Voluntari o militant?

Voluntari o militant?

No sé vosaltres...a mí quan, per exemple em diuen si faig de voluntari al sindicat, m'agafa un no-sé-que, que em fa canviar la cara...jo responc, no, jo soc militant del sindicat, aixó queda per altres coses. Es com quan algú utilitza aixó de "persones treballadores". Si ho fa algún desclasat, doncs mira, ho accepto. Si aquesta expressió la fa servir un/una sindicalista, o pitjor encara, un/una dirigent, la cosa ja es més greu. Vol dir que alguna cosa hem fet malament les generacions anteriors, quan gent del sindicat amb responsabilitats, que haurien d'estar familiaritzats amb un léxic que no es pot perdre, emplea eufemismes com aquests: les classes socials son les classes socials, no son una suma de persones, son una altra cosa. Si esborrem artificialment temes del nostre llenguatge tradicional, per "adaptarlo als temps", cometem. no un error, sino una traició. Tot alló que, en moments d'algida lluita de classes, condueix a minimitzarla o simplement a no tenir-la en compte, va contra els més explotats, va contra la alternativa social, es fer antisocialisme.

No es casual que, a casa nostra per exemple, en tot el que está passant, el conflicte de classes está absent. Si preguntem a algú qui representa políticament a la burgesia  especulativa, qui a la burgesia productiva, qui a les burgesies intersticials, qui a la classe obrera, veureu que ens contestarán amb alló tant propi de filisteus: "tot es molt transversal", que es la manera de defugir l'analisi i investigació científica.

Les paraules no son inocents, es per aixó que, un servidor, quan va percebre que arribaba al final del camí de les responsabilitats sindicals, va dir en un Consell Nacional de CCOO de Catalunya: "aquí acabo el meu trajecte de responsabilitats, que no el de la meva militància, perque seguiré lluitant contra l'explotació i la opressió de la classe obrera i per una societat sense explotació ni opresió". I aquí s'hi arriba amb militants, no amb voluntaris, que per altres causes son bons, necessàris i imprescindibles.

Un servidor per tant es un militant de CCOO, entre altres coses.

Georges Séguy, un sindicalista del segle XX

GEORGES SEGUY, UN SINDICALISTA DEL SEGLE XX.

No es pot parlar de l'història de França del segle XX sense parlar de Georges Séguy, el que va ser Secretari General de la CGT francesa durant el maig del 68. Es una figura no només per França, ho és pel sindicalisme europeu i mundial. Georges Séguy va neixer a Toulouse en 1926. Fill de familia ferroviaria, cegetista i socialista primer i comunista desde el Congrés de Tours després, resistent, deportat a Mauthausen, sobrevivent de l'horror nazi, va començar el seu compromís sindical a la SNCF, la històrica empresa ferroviaria francesa nascuda en els anys 30, fruit de la fusió i nacionalització de les diferents empreses ferroviaries que operaven a França i que avui el President macron vol desfer, i de passada hum,iliar als "cheminots" un dels sectors "punta de llança del nostre moviment obrer" tal i com explica Séguy.

Séguy en la seva activitat va ser un defensor a ultrança de la "Charte d'Amiens" de la CGT, un acord del seu IX Congrés, que entre d'altres temes situa el tema de la independencia del sindicat envers dels partits com una caracteristica fonamental de la CGT, i que va mirar de preservar en el seu mandat, desde 1967 fins 1982. Previament habia dirigit la Federació de Cheminots (ferroviaris) en uns moments diifícils pels treballadors francesos. Després de 1947, data del Govern de la Resistència, no va haver treva pels treballadors. La reconstrucció de França no va ser un camí fácil, al contrari, va ser plé de conflictes i vagues. A més, van haver les dues guerres colonials, primer la de Indochina i després la d'Algeria, amb els fets del pont de Paris, on més de 200 algerians van ser llençats al Sena per la policia i els fets de Charonne, on van morir 7 treballadors de la CGT en una cárrega de la policia.

Séguy va pàrticipar activament en el Maig francés, amb les propostes que previament havien acordat CGT i CFDT. Defensor de la unitat (creia que la unitat d'acció era un tema d'aquells "pas de question", estratégic), va defensar la plataforma davant el CNPF (patronal) i el govern de De Gaulle en solitari. La Conferencia de Grenelle, de la qual no surt cap pacte ni acord signat, perque la CGT va dir no per insuficient, va consagrar un augment de l'SMIC del 45%, Va dir Séguy que no hi havia millor cosa per negociar que 9 milions de vaguistes, que aixó superava qualsevol argumentari, per més ben preparat que estigués. Va plantejar les conclusions de Grenelle a l'assemblea de treballadors de Rénault i va donar suport a la continuitat de la vaga, que previament havien votat els obrers de Billancourt per guanyar millores sobre Grenelle. I ho van guanyar.

Séguy era un defensor de la democràcia sindical, entesa com el consens entre els treballadors per gestionar les movilitzacions i els acords. Les votacions entre els treballadors no eren una finalitat en sí mateixa, eren l'instrument de democràcia sindical per defensar els interssos de la classe. Deia que el bon sindicalista ha de saber interpretar quan s'arriba al límit, i per tant, quan cal fer un acord, ni abans ni després, per no caure en el conservadurisme ni en el radicalisme estéril.

En defensa de la independencia sindical, per les topades amb els sindicats soviétics, va anar deixant la FSM, molt a pesar seu per girar la vista cap a la CES, i així facilitar una acció sindical internacional superadora de la política sindical de guerra freda, questió gens fácil en una organització com la CGT. 

Seva va ser una sonada intervenció al CC del PCF, del qual era membre, que va preconitzar la sortida dels comunistes del govern Mitterrand, perque, segon Seguy "La CGT no es corresponsabilitzará amb una política d'austeritat i retallada de drets i salaris". Si el PCF volia conservar credibilitat entre la classe obrera, havia de deixar aquell govern. I així va passar.

Georges Séguy té uns quants llibres editats, sobre tot un que es titula "Résister", on explica mols passatges de la seva vida militant. En 2016, any de la seva mort, va apareixer editat per l'Institut d'Historia Social de la CGT una llarga entrevista en forma de llibre "Ce que la vie m'a appris" (El que la vida m'ha ensenyat). Em vaig fer amb el llibre i l'he traduït al castellá. Espero que s'editi abans de la fí d'aquest any, perque l'experiència i la vida de Georges Séguy mereix ser coneguda i tractada més enllá de França. Us prometo que us tindré al corrent d'aixó.

Si nosaltres no donem a coneixer les aportacions de les persones que han tingut una militància social tant important i compromesa, no ho fará ningú. Per tant, era una obligació fer aquesta petita aportació de traduir aquesta biografía de Georges Séguy al castellá, perque així la puguin gaudir en els països de parla hispana.

El Mundial de fútbol 2018

EL MUNDIAL DE FÚTBOL 2018.

Fer un pronóstic en el campionat mudial de fútbol es extremadament difícil, sobre tot perque les seleccions no son veritables equips, son la suma de gent que té un mateix passaport i que son gestionats (esportivament) per entrenadors de segona fila (amb honorables excepcions com ara Vicente del Bosque) i conduits pel crack de torn...pero ja se sap, un no pot fer de porter, picar un corner i rematarlo a la vegada. Construir una selecció que jugui bé i sigui competitiva es molt difícil, i aixó només ho ha aconseguit el Brasil de Pelé i l'Alemanya de Beckembauer...i pocs més.

Com ho veig doncs? Aquest mundial, si passa a l'historia será per l'aplicació del VAR, que com s'ha vist era absolutament necessari. Un esport no pot jugar amb les mateixes regles que en el segle XIX, i una prova es que la tecnologia ben aplicada serveix per molt, alhora d'arbitrar partits. I potser que el fútbol es planteigi modificar el reglament. Regles com l'off-side ja están depassades, o com el llençament de faltes, corners, hauts...Però bé, el VAR i tot alló que ajudi a pitar bé un partit ha d'esser analitzat i aplicat bé.

Un cop dit lo del VAR, aquesta previa ens ha servit per descobrir jugadors, molts d'ells desconeguts: Lozano de Méxic, el bloc de Croácia, potser la selecció més compacta, o el de Serbia amb Milinkovic, sumen a les favorites de sempre com Brasil, Alemanya (encara pendent, però crec que passará) i a més distancia França o Espanya.

Pero qualitat, qualitat, alló que em vist a lligues, sobre tot europees, brilla per la seva absencia. L'esgotament dels cracks, les lligues inacabables de més de 16 equips, les competicions continentals fan fácilment que un jugador de la Lliga espanyola d'un dels equips punters jugui no menys de 60 partits a l'any. Aixó es una bestiesa, no hi ha cos que ho soporti, es acabar amb el fútbol, es entrar en una espiral que deixará als jugadors prácticament morts amb 30 i pocs anys. Jugadors com Iniesta han de deixar aquesta bogeria i marxar a lligues no tan compromeses, a equips mes "modestos", quan jo estic segur que, amb una lliga de 16 equips faria baixar aquest estres...

Per aixó no veurem bons partits en les "grans" seleccions, veurem partits entretinguts amb Méxic o Colombia...o Croácia, Serbia (quina selecció faria avui Jugoslavia si existis!), França, Russia que té el public al seu favor...Vull deixar apart una selecció que crec arribará lluny, perque es potser una de les més equilibrades, que es Uruguay...té una dupla d'atac temible, un mig camp compensat i una defensa molt dura. Si Portugal mostra, com fins ara que es Cristiano Ronaldo i 10 més, crec que estan fora.

Però desenganyem-nos, els favorits son els de sempre:Brasil, potser la selecció amb més qualitat, Alemanya i els outsiders dits: Croacia, Uruguay, França...veurem perque aquest esport es tant meravellós que desfá pronóstics amb la velocitat de la llum:

He deixat dues seleccions perl final: Espanya i Argentina. Espanya, per no faltar a la costum es la reina de la improvisació. En tres dies canvi de míster, i com que els resultats manen, es fa un equip amb 5 defenses (Busquets fa més de 3er. central) 4 migcampistes i un davanter buscant-se la vida. Així no es pot aspirar a passar de quarts. En tots els partits que he vist, no he percebut que es vulgui guanyar, es juga a no perdre, i per aixó hi ha tant migcampista i tants defenses. De passada, el capitá ideal seria Andrés Iniesta, en lloc d'un dels futbolistes més bruts d'aquest mundial com es Sergio Ramos.

Argentina: Aquí sí, son Messi i 10 més, uns millors de d'altres clar. Al menys ahir van jugar els 10 menys paquets, però quin despropósit d'equip...fa pena veure Messi amb aquests arreplegats. Jo creia que ahir quedaven fora, però aixó es una questió de temps, a no ser que passi alguna cosa...

En fí, com que algú dirá que em mulli, ho faré: Crec que el Mundial 2018 será per...BRASIL.