BARCELONA ESTA EN JOC: UNA CURSA DE FONS.
Ja fa uns quants messos que la cursa per l'alcaldia de Barcelona ha començat. Aixó es veu i es notori en les actuacions de gairebé tots els interessats en el Govern de la capital de Catalunya, que és la segona ciutat de l'estat espanyol, però que a més és una ciutat de referència a la Mediterránea Nord, una conexió natural amb Europa, una logística per tant de primer ordre amb el Port l'Aeroport i les xarxes ferroviaries. Aixó fa que la importància de Barcelona vagi més enllá d'un municipalisme "al uso", i les polítiques que es facin a la ciutat de Barcelona tenen consequències que van més enllá dels 10 districtes de la ciutat.
Les candidatures ja están en marxa: el govern actual de Colau está portant una "operació neteja" que, més enllá de la gestió, apunta a certes dosis de fidelitat al líder. Veurem com serán apartats o apartades persones amb argumentaris molt correctes políticament, però que no tenen a veure amb gestions que han esta un desastre: Ciutat Vella, TMB, Habitatge i gestió del turisme potser han esta de les que més han sortit a la llum en la premsa, però avui Barcelona es de les ciutats més brutes que conec i les polítiques públiques, per exemple d'atenció alls grups més vulnerables han mostrat una feblesa preocupant. La manca de busqueda de consens, el trencament de l'acord amb el PSC no han estat una bona cosa per la ciutat. No es pot governar Barcelona amb 11 regidors, aixó no ho han entés.
Al mateix temps que les enquestes no han estat mostrades encara amb tota la seva extensió, podem albirar que no hi havia fins fa poc grans moviments, fins la irrupció de Manuel Valls, ex-primer ministre França, actualment diputat de La France en Marche que es la formació política d'Emmanuel Macron President de la República. Valls nmostrará la seva experiència com alcalde d'Evry i dirá que la gestió municipal no li es desconeguda. De la má de Ciudadanos, aquest será un adversari temible, per la seva capacitat de seducció, el seu verb i la seva popularitat (a ningú practicament li es desconegut). Crec que no s'ha de menystenir aquesta candidatura, que pot ser una gran dificultat per la resta de candidats.
El PSC, afortunadament (es la meva opinió), no s'ha volgut implicar en aquesta operació, i ha preferit optar pel seu candidat Jaume Collboni. Veurem que ens depara la llista del PSC, crec que no hi haurá massa novetats. En tot cas el seu discurs es molt clar: el seu projecte es basa en l'experiencia de Pasqual Maragall i els seus equips, que van liderar la transformació de Barcelona i la van posar al mapa del món, no només a Espanya i a Europa.
Esquerra ja ha reaccionat: han optar per sustituir un mal candidat com era Bosch per Ernest Maragall, un altre rival molt temible per la secva experiència i coneixement de la ciutat. ERC ha reaccionat per tant front la potencia de Valls amb el germá d'en Pasqual. En principi cal dir que la maniobra ha esta molt inteligent, els resultats els veurem.
El PP potser es qui esta més descolocat. Amb un candidat molt desgastat i una pérdua front Ciudadanos que no s'atura, está condemnat a ser oposició molt minoritaria, i veurem si arriben al 5%.
De la CUP no parlo: un regidor que porta tatuades les lletres ODIO no em mereix cap mena de comentari, i si a més, aquells que es diuen no-institucionals son capaços de saltar del parlament a l'ajuntament..."no hase falta desir nada más", que diria Schuster.
I els comuns? I la Sra. Alcaldessa? Doncs veurem, ha d'explicar el que ha fet i confrontar-ho amb el programa i ha de fer una llista que sigui capaç de convencer als ciutadans i ciutadanes de Barcelona. No ho tindrá gens fácil, les errades han estat superiors als encerts (que també n'hi han), però la seva nula capacitat d'arribar a acords i defensarlos es un hándicap molt greu, que li pot costat l'alcaldia.
Ja veurem, el meu desig es arribar a un debat seriós de propostes politiques que millorin la vida de la ciutadania i que projectin Barcelona novament com una ciutat per viure i treballar.
divendres, 21 de setembre del 2018
dijous, 20 de setembre del 2018
A PARIS AMB L'HUMANITÉ.
Desde ja fa 23 anys vinc assistint a la Fête de l'Humanité, amb dos o tres absències per motius personals. Hi he anat en delegació oficial del PCC, per lliure i desde fa un temps com representant de l'Associació Catalana per la Pau.
He vist per tant l'evolució d'aquesta Festa en gairebé 25 anys. Com a tota l'esquerra li ha passat, la Festa de l'Humanité ara es més petita. El PCF ja no es malhauradament aquell partit tant poderós, que tenia prácticament totes les ciutats i pobles de la "banlieue parisien", que influia poderosament en la societat francesa. Avui está més afeblit i amb un debat intern per gairebé la propia supervivència en un magma absolutament impensable fa un anys. Avui de President de la República a França hi ha un social-liberal que ha trencat amb les seves arrels socialdemocrates per impulsar un projecte bonapartista a França, amb un FN com oposició. Marine le Pen sap que ha de suavitzar les formes si vol disputar la presidència amb éxit i per aixó es mou en un discurs populista amb valors de fons molt, molt conservadors. L'altre extrem del populisme el trobem a cal Jean Luc Melenchon. Antic trotskista-lambertista, es va unir al PS, va arribar a Ministre i va sortir del govern amb un expedient no gaire brillant. Tot i aixó, va conseguir seduïr al PCF, el van posar de cap de llista i els va portar a l'hort. Avui no hi ha prácticament ningú al PCF que vulgui comptes amb Melenchon i la seducció s'ha convertit en odi.
Així doncs, el PCF fará un Congrés on es debatirá si el PCF pot continuar sent un subjecte actiu en la politica francesa, quin paper ha de jugar i com pot seguir sent un instrument útil per fer política. No será fácil, jo els hi desitjo tots els éxits, i sobre tot, que no passi el que passa a Italia, on els comunistes han gairebé desaparescut, o a Espanya, on el PCE s'ha convertit en un grupúscul ultra-esquerrá, o a Catalunya, on el patrimoni del PSUC històric ha estat llençat per uns, altres i la resta a la clavaguera.
Jo, com que soc comunista "malgré le parti", totes aquestes coses em preocupen i m'amuinen...però bé, parlaré de la Festa 2018.
Els debats centrals (als stands de l'Agora, del Comité Nacional i del Forum Social), van ser seguits per bastant public, en especial un amb periodistes de France-Info, que amb un estil similar al programa "El intermedio", van arrassar amb tota la dirigencia governamental francesa (especialment contra Macron) i amb els populistes. Potser va ser el millor de la Festa.
Va ser remarcable la intervenció de Pierre Laurent, actual Secretari General, que va intentar concretar elements d'unitat de les esquerres, amb propostes polítiques en principi ben acollides pels Verds i el PS, lluny del populisme d'esquerres representat per Melenchon.
Un servidor va participar en un debat sobre els refugiats, a l'stand de Bouches du Rhône-Alpes Maritimes (Marsella i Niça per entendrens). Vaig dir que jo com Serrat he nascut a la mediterránea, que es pot fer molt més en polítiques publiques cap els refugiats del que es fa, que la situació ha canviat a Espanya (No es el mateix Rajoy que Sánchez), però que cal concretar mesures. Que es inmoral la política de "concertinas", i que tenim el deure d'acollir els refugiats, que no hi ha cap invasió, i que jo, com net d'un refugiat de l'Espanya Republicana i fill d'antifranquistes no volia repetir la historia dels camps del Sud de França, i que alguns d'aquells refugiats van ser els primers a pendre Paris als nazis com a integrants de la 9 dins la divisió Lecerlc. L'aplaudiment que em vaig guanyar va ser l'esment a un valor republicá que el tenim oblidat, i que és la Fraternitat.
Maig 68 també va estar present, amb totes les seves lectures. Jo només vull afegir l'experiència que vaig llegir de Georges Séguy: No hi va haver acord a Grenelle, no es veritat que el PCF tanqués les portes de Billancourt i sí es veritar que els salaris, començant pel mínim, van augmentar entre el 35 i el 50%, i les millores socials van ser notables fins el final de la década dels 70.
Anécdotes: Vaig poder saludar la Ahed Tamimi, la noia palestina que amb 17 anys els hi va donar dos mastegots a dos soldats d'Israel i la escritora Chantal Montelier em va regalar i dedicar el seu darrer llibre: 68'Art. Vaig menjarme el meu cassoulet, el meu confit de canard i va tindre un sopar catalano-francés-xipriota-grec a l'stand dels P.O.-66, es a dir amb els catalano-francesos. Tot amb la companyia de dos companys i amics del PCF: en Michel Sztulzaft i en José Cordón.
Fins l'any que vé!
Desde ja fa 23 anys vinc assistint a la Fête de l'Humanité, amb dos o tres absències per motius personals. Hi he anat en delegació oficial del PCC, per lliure i desde fa un temps com representant de l'Associació Catalana per la Pau.
He vist per tant l'evolució d'aquesta Festa en gairebé 25 anys. Com a tota l'esquerra li ha passat, la Festa de l'Humanité ara es més petita. El PCF ja no es malhauradament aquell partit tant poderós, que tenia prácticament totes les ciutats i pobles de la "banlieue parisien", que influia poderosament en la societat francesa. Avui está més afeblit i amb un debat intern per gairebé la propia supervivència en un magma absolutament impensable fa un anys. Avui de President de la República a França hi ha un social-liberal que ha trencat amb les seves arrels socialdemocrates per impulsar un projecte bonapartista a França, amb un FN com oposició. Marine le Pen sap que ha de suavitzar les formes si vol disputar la presidència amb éxit i per aixó es mou en un discurs populista amb valors de fons molt, molt conservadors. L'altre extrem del populisme el trobem a cal Jean Luc Melenchon. Antic trotskista-lambertista, es va unir al PS, va arribar a Ministre i va sortir del govern amb un expedient no gaire brillant. Tot i aixó, va conseguir seduïr al PCF, el van posar de cap de llista i els va portar a l'hort. Avui no hi ha prácticament ningú al PCF que vulgui comptes amb Melenchon i la seducció s'ha convertit en odi.
Així doncs, el PCF fará un Congrés on es debatirá si el PCF pot continuar sent un subjecte actiu en la politica francesa, quin paper ha de jugar i com pot seguir sent un instrument útil per fer política. No será fácil, jo els hi desitjo tots els éxits, i sobre tot, que no passi el que passa a Italia, on els comunistes han gairebé desaparescut, o a Espanya, on el PCE s'ha convertit en un grupúscul ultra-esquerrá, o a Catalunya, on el patrimoni del PSUC històric ha estat llençat per uns, altres i la resta a la clavaguera.
Jo, com que soc comunista "malgré le parti", totes aquestes coses em preocupen i m'amuinen...però bé, parlaré de la Festa 2018.
Els debats centrals (als stands de l'Agora, del Comité Nacional i del Forum Social), van ser seguits per bastant public, en especial un amb periodistes de France-Info, que amb un estil similar al programa "El intermedio", van arrassar amb tota la dirigencia governamental francesa (especialment contra Macron) i amb els populistes. Potser va ser el millor de la Festa.
Va ser remarcable la intervenció de Pierre Laurent, actual Secretari General, que va intentar concretar elements d'unitat de les esquerres, amb propostes polítiques en principi ben acollides pels Verds i el PS, lluny del populisme d'esquerres representat per Melenchon.
Un servidor va participar en un debat sobre els refugiats, a l'stand de Bouches du Rhône-Alpes Maritimes (Marsella i Niça per entendrens). Vaig dir que jo com Serrat he nascut a la mediterránea, que es pot fer molt més en polítiques publiques cap els refugiats del que es fa, que la situació ha canviat a Espanya (No es el mateix Rajoy que Sánchez), però que cal concretar mesures. Que es inmoral la política de "concertinas", i que tenim el deure d'acollir els refugiats, que no hi ha cap invasió, i que jo, com net d'un refugiat de l'Espanya Republicana i fill d'antifranquistes no volia repetir la historia dels camps del Sud de França, i que alguns d'aquells refugiats van ser els primers a pendre Paris als nazis com a integrants de la 9 dins la divisió Lecerlc. L'aplaudiment que em vaig guanyar va ser l'esment a un valor republicá que el tenim oblidat, i que és la Fraternitat.
Maig 68 també va estar present, amb totes les seves lectures. Jo només vull afegir l'experiència que vaig llegir de Georges Séguy: No hi va haver acord a Grenelle, no es veritat que el PCF tanqués les portes de Billancourt i sí es veritar que els salaris, començant pel mínim, van augmentar entre el 35 i el 50%, i les millores socials van ser notables fins el final de la década dels 70.
Anécdotes: Vaig poder saludar la Ahed Tamimi, la noia palestina que amb 17 anys els hi va donar dos mastegots a dos soldats d'Israel i la escritora Chantal Montelier em va regalar i dedicar el seu darrer llibre: 68'Art. Vaig menjarme el meu cassoulet, el meu confit de canard i va tindre un sopar catalano-francés-xipriota-grec a l'stand dels P.O.-66, es a dir amb els catalano-francesos. Tot amb la companyia de dos companys i amics del PCF: en Michel Sztulzaft i en José Cordón.
Fins l'any que vé!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)