dilluns, 21 d’octubre del 2019

LA HISTORIA A VECES NOS DA LECCIONES


Nota previa: escribo este artículo en castellano porque sé que algunos lectores no pueden traducir bien el catalán. Un servidor, como no le tiene odio a ninguna lengua como tal, no tiene ningún problema en expresarse en castellano, como lo haría en francés, inglés, ruso o chino (si los conociera). ahí va pués esta reflexión.

Hace unos meses, estuve traduciendo al castellano una de las biografías de Georges Séguy, el sindicalista quizás más influyente de Francia y uno de los más influyentes en Europa durante el pasado siglo. Séguy fue sin duda uno de los protagonistas de las movilizaciones en Francia en Mayo del 68 con su sindicato, la CGT.

Las huelgas que comenzaron a desarrollarse en Francia a principios de Mayo de 1968 eran debidas a la situación económica que, por aquellos tiempos era muy difícil: salarios insuficientes, jornadas larguísimas de trabajo, ausencia de negociación colectiva en multitud de sectores....se sentía un retroceso en las condiciones laborales frente a las grandes tasas de beneficio de los patronos y de las empresas. Las huelgas se extendieron como una mancha de aceite, dirigidas por los sindicatos de manera unitaria y con un grado de organización muy grande. Los comités sindicales de ferroviarios aseguraban y autoregulaban las comunicaciones, los sindicatos de prensa contrarrestaban las informaciones de los diarios, hasta la ORTF (radio y tv pública) permaneció fiel a la objetividad. Justo entonces, comenzaron a aparecer fenómenos de violencia hasta la noche del 12 de Mayo, en la que ardió Paris desde la estación de Lyon hasta el Barrio Latino, en un fenómeno de extrema violencia. Ardieron automóviles y barricadas y la policía, los temidos CRS cargaron con una violencia inusitada contra los estudiantes cerca de la Sorbona, donde hubo que lamentar muchísimos heridos y hasta alguna víctima mortal. La espiral de violencia intento alcanzar también a la clase obrera de la región parisina, que supo no entrar en ninguna provocación y que deslindó sus reivindicaciones de aquellos temas que le eran ajenos.

De todo aquello, lo que sí que se ha mantenido intacto casi hasta nuestros días, si Emmanuel Macron no lo estropea fueron las conquistas obreras: un aumento de entre el 35% y el 55% del Salario Mínimo (SMIC), aumentos significativos en los distintos sectores, el reconociento del poder de negociación de las organizaciones sindicales y la jornada de 40 horas, junto a otros temas. Sin embargo, en lo político se produjo un gran retroceso. Hasta Junio del 68, la mayoría de derechas era de un solo diputado. El General De Gaulle, Presidente de la República, después de coquetear con las tropas francesas estacionadas en Alemania, tuvo una intervención durísima contra los participantes en la huelga, acusándolos de quemar Francia y presentándose como el salvador de la V República, utilizando su aureola de militar victorioso contra la ocupación alemana. Convocó elecciones a la Asamblea Nacional y el resultado fue espectacular: avance sin precendentes del RPR gaullista y pérdida de cerca de la mitad de los escaños de la izquierda, que afectó a la SFIO (futuro PS), al PCF y al PSU (Socialistas de izquierda que acabaron en el PS después del Congreso de Épinay. Pompidou fue nombrado Primer Ministro.

En Catalunya acabamos de pasar, no por ninguna huelga general, ni de un dia ni de unas horas. La movilización en los centros de trabajo ha sido anecdótica, pero si que hemos pasado una semana de disturbios, que en principio eran manifestaciones pacíficas, aunque con un voltaje altísimo, producto de la sentencia del llamado Procés, Estas manifestaciones han sido muy numerosas, pero, como algunos de los mismos manifestantes decían "Se acabaron las sonrisas". Esto hizo que la tensión, desde el mismo lunes se elevase hasta tal punto que comenzaron a aparecer los contenedores incendiados,los destrozos en el mobiliario urbano, los enfrentamientos con los Mossos y la Policía. A fecha de hoy tenemos unos 600 heridos, dos de los cuales en situación crítica (una joven y un policía). Los gritos de "no es violencia, es autodefensa" eran lo que predominaba en estas largas noches de fuego, pedradas, humo, foams y balas de goma, helicópteros. No voy a describir más cosas, pero sí hablaré de encuestas: el PSOE se mantiene a duras penas con 125 diputados, el PP se reorganiza y puede llegar a 100 diputados, y lo más preocupante, Vox, el partido franquista heredero de la Dictadura se puede encontrar con un aumento espectacular. Ése y no otro es el resultado que nos podemos encontrar el 10 de Noviembre: una vuelta de las derechas más a la derecha.

Ante esta lección de la historia, ¿qué se puede hacer? 

Un servidor, con muy poca fortuna, clamó por la desconvocatoria de todo el mismo martes, ante el aluvión de despropósitos y de violencia ejercida. La cosa ha ido en aumento justo hasta ayer, cuando unas gentes se han interpuesto entre la parte más violenta de las concentraciones y la policía. Encomiable esfuerzo, pero llegó tarde. Ahora lo que se necesita es templar gaitas, es decir, huir del catastrofismo, conocer que no hay una solución judicial al conflicto, entre otras cosas porque la legislación actual estaba preparada para hacer frente a ETA. Ahora ETA, afortunadamente no existe, lo que corresponde por tanto es actualizar nuestra legalidad. En la mesa de negociación que hay que abrir debe estar, en mi opinión que comparto a la del President José Montilla también la sentencia, además del marco legal actual, la recuperación del Estatut reformado, las inversiones que se contemplaban en los Presupuestos del Estado que tumbaron los independentistas junto a la derecha, el respeto a la ley por parte de todos y la anulación del pleno del 6 y 7 de Septiembre de 2017 del Parlament de Catalunya. Seguramente hay más temas, lo urgente es que cese este espectáculo de "a ver quien llama a quien".

Si no actúa la política, volverá a actuar la judicatura. Si no se empieza el diálogo, lo que habrá es confrontación, y ríanse Uds. de lo que ha sucedido. Imagínense Interior en manos de Abascal y la Seguridad Social en manos de Espinosa de los Monteros, Defensa en manos de Ortega Smith y los de la corrupción de la Comunidad Autónoma Madrileña con todo lo demás. 

Por cierto, lamento mcho que los medios de comunicación, especialmente las privadas, pero también algunas públicas, hayan jugado a la retransmisión de "Carrusel Deportivo", poniendo además en peligro la integridad de los profesionales que mandaban a cubrir las manifestaciones. Los medios de comunicación están para informar, no para deformar, tanto en una dirección como en otra.

Barcelona, 21 de Octubre de 2019

dilluns, 9 de setembre del 2019

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ÉS CONTRARIA ALS INTERESSOS DE LA CLASSE TREBALLADORA

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ÉS CONTRARIA ALS INTERESSOS DE LA CLASSE TREBALLADORA.

Próleg o punt 0:

Tractaré aquest tema de manera desapasionada, intentaré que sigui científicament i sempre subjectes al relativisme i a l'actual cojuntura, no en termes absoluts. Estem immersos en un procés de globalització que fa que totes les raons i raonaments no puguin estar al marge d'aixó. Estem a més en uns moments on la lluita de classes está en moments álgids, diverses fraccions del bloc de poder es disputen l'hegemonia, mentre que la classe obrera está en moments molt difícils: en uns casos recomposant-se, en altres intentant reorganitzar-se, però encara sortint d'una derrota històrica i d'un procés de divisió i segmentació del qual podem deduïr que no está constituída com a classe-per-se ni tant sols pot oferir alternatives económiques per part de les seves organitzacions representatives (els sindicats), ni té avui un intelectual col.lectiu capaç d'orientar i aportar coneixements i experiències.

En aquesta confusió, o millor dit, en aquest "desordre", el bloc de poder burgés es trenca també, l'hegemonia passa al capitalisme financer, a l'oligarquia financera que es coloca com a força dirigent i desplaça del bloc de poder a la burgesia industrial productiva, a les fraccions intersticials (rentistes i especuladors), a la petita burgesia a la que condemna a la precarització i a la misèria i aquesta oligarquia, que dins seu també porta interessos contradictoris, es la que avui hegemonitza el poder, defugint de la ciència i de la investigació i es refugia en l'especulació i l'apropiació de recursos naturals, posant en perill la mateixa existència de la espècie humana del planeta.

Punt 1. "L'aldea gala" front la globalització.

Pensar que la disociació dels actuals marcs dels estats i també dels marcs supranacionals existents ajuda a l'alliberament de la classe es un error. Veiem que ha passat a l'antiga Jugoslàvia, a la antiga URSS, a l'antiga Txecoslovaquia...però veiem també els efectes del Brexit i el terrabastall que es pot generar a partir d'aixó. El caos a l'ex Jugoslavia produït pels nacionalismes excloents (tots) el que ha fet ha estat baixar els standarts de nivell de vida a tots els territoris balcánics, i per contra ha fet reeixir tota mene de fonamentalismes religiosos i de feixismes. No hi ha pocions mágiques per lluitar contra les "legions romanes", no hi ha druides miraculosos, ningú té poders permanents. Només tenim la classe treballadora, subjectada a condicions laborals d'extrema precarietat i aquesta ha de buscar aliances sobre bases que defensin els seus interessos materials.

Punt 2. Quin projecte de "nou estat"?

Obviament, si la classe treballadora no encapçala, o com a mínim, no influieix decisivament en un procés històric, aquest mateix procés la devorará. Quan la burgesia encapçala la reivindicació republicana de "llibertat, igualtat i fraternitat", es sobre la derrota de les poscions més esquerranes aliant-se amb la reacció monárquica i els sectors de la petita burgesia que es sentien desplaçats del bloc de poder i reclamaven una especie de socialisme feudal, descrit per Marx i Engels al manifest.
Quan aquest nou estat no té cap mena de projecte, si no que és la "Nació-per-se", un es demana quin camí se seguirá, i no pot ser un altre que aquell que previament hagin dissenyat els que están al front. No están construint república, estan construint ficció.

Punt 3. Qui mana en el procés?

En aquest procés no manen ni les empreses productives, ni els seus representants. Tampoc manen els grans financers, però encara mana menys la classe treballadora que ha estat foragitada, quan no menyspreada per una part de l'independentisme. Algus han teoritzat l'anomendada "invasió" de Catalunya per part de treballadors d'altres llocs de l'estat durant els anys 60 i 70 sobre tot. En aquella época no va ser possible dividir la classe obrera, la lluita contra la dictadura era primordial, i sobre tot per la influència del PSUC en el moviment obrer, popular, en les Universitats, en la cultura i també en els llocs on hi havia investigació. Ara, qui está al front, després de més de tres décades de Pujolisme, construit sobre la base del tráfic d'influències, del clientelisme i la corrupció es aquella fracció de la burgesia que es converteix en rentista o en free-lancer, que vol buscar el seu lloc al sol i que es confronta amb la oligarquia per defensar només els seus interessos de classe. Els anys de Governs d'esquerres progressistes i catalanistes van ser una pausa, aprofitada desde la dreta i desde dins els propis partits del govern per posar de manifest que els "perversos" no eren ni el capitalisme financer ni la oligarquia ni les classes benestants catalanes, sino que el dolent de la película era Espanya-Estat en general. La transformació i mutació de CiU respon a aixó, el que ara passa es que no tothom coincideix en la solució. La confrontació ha tingut víctimes i el que es dilucida ara es o pacte i negociació o confrontació fins el final.

Punt 4. I la classe treballadora qué?

La classe treballadora no té sortida favorable amb la independència, perque les seves condicions de vida es podem degradar molt: El sal.laris, les pensions, totes les conquestes socials es poden degradar entre un 30 i un 50% segons estudis fets, però les ferides irreparables que es poden produïr en el sí del moviment obrer poden ser gairebé definitives en décades al menys. Ferides en el terreny industrial, en el terreny productiu i en el terreny emocional. La sortida que té el moviment obrer és posar-se a treballar en un canvi de model productiu, d'acord amb la majoria de forces sindicals, avançar cap un nou contracte social a signar entre els sindicats i la burgesia productiva que preservi els drets socials i que impulsi aquest canvi de model, amb noves infraestructures i projectes discutits sobre bases científiques. I aixó es produirá en els marcs de l'estat espanyol, preservant els convenis sectorials i les regulacions laborals socialment beneficioses (Seguretat Social, polítiques d'Hisenda pública i en el marc de la Unió Europea, tirant endavant la Carta Social, defugint rebaixes impositives i dumpings de qualsevol mena.

Epíleg.

He estat potser massa esquemátic, però el temps m'apreta, i sobre tot volia aclarirme, en uns temps no gens fácils.
Espero no haver molestat a ningú, espero haver contribuit a aclarir conceptes. No pretenc tenir la raó absoluta, poso en discusó les meves raons de manera democràtica i faig públic per si un cas que no soc partidari ni de les solucions judicials, ni de les presons preventives. Soc partidari del respecte a les persones, a les idees i a les lleis, respecto tot amb una sola excepció: El feixisme.

divendres, 29 de març del 2019

CARTA ABIERTA AL SR. GRANDE MARLASKA, MINISTRO DEL INTERIOR DEL REINO DE ESPAÑA

CARTA ABIERTA AL SR- GRANDE MARLASKA, MINISTRO DEL INTERIOR DEL REINO DE ESPAÑA:

Señor:

Tengo la atención de dirigirme a Ud. para exponerle lo siguiente:

No creo que ud. me conozca. Soy uno de tantos militantes sindicales desde la clandestinidad. Soy de CCOO desde 1974, ello no me da más razón que a otros, simplemente marca una procedencia de lucha antifranquista. Pertenezco a esta última generación de militantes del último franquismo, que, aunque en comparación con los años 40 no era tan duro, era igual de criminal y asesino. Franco murió matando hasta el último día, si no recuerdo Ud. a Puig Antich y a los 5 fusilidados en Septiembre del 75, y reprimiendo hasta la Constitución de 1978, y si no recuerde Ud. el Proceso 1001 y otras persecuciones contra el movimiento obrero en general y CCOO en particular. Y recuerde Ud. que a los que mostraban una sexualidad distinta a la relación hombre/mujer, se les aplicaba primero la ley de represión contra la masonería y el comunismo, después la lñey de bandidaje y terrorismo, después la de vagos y maleantes y finalmente la de peligrosidad social. Infinidad de personas de sexualidad diferente pasaron por las comisarías y fueron vejados, aporreados y torturados por las funcionarios de la policía del régimen, en las instalaciones como por ejemplo la de Vía Laietana 43, sede de la entonces Jefatura Superior de Policía.

Justo éste es el motivo de mi carta. Hace ya varios meses, las organizaciones de la memoria popular contra el franquismo solicitaron del Ayuntamiento de Barcelona la colocación de una placa o peana que recordase a las víctimas de la represión franquista justo al lado de este edificio. Además solicitan que este edificio sea declarado de interés para el Memorial Democrático y que las instalaciones de la Policía se ubique en otro espacio, que además de ser más moderno no tendrá esta mochila tan pesada de ser un espacio donde se torturaba y no se respetaban los derechos humanos, desde 1939 hasta el advenimiento de la democracia, que no vino por generación espontánea, sino como consecuencia de la lucha de centenares de miles de personas, muchas de ellas militantes políticos, sindicales, sociales. El Ayuntamiento accedió a su colocación y así fuimos a celebrarlo democráticamente  el pasado martes 26 de Mayo. Pues bien, esta placa fue incendiada de noche, justo cuando no habían pasado ni 24 horas. Ya extraña que alguien pueda prender fuego a una cosa que forma parte del mobiliario urbano, a 10 metros de la entrada del edificio de la policía, en el que siempre hay, por lo menos dos policías haciendo guardia. ¿Es que se le puede pegar fuego al mobiliario urbano a 10 metros de la comisaría sin que la guardia allí presente salga a impedirlo? ¿Es que alguien responsable no da las órdenes para que se actúe? ¿Alguien se imagina que se deposite un paquete, por ejemplo allí mismo sin que nadie salga a ver si son explosivos, o alguien que intente atentar contra el edificio pueda hacerlo con total impunidad?

Creo que un Ministro responsable de este tema, lo primero que debe hacer es investigar qué pasó, cómo es posible que pasen cosas de estas y poner los medios para que cosas como estas no se repitan y perseguir a los autores de estos hechos. Pero no, Ud. lo que hace es dirigir una carta a la Alcaldesa de Barcelona afeándole el tema de la placa, poniéndose al mismo nivel que "El Confidencial" que la concejala de Ciudadanos Carina Mejía y del SUP, es decir, toma Ud. partido por las personas y organizaciones que, o  bien han intentado ridiculizar la memoria histórica, o bien confundir los términos, porque a quien se denuncia es a la policía franquista, más en concreto a la Brigada Político Social, de triste recuerdo para los demócratas. 

¿Se imagina Ud. por un momento que la actual policía federal alemana se alojase en el mismo lugar que la Gestapo o las Waffen SS? Pues lo que nos ocurre a los demócratas y luchadores antifranquistas cuando pasamos por Vía Laietana es que un sudor frío nos sigue viniendo y un sentimiento de rechazo al edificio, que no a los que lo ocupan actualmente. Sabemos distinguir entre los grises y el actual Cuerpo de Policía Nacional.

Sr. Grande Marlaska, así no vamos bien. Que Ud. se ocupe de cuidar a los cuerpos y fuerzas de Seguridad del Estado no debe ser motivo de no atender lo que sucedió no hace tanto. Es más, los militantes sindicales que entonces reclamábamos libertad sindical no era sólo para nosotros, era también para esos cuerpos, que actualmente unos la tienen reconocida pero otros no.

Así que, un servidor le pide, le ruega, le exige, en función de aquello que pueda legitimarme como demócrata, de ser un represaliado por la dictadura, que investigue que sucedió realmente, que se interese por la tarea de las asociaciones memoriales, que deje sin efectos la carta a la Alcaldesa de Barcelona y que cuide Ud. de que todas las garantías se aplican a los ciudadanos, incluso en el momento de ser detenidos, y de tener una policía al servicio de la democracia y de la libertad.

Le saluda cordialmente.

JORDI RIBÓ FLOS, 29 de Marzo de 2019.

dijous, 28 de març del 2019

Es va torturar a la Jefatura Superior de Policía de Vía Laietana.

ES VA TORTURAR A LA JEFATURA SUPERIOR DE POLICÍA DE VÍA LAIETANA.

Us volia explicar una anécdota divertida que va passar abans d'ahir, quan es va fer un homenatge als represaliats del franquisme i una posterior visita a la placa instalada per l'Ajuntament de Barcelona al costat de la Jefatura de la Policia de Via Laietana, pero no puc. No puc perque els fets esdevinguts després són tots ells una vergonya democràtica, en un país, Espanya, que té el major nombre de persones desaparescudes a causa de la repressió franquista després de Cambodja.

Comencem per un article infumable de "El Confidencial", un diari digital absolutament impresentable. Un senyor que signa com Antonio Fernández escriu una crónica deleznable, primer dient quie alló era un acte dels Comuns, quan la convocatoria va correspondre a les associacions memorialistes, entre elles l'Associació Catalana d-Ex Pressos polítics del franquisme, Després fa una curiosa repassada sobre un suposat carácter "independentista" de l'acte per recordar que hi havia allá en Joan Carles Gallego de CCOO, la Rosa Sans de CCOO, la Fundació Cipriano García, de CCOO...i entrevisten de una manera molt barroera a en Carles Vallejo (Sólo pasó seis meses en prisión, es diu però es passa per alt que en Carles va ser apallissat i que, un cop fora de la Model va fugir a Italia i que va ser condemnat en rebeldia).Algú pretenia vincular CCOO a les direccions independentistes, si no, no es compren tanta insistència en visibilitzar persones conegudes del sindicat. Seguidament l'article ve a desdibuixar la repressió rebuda. Es veu que ens van pegar massa poc, i que total, unes quantes hosties a temps no van malament, sobre tot si les reb gent de CCOO i si a més eren comunistes millor.

Acte seguit, la senyora Carina Mejías, que segurament no en té ni idea del que era la dictadura, va i deixar anar que la placa es poc menys que una provocació cap el cos de Policia i que demana la seva retirada per partidista. Dona, no está malament aquest raonament. Que li demani als torturat i torturades, a les seves families, a la reparació rebuda per part de les institucions, preguntin si va valer la pena arriscarse perque, entre altres coses, surtin regidos i regidores escollits democràticament, no pels tercios familiar, municipal y sindical, que era com es feia a la época. On era vosté sra. Mejía? On vivia? A quin col.legi de monjes anava? Que va apendre? De debó sap quin patiment varem passar tots els demòcrates sota el franquisme?

Després el Sindicato Unificado de Policía treu una nota absolutament extemporánea: Senyors del SUP, la denuncia va contra la policia franquista, contra els grissos, contra la Brigada Político Social, contra els sinistres germans Creix, contra els que van torturar a Miquel Núñez, a Gregorio López Raimundo,  a Quim Boix del SDEUB, a Cipriano García, a Carles Vallejo...no tenim rés en contra del cos de Policia ni contra els Mossos d'Esquadra institucionalment. La nota, a més d'extemporánea es injusta pel que desprén entre línees i no es correspón al que ha de ser un sindicat policial, que ha de vetllar per les condicions laborals del seu cos i no confrontar-lo amb la memòria democràtica, només per interessos corporatius. Senyors del SUP, ho sento, l'han cagada.

I finalment, uns brétols han malmés la placa aquesta nit, l'han cremada per no fer-la visible. Aquesta bretolada s'ha produit just després d'aquestes desqualificacions del Confidencial, el partit Ciudadanos i el SUP. No vull insinuar rés, només dir que que quan es vol inflamar ánims, actituts con aquestes fan el mateix efecte que apropar espurnes a un bidó de gasolina.

Si reivindicar i fer palesa la memòria democràtica reb aquestes reaccions minoritàries, perque us vull dir que la gent del carrer ho va acollir amb simpatia i aprobació (les moltes signatures recollides allá mateix ho testimonien), alguna cosa no funciona en alguns partits, organitzacions profesionals i premsa. Potser convindria en que aprenguessin una mica d'història i la tasca de les entitas memorialistes, que el que van es defensar els valors democràtics, cosa en la qual hauriem de coincidir tothom. I sapiguen que a Via Laietana es va torturar, es van vulnerar els Drets Humans i es van cometre crims contra la humanitat.

dilluns, 25 de març del 2019

QUÉ FER CONTRA EL NEOFRANQUISME?

QUÉ FER CONTRA EL NEOFRANQUISME?

Seguint una máxima del meu mestre Manuel Sousa, "Al enemigo, a los adversarios no les hagamos propaganda gratuita", i l'exemple del meu germá Gabriel Jaraba, no els anomenaré concretament, sino el que representen. Qué cal fer? Doncs just el contrari del que estem fent.

Es a dir, no podem deixar que l'agenda politica la marqui el neofranquisme. No podem sortir correns darrera de cap ratolí que ens deixan anar. Abans d'ahir els drets de les dones, ahir l'avortament, avui les armes...demá que sera? I així deixem de parlar contra la reforma laboral, no exigim amb prou força les pensions publiques suficients, no diem el que hem de dir sobre la sanitat pública i el seu desmantellament, parlem de llaços i no de desgovern...(al tanto, aixó son figues d'un altre paner, se m'ha escapat).

Però sobre tot, no podem convocar manis amb un lema tan important com aturar el feixisme i treure només 4.000 persones a Barcelona com va passar dissabte. Alguna cosa falla. Será la gent? O será que no estem parlant dels problemes concrets de la gent?

Bolsonaro ha arribat a la Presidència de Brasil sense fer cap debat, sense cap intervenció publica. Només amb el whatssap, twitter i altres temes, i amb un suport no menyspreable de la oligarquia, pèrò sobre tot amb una campanya disenyada per Steve Bannon. Aquest personatge ara está a Europa, intentant ni més ni menys que plantejar una força potent al Parlament Europeu. I el més trist és que les táctiques de l'esquerra per fer-li front, no només son previsibles sino que son nefastes. I a Espanya 3/4 del mateix. Qualsevol "escrache", qualsevol baralla tavernaria o de carrer será presentada de determinada manera, ells seran presentats con víctimes i els antifeixistes quedaran minoritzats.

Al feixisme, amigues i amics, companyes i companys, coneguts i saludades, s'el combat amb la raó, amb cultura, amb organització i amb pedagogia, i sobre tot amb la gent, sent més que ells. Com penseu que varem derrotar al franquisme al 77? Cridant més? Fent que les pancartes siguessin més grans? No, els varem derrotar perque erem més, perque teniem cultura antifranquismta que es plasmava en fets, vagues, jornades, acnçons, llibre, es a dir, amb cultura. Si les protestes de la época haguessin estat  de minoria, no haguessim vençut. La llibertat la varem guanyar als carrers, es veritat, però perque teniem molta gent al darrere, perque els hi varem guanyar "el relato", que es diu ara, jo prefereixo parlar de correlació de forces.

No els guanyarem amb manifestacions com la de dissabte, ni amb pronunciaments. Els derrotarem fent cultura republicana, amb fets que mostrin que volem llibertat, igualtat i fraternitat, no una minoria, sino una majoria social. Els derrotarem si tenim una alternativa creible, defensable i construída democràticament. Els guanyarem amb la història i amb el nostre dia a dia, al sindicat,a l'associació, als casals, allá on hi hagi gent. Així em van ensenyar a mí i a molta gent més, així hem de treballar. No serveix de rés l'autocomplaença o el dir-li a la gent que la culpa es seva, com si nosaltres no tinguessim responsabilitats de dirigir malament les lluites. De qui parlo? Doncs de nosaltres, les esquerrers. Parlo de mi, fonamentalment.

JORDI RIBÓ FLOS, 25 DE MARÇ DE 2019.

dimecres, 20 de març del 2019

RELEYENDO EL MANIFIESTO COMUNISTA

RELEYENDO EL MANIFIESTO COMUNISTA.

Muchos dicen que un texto escrito en 1848 poca virtualidad tiene hoy en día. Precisamente, todos los fenómenos que todo marxista debería hoy estar debatiendo como son la globalización y la crisis, me invitan a releer el texto de Marx y Engels, no para encontrar soluciones ni respuestas al estilo de los marxistas de manual, ni definiciones contradictorias como haría cualquier filisteo, sino para plantearme las cuestiones fundamentales y buscar las alternativas posibles, basándome en el sentido común de la clase obrera, en la correlación de fuerzas y en un análisis científico de la estructura de clases actual, en Catalunya, España, Europa y el mundo.

Sigo siendo partidario de una sociedad socialista, del socialismo, como diría Enrico Berlinguer, de un socialismo adaptado a las características de la sociedad en la que vivo, de un socialismo en la pluralidad que preserve todas las libertades excepto una: aquella que faculta que un individuo explote a otro. 

Uno de los capítulos desenmascara los socialismos erróneos es aquel que Marx y Engels dedican al socialismo reaccionario, que identifican de tres tipos: El llamado "socialismo feudal", aquel que bajo hegemonías aristocráticas, escriben libelos contra la sociedad burguesa moderna. Éste no comprende la marcha de la historia moderna, el paso dado desde una sociedad feudal a una sociedad burguesa y se limita a escribir pasquines repletos de amenazas sobre el porvenir y de ecos del pasado. Imputan a la burguesía que hayan creado una sociedad en la que lleva en su germen una clase social que, una vez organizada y constituida como clase nacional, hará saltar por los aires el antiguo orden social. Hoy éstos huyen del lenguaje tradicional, reniegan de la existencia de esta clase (el proletariado), hablan de "los de abajo" en sus panfletos y no hablan de organizar a la clase, sino justo lo contrario.

Habla también del "socialismo pequeñoburgués". Según dice el manifiesto, "En los países donde se ha desarrollado la sociedad moderna, se ha formado-y, como parte complementaria de la sociedad burguesa, sigue formándose sin cesar-una nueva clase de pequeños burgueses que oscila entre el proletariado y la burguesía. Pero los individuos que la componen se ven continuamente precipitados a las filas del proletariado a causa de la competencia y, con el desarrollo de la gran industria, ven aproximarse el momento en que desaparecerán por completo como fracción independiente de la sociedad moderna y en que serán reemplazados en el comercio, en la manufactura y en la agricultura por capataces y empleados". Esta pequeña burguesía hoy se ve además adicionada por sectores rentistas, free lancers, toda clase de emprendedores que están al margen de la producción, que provienen de intersticios de la gran burguesía, a los que llamaré "burguesía intersticial". Esta fracción está intentando utilizar al proletariado como carne de cañón en su batalla contra la gran burguesía, para asegurarse un lugar bajo el sol de la sociedad capitalista. Cuestiona los efectos de la globalización (algunos), pero no sus causas. Son capaces de llevarte o al Brexit o a un estado - paraíso fiscal, pero no entrarán en la contradicción capital-trabajo.

Finalmente hablan del "·socialismo verdadero" con sorna, claro está, de aquel socialismo que se aplica "por principios", sin tener en cuenta ni el punto de partida de las sociedades ni el desarrollo de los cambios de la sociedad feudal a la sociedad burguesa. Hablan de que, en su día los filósofos alemanes del siglo XVIII asimilaron las transformaciones en Francia "como se asimila una lengua extranjera: por traducción". No tener en cuenta el carácter del estado que está naciendo, las posibilidades que ofrece por un lado, o pensar que en todos los países suceden los mismos fenómenos y que sólo hay que aplicar recetas de manual es un mal que ha perseguido a todos los que se reclaman del marxismo como método de análisis.

Hemos vivido el siglo XX, el siglo de la Revolución. Debemos leer con atención lo sucedido e interpretar el mundo desde una visión propia, por lo que los manuales no sirven. Debemos investigar las clases sociales hoy en día, sus fracciones, las nuevas contradicciones que surgen y aquellos fenómenos que debemos trabajar para avanzar hacia el objetivo socialista expresado en palabras de Berlinguer, pero que yo me atrevo a llamar el manifiesto de los marxistas del siglo XXI. Debemos realizar esta tarea pedagógica para construir una propuesta política que parta de que, si las clases sociales existen y siguen luchando entre sí, seamos capaces de constituir en sí y para sí el proletariado en este siglo. Para ello debemos analizar rigurosamente los dos temas que anunciaba al principio: la globalización y la crisis.

divendres, 15 de març del 2019

LA BANALITZACIÓ, UN PERILL GREU PER LA POLITICA

LA BANALITZACIÓ, UN PERILL GREU PER LA POLÍTICA.


Sovint, massa sovint ens estem trobant amb qualificatius que no responen a un concepte descriptiu, són servidors i subordinats a conceptes polítics que ens volen fer creure que responen a elements objectius i no subjectius. Així doncs, trobarem que es qualifica com Vaga General a manifestacions i concentracions al marge dels centres de treball, veurem rebelions allá on el que hi ha és desobediencia, veurem mandat democràtic en una simple majoria parlamentaria, en diran sedició d'alló que no passa de ser una conspiració d'estar per casa, ens explicaran que una estada en un país estranger en un palauet és exili i ens voldran convencer de que la violència es pot exercit contra utensilis i equipaments, quan tots saben que la violència s'exerceix contra les persones, si no es una algtra cosa.

El procés i tot el que ha conllevat l'actitut irresponsable d'una majoria parlamentaria i d'un Govern legítim per una banda, i la manca de voluntat política de tot un Gobierno, un poder judicial i un aparell d'estat, que lluny de cercar vies d'acords i compromissos, s'han dedicat a alimentar la espiral de confrontació per l'altre, ens porten a la conclusió següent: afortunadament aquests responsables polítics aprenents de bruixot no estaven en la época de la transició, perque si no, probablement ens haguessin conduït a un estat de confrontació civil que hagués, sense cap mena de dubte, acabat en enfrontaments al carrer en forma de quasi guerra civil 2ª part.

Estem per tant, assistint a un cúmul de despropósits. Quan semblava que la moció de censura trionfant de Sánchez podia variar sensiblement la política de la pastanaga i el bastó (més bastó que pastanaga) del PP, van i propicien la caiguda de Sánchez i el PSOE al crit de "tots són iguals". Es a dir, si no fas el que et mano, ets un fatxa. Doncs aixó és una banalització del feixisme molt malévola i falsa. Si, perque qui ho diu no hauria d'haver oblidat que, quan es varen constituir els primers ajuntaments democràtics, alguns dels predecesors de l'actual PDCAT i ERC no van fer cap fástic a incorporar alcaldes  i regidors franquistes a les seves llistes. Exemples n'hi ha de sobres, sobre tot en el territori del que alguns anomenen la "Catalunya catalana", es a dir, la dels menestrals, propietaris de terres, free lancers i carlins de tota mena.

La darrera ha estat la de la senyora consellera Artadis. Es suposa que una diplomada a Harvard, un mínim de saber estar té. Doncs no, aquesta bona senyora s'atreveix a comparar la situació de Catalunya amb la Shoa, és a dir amb el genocidi contra el jueus per part dels nazis i els seus aliats, i als suposadament reprimits ni més ni menys que amb Anne Frank, la nena jueva que escrigué aquell diari i que finalment va ser arrestada i enviada als camps de la mort. El més gruixut és que encara es compara els líders empresonats i fugits amb Gandhi, Martin Luther King, Mandela...(no els comparen ni amb Puig Pidemunt ni amb Grimau perque no són dels seus) .Aquestes comparacions no tenen cap mena de rigor, no es pot comparar Marchena, per molt de dretes que sigui al Tribunal de l'apartheid, ni a la Policia i Guardia Civil amb els assasins de Mahatma i de King, per molt que alguns milers de descerebrats cridessin "a por ellos, ohé". No tot descerebrat és un nazi, encara que tot nazi és un descerebrat. No sé si m'explico. 

En una societat democràtica fan falta persones al front de la Policia com el major Trapero, amb mentalitat de profesional i amb una lleialtat democràtica que avui ningú pot discutir. Fan falta més Traperos, no només en el Mossos d'Esquadra, també a la Policia Nacional i a la Guardia Civil, massa plenes de hooligans i de quadres de comandament encara  formats amb valors no democràtics.  Però per aixó ens calen dirigents polítics amb visió amplia, no la colla d'impresentables que ens trobem en el Govern de Puigdemont abans i ara amb el de Torra. Ens cal una Presidència de la Generalitat que governi i no que faci de reinterpretador de la història, i ens cal un Govern a Espanya que ni estigui girada d'esquena a Catalunya ni pensi en el 155 com la solució.

Es a dir, no ens cal la banalitat, la superficialitat, ens cal començar a fer politica seriosament, a Barcelona i a Madrid. Tant de bó tinguessim dirigents com els que varem tenir a la transició, i començo pel que m'es proper: com enyorem el Guti, l'Ardiaca, en Camacho, el Cipriano...fins i tot a Santiago Carrillo i aquell equip de dirigents del PSUC i del PCE, amb el seus encerts i errades, però que, sense cap mena de dubtes van dirigir un procés on la gent, i fonamentalment la classe treballadora va fer possible la democràcia i les llibertats de les que gaudim avui, perque benvolgudes i benvolguts: comparar l'actual situació política amb el franquisme o amb una dictadura és una banalització gravíssima de la història, que si el molt benvolgut Fontana aixequés el cap i ho sentis, el pobre es tornaria a morir.

JORDI RIBÓ FLOS 15 de Març de 2019