desnutrición e infecciones y muchas mujeres embarazadas que no podían dar a luz con un mínimo de condiciones y de seguridad o morían ellas, o sus hijos o a veces madre e hijo o hija. Elisabeth Eidendenz, de religión protestante y movida por el impulso humanitario que la llevó a España se las arregló para hacerse con un edificio a las afueras de Elne, población del Rosellón cercana a Perpignan, hacer de este edificio sede del Gobierno Suizo y  con algunas mujeres más montó un servicio de maternidad, salvando todas las dificultades primero con el Gobierno de Vichy y después con los ocupantes alemanes hasta que a mitad de 1944 tuvo que abandonar el edificio. Se calcula que más de 500 niños y niñas pudieron nacer y sobrevivir en la Maternité, así como muchas mujeres, que se apropiaron del espacio como un espacio de la mujer. Esta historia hubiese sido olvidada a no ser por la decidida actuación de la Commune d'Elne presidida por el alcalde Nicholas Garcia del PCF y por los propietarios del edificio, que al final fue comprado por la municipalidad y convenientemente recuperado para la memoria del exilio republicano, con la colaboración de la Generalitat y del Conseller Joan Saura.. Hoy forma parte del patrimonio cultural francés y eso la ha salvado de ser vendida por la actual administración local de Elne, gobernada ahora por una extraña coalición que va desde los amigos de Le Pen hasta algunos (?) socialistas...todo muy triste.

La luz que encendió Elisabeth, que luego recuperó el municipio de Elne corre el riesgo de ser apagada. Hoy la visitas a la Maternité han visto recortado el horario, sólo se puede visitar de 10 h a 12 h. y su historia pretende ser edulcorada por un extraño sentimiento chauvinista, que pretende soslayar la figura y la aportación de Elisabeth Eidenbenz y enaltecer a otras personas, de nacionalidad francesa que poco o nada hicieron allí.

CCOO va a inaugurar el próximo 17 de Abril a las 18 h. una exposición titulada "Que no s'apagui la llum d'Elne", donde participará Nicholas Garcia, ex-alcalde de Elne junto a otras personas de la máxima dirección nacional de CCOO. Una de las tareas del sindicato es la recuperación de la memoria histórica a través de la Fundación Cipriano García, y en este orden de cosas, se ha propuesto rescatar la memoria de la Materniité. Ojalá que esta exposición sirva para el objetivo final de mantener, consolidar y rescatar el proyecto de la Maternité, hoy amenazado por unas gentes a las que molesta la memoria histórica o a las que los temas de los refugiados les dan miedo. Ojalá esto sirva también para unas sociedades que sean de acogida y refugio de aquellas personas que marchan obligadas de sus países perseguidas y despreciadas por los estados. Y también que sirva para incrementar las visitas a la Maternité de Elne, para que allí podamos ver in situ la enorme tarea que allí se hizo desde 1939 hasta 1944, en condiciones extremadamente difíciles, así como para recordar la figura de Elisabeth Eidenbenz, enfermera suiza.

JORDI RIBO FLOS  9 de Abril de 2018.

¡A LA PUTA CALLE!

¡A LA PUTA CALLE!

Saviem i savem quin pot ser el perill de tots els ex-alguna cosa. Et recorren temptacions de volguer donar classes a tothom de com cal fer fins i tot una escudella barrejada, perque la "experiència" es com una espècie de ciencia imfusa, que fa que sempre tinguis raó. Savem a més, que no retirar-se en temps i formes et pot dur a cometre errades no volgudes, "errores no forzados", que dirien els periodistes esportius. Una cosa es aixó, una altra molt diferent la traició.

I aixó es el que ha fet, en el meu modest entendre el Sr. José Mª Fidalgo, ex- Secretari General de CCOO fins que una majoria el varem descabalgar de la Secretaría General del sindicat. Una majoria per poc, però majoria al final. I no pot saber ningú lo satisfet que estic en aquests moments d'haber estat part activa en el canvi que es produí a partir del 9é Congrés.

Per qué ha trait Fidalgo a CCOO? Molt senzill, una cosa es posicionar-se de manera crítica amb CCOO, una altra molt diferent es fer-li la onada al partit que ha trencat les contractualitats conseguides pel sindicat després de llargs anys de lluita amb la Reforma Laboral. No pot sortir a ningú de gratis haver trencat amb tota la jurisprudencia que protegia als treballadors. Una cosa és opinar sobre com han de ser les pensions del futur, una altra molt diferent es passar per damunt de tota la política de la CS CCOO sobre les pensions, es questionar les mesures que CCOO hem discutit i estem portant a la taula de negociacions, al Pacte de Toledo i a la societat. Trencar un sistema com el nostre, solidari i contributiu, que cal finaçar amb quotes i reforçar amb impostos, un sistema que ha vist com la patronal ha disminuit la seva contribució amb menys de quatre punts, que a més s'ha omplert de tot tipus de deduccions pels empresaris, que ha vist com el Govern ha gastat tot el Fons de Reserva...una persona que ha viscut i vist tot aixó, i que seguidament afirmi davant la convenció blava d'aquest cap de setmana a Sevilla (es veu que la Setmana de Passió s'ha allargat aquest any) que el millor pel sistema public de seguretat social es que segueixi governant el PP...vaja es de jutjat de guardia. A no ser que Fidalgo ens vulgui alertar de que Ciudadanos es pitjor que el PP (amb la qual cosa puc coincidir), la veritat es que no calia dir aixó en el Foro del Partit Popular, que sembla que no ha servit ni per treures de damunt les mentides de Cifuentes ni el ridicul fet amb el tema de Catalunya.

Per dir que Ciudadanos es la nova "Fera Ferotge" no calia anar a Sevilla. Pero jo poso en dubte que Fidalgo no combregui amb Rivera avui. Només cal veure que col.labora amb la FAES, i que aquesta Fundació ara lloa als taronja-fatxes en detriment dels seus antics patrons...Cosas veredes, amigo Sancho.

Jo no vull parlar ni de "corralitos" que el citat personantge va instaurar dins de CCOO ni de coses pasades, ni tampoc vull censurar a aquells que li van fer costat, perque la majoria han estat i son lleials a CCOO i perque els nostres debats sempre els volem tancar guarint les ferides, com tampoc vull justificar l'agressió inconscient que Fidalgo va patir en una manifestació del 1º de Maig, perque amb violència fisica no es va enlloc i nosaltres no son matons. Però insisteixo, una cosa es aixó i una altra molt diferent es la deslleialtat i l'orpobi que ens fa passar al prop del milió d'afiliats i afiliades a CCOO.

Que ningú ara desvii el tret. El principal problema de CCOO no es Catalunya, un dels principals problemes que tenim es que aquest senyor sigui formant part del gran patrimoni cultural, democràtic i de lluita per una societat sense cap mena d'explotació i opressió que son les CCOO de Espanya. Es una xacra de la qual cal despendres, perque a CCOO es pot admetre gairebé tot, i una cosa que no es pot permetre es la traició. Per aixó, seguint una certa tradició volcanica, massa expresiva potser i sovint un xic barroera, però que em surt del cor i del cap, no de l'estomac, dic avui ben alt i fort:

A LA PUTA CALLE. 

JORDI RIBO FLOS  9 d'Abril de 2018.

dijous, 5 d’abril del 2018

Roma Traditoribus non praemiat

ROMA TRADITORIBUS NON PRAEMIAT.

Esta, cuentan, fue la respuesta del procónsul Cepión a los tres capitanes que asesinaron a Viriato cuando fueron a recoger la recompensa por perpetrar este asesinato. Este es un dicho que se ha repetido hasta la saciedad, y que hoy me ha venido a la memoria cuando por la radio escuché la detención de Falciani. Roma no paga a traidores, dicen que exclamó Cepión.

Hervé Falciani, que no era un empleado cualquiera de la filial suiza de la banca HSBC, pues tenía acceso a multitud de cuentas, las llamadas "cuentas secretas", es decir, aquellas cuentas que proceden de ingresos muy dudosos, y que abarcan desde vulgares evasiones hasta la llamada economía criminal., decimos, este ciudadano que si llegó hasta este puesto no fue seguramente sólo por sus méritos personales, ha sido detenido por la Policía Nacional y puesto a disposición de la Audiencia Nacional por la orden internacional dictada por Suiza, al parecer por "revelación de secretos industriales (?)" (¿Desde cuando la revelación de millares de nombres de defraudadores es un secreto industrial?).

A nadie escapan multitud de detalles, tales como la revelación de nombres de bastantes ciudadanos españoles y residentes en España que escaparon al fisco, aunque luego muchos de ellos fuesen amnistiados por Montoro, que Falciani estuviese colaborando con la Generalitat Valenciana a petición de Mónica Oltra para establecer criterios de transparencia y buen gobierno, que hoy en Suiza estén personas como Marta Rovira o Anna Gabriel, reclamadas por la justicia española aunque ninguna orden internacional penda sobre sus cabezas (de momento)...lo de la revelación de "secretos industriales" lo dejo para los estudiantes de la asignatura de Economía del Cinismo, que seguro que da para unos cuantos másters.

Curiosas coincidencias, creo yo. Falciani había recibido garantías de España de que no sería perseguido después de haber colaborado con la Hacienda Española en la localización de capitales evadidos y en la persecución de evasores de impuestos. La lista Falciani es larguísima, pero sobre todo no ha sido desmentida por nadie, al contrario. Pues bien, Falciani ha sido detenido y sobre él pesa ahora una demanda de extradición. Todo este asunto huele, se mire por donde se mire. Algunos hablan de intercambio de presos, otros hablan de que al final el defraudador se sale con la suya, y suya es la venganza. Lo que sí parece cierto es que Roma no paga a los traidores y Montoro y el PP tampoco. ¿Aviso a navegantes quizás? ¿Habrá tomado nota naranjito Rivera? Porque ojo con lo que haces en Madrid con mi protegida Cifuentes. Rivera seguramente dirá aquella de que "Aquila non capta muscas". Pero esta es otra historia...o mejor dicho, esto también forma parte de la historia. 

Audax, Minuro y Ditalco ya conocieron el pago romano, Hoy Falciani conoce el pago Pepero-Montoriano.

JORDI RIBO FLOS 5 de Abril de 2018.

dimecres, 4 d’abril del 2018

La vaga de trens a França

La vaga de trens a França.

Els treballadors i treballadores de la SNCF han declarat la vaga a l'empresa de trens, potser la més emblemática de tota Europa, la SNCF. Els popularment anomenats "cheminots" s'oposen a l'anulació del seu estatut, vigent desde 1920, de quan les multiples empreses privades varen quedar nacionaitzades sota un unic comandament, la SNCF.

Rapidament. les veus dels "medias", adoctrinats convenientment pel neolliberalisme s'han llençat a una campanya de desqualificacions i retrets contra els treballadors i treballadores ferroviaris, acusant.los de "privilegiats", de que no poden paralitzar un pais uns quants sindicalistes....apareix la figura de Phillipe Martinez, Secretari General de la CGT com un "ancien", un "demodé", que només s'ocupa dels seus que tenen contractes fixes...un Asterix amb la seva banda d'irreductibles gals.

No es parla per exemple, de que el Govern Macron vol crear dos tipus de treballadors, els antics amb garanties i els nous contractats sense drets, ni es diu que el deficit creat pel TGV i per empreses ruinoses com el Eurotunel estan sent sufragades per la SNCF. Nos'esmenta que per cada 100 euros de nova inversió, la SNCF ha de demanar pre´stces per més del doble dels 100 euros, per uns 243 euros. Es critica que els treballadors de la SNCF tenen billets amb descomptes importants quan tots els diputats i alts cárreces viatgen tots de gratis....demagocgia diuen alguns, altres diem que el que per uns son privilegis pels altres...qué és exactament?

El problema de la SNCF amaga un problema estructural: una companyia de la que l'estat ha tirat de veta per sufragar-ho tot. La SNCF arribaba fins el darrer poblet de França, complint un dret importantíssim com era que tothom tingués accés a viatjar i ho fes amb un mínim de conndicions...avui els trens a França son cars, impuntuals..., molt lluny d'aquella SNCF histórica. Indubtablement totes les companyies estatals han de tindre viabilitat económica, però sobre tot han de ser viables socialment i complir un servei. D'ença els darrers anys la SNCF, com totes les companyies publiques ha estat mal gestionada, descapitalitzada i sotmesa i subordinada a les politiques de TGV (AVE a casa nostra).

I també s'amaga l'antisindicalisme, la critica contra els treballadors i contra els sindicats, persentant-los com els culpables de la situació. Algo que es molt vell, pero que el Govern Macron está utilitzant. Els convido a que facin la prova: deixin la SNCF en mans dels treballadors i les seves organitzacions. Ells ja van asegurar les comunicacions en Maig del 68, només ells i elles, sense els administradors parachutats desde el Govern...i ho van fer amb escreix. O es que els hi tenen por?

Aquest blog es solidaritza amb la lluita de la SNCF, perque és també la seva lluita.

JORDI RIBO FLOS  4 d'abril de 2018.