No es pot parlar de l'història de França del segle XX sense parlar de Georges Séguy, el que va ser Secretari General de la CGT francesa durant el maig del 68. Es una figura no només per França, ho és pel sindicalisme europeu i mundial. Georges Séguy va neixer a Toulouse en 1926. Fill de familia ferroviaria, cegetista i socialista primer i comunista desde el Congrés de Tours després, resistent, deportat a Mauthausen, sobrevivent de l'horror nazi, va començar el seu compromís sindical a la SNCF, la històrica empresa ferroviaria francesa nascuda en els anys 30, fruit de la fusió i nacionalització de les diferents empreses ferroviaries que operaven a França i que avui el President macron vol desfer, i de passada hum,iliar als "cheminots" un dels sectors "punta de llança del nostre moviment obrer" tal i com explica Séguy.
Séguy en la seva activitat va ser un defensor a ultrança de la "Charte d'Amiens" de la CGT, un acord del seu IX Congrés, que entre d'altres temes situa el tema de la independencia del sindicat envers dels partits com una caracteristica fonamental de la CGT, i que va mirar de preservar en el seu mandat, desde 1967 fins 1982. Previament habia dirigit la Federació de Cheminots (ferroviaris) en uns moments diifícils pels treballadors francesos. Després de 1947, data del Govern de la Resistència, no va haver treva pels treballadors. La reconstrucció de França no va ser un camí fácil, al contrari, va ser plé de conflictes i vagues. A més, van haver les dues guerres colonials, primer la de Indochina i després la d'Algeria, amb els fets del pont de Paris, on més de 200 algerians van ser llençats al Sena per la policia i els fets de Charonne, on van morir 7 treballadors de la CGT en una cárrega de la policia.
Séguy va pàrticipar activament en el Maig francés, amb les propostes que previament havien acordat CGT i CFDT. Defensor de la unitat (creia que la unitat d'acció era un tema d'aquells "pas de question", estratégic), va defensar la plataforma davant el CNPF (patronal) i el govern de De Gaulle en solitari. La Conferencia de Grenelle, de la qual no surt cap pacte ni acord signat, perque la CGT va dir no per insuficient, va consagrar un augment de l'SMIC del 45%, Va dir Séguy que no hi havia millor cosa per negociar que 9 milions de vaguistes, que aixó superava qualsevol argumentari, per més ben preparat que estigués. Va plantejar les conclusions de Grenelle a l'assemblea de treballadors de Rénault i va donar suport a la continuitat de la vaga, que previament havien votat els obrers de Billancourt per guanyar millores sobre Grenelle. I ho van guanyar.
Séguy era un defensor de la democràcia sindical, entesa com el consens entre els treballadors per gestionar les movilitzacions i els acords. Les votacions entre els treballadors no eren una finalitat en sí mateixa, eren l'instrument de democràcia sindical per defensar els interssos de la classe. Deia que el bon sindicalista ha de saber interpretar quan s'arriba al límit, i per tant, quan cal fer un acord, ni abans ni després, per no caure en el conservadurisme ni en el radicalisme estéril.
En defensa de la independencia sindical, per les topades amb els sindicats soviétics, va anar deixant la FSM, molt a pesar seu per girar la vista cap a la CES, i així facilitar una acció sindical internacional superadora de la política sindical de guerra freda, questió gens fácil en una organització com la CGT.
Seva va ser una sonada intervenció al CC del PCF, del qual era membre, que va preconitzar la sortida dels comunistes del govern Mitterrand, perque, segon Seguy "La CGT no es corresponsabilitzará amb una política d'austeritat i retallada de drets i salaris". Si el PCF volia conservar credibilitat entre la classe obrera, havia de deixar aquell govern. I així va passar.
Georges Séguy té uns quants llibres editats, sobre tot un que es titula "Résister", on explica mols passatges de la seva vida militant. En 2016, any de la seva mort, va apareixer editat per l'Institut d'Historia Social de la CGT una llarga entrevista en forma de llibre "Ce que la vie m'a appris" (El que la vida m'ha ensenyat). Em vaig fer amb el llibre i l'he traduït al castellá. Espero que s'editi abans de la fí d'aquest any, perque l'experiència i la vida de Georges Séguy mereix ser coneguda i tractada més enllá de França. Us prometo que us tindré al corrent d'aixó.
Si nosaltres no donem a coneixer les aportacions de les persones que han tingut una militància social tant important i compromesa, no ho fará ningú. Per tant, era una obligació fer aquesta petita aportació de traduir aquesta biografía de Georges Séguy al castellá, perque així la puguin gaudir en els països de parla hispana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada