Sovint, massa sovint ens estem trobant amb qualificatius que no responen a un concepte descriptiu, són servidors i subordinats a conceptes polítics que ens volen fer creure que responen a elements objectius i no subjectius. Així doncs, trobarem que es qualifica com Vaga General a manifestacions i concentracions al marge dels centres de treball, veurem rebelions allá on el que hi ha és desobediencia, veurem mandat democràtic en una simple majoria parlamentaria, en diran sedició d'alló que no passa de ser una conspiració d'estar per casa, ens explicaran que una estada en un país estranger en un palauet és exili i ens voldran convencer de que la violència es pot exercit contra utensilis i equipaments, quan tots saben que la violència s'exerceix contra les persones, si no es una algtra cosa.
El procés i tot el que ha conllevat l'actitut irresponsable d'una majoria parlamentaria i d'un Govern legítim per una banda, i la manca de voluntat política de tot un Gobierno, un poder judicial i un aparell d'estat, que lluny de cercar vies d'acords i compromissos, s'han dedicat a alimentar la espiral de confrontació per l'altre, ens porten a la conclusió següent: afortunadament aquests responsables polítics aprenents de bruixot no estaven en la época de la transició, perque si no, probablement ens haguessin conduït a un estat de confrontació civil que hagués, sense cap mena de dubte, acabat en enfrontaments al carrer en forma de quasi guerra civil 2ª part.
Estem per tant, assistint a un cúmul de despropósits. Quan semblava que la moció de censura trionfant de Sánchez podia variar sensiblement la política de la pastanaga i el bastó (més bastó que pastanaga) del PP, van i propicien la caiguda de Sánchez i el PSOE al crit de "tots són iguals". Es a dir, si no fas el que et mano, ets un fatxa. Doncs aixó és una banalització del feixisme molt malévola i falsa. Si, perque qui ho diu no hauria d'haver oblidat que, quan es varen constituir els primers ajuntaments democràtics, alguns dels predecesors de l'actual PDCAT i ERC no van fer cap fástic a incorporar alcaldes i regidors franquistes a les seves llistes. Exemples n'hi ha de sobres, sobre tot en el territori del que alguns anomenen la "Catalunya catalana", es a dir, la dels menestrals, propietaris de terres, free lancers i carlins de tota mena.
La darrera ha estat la de la senyora consellera Artadis. Es suposa que una diplomada a Harvard, un mínim de saber estar té. Doncs no, aquesta bona senyora s'atreveix a comparar la situació de Catalunya amb la Shoa, és a dir amb el genocidi contra el jueus per part dels nazis i els seus aliats, i als suposadament reprimits ni més ni menys que amb Anne Frank, la nena jueva que escrigué aquell diari i que finalment va ser arrestada i enviada als camps de la mort. El més gruixut és que encara es compara els líders empresonats i fugits amb Gandhi, Martin Luther King, Mandela...(no els comparen ni amb Puig Pidemunt ni amb Grimau perque no són dels seus) .Aquestes comparacions no tenen cap mena de rigor, no es pot comparar Marchena, per molt de dretes que sigui al Tribunal de l'apartheid, ni a la Policia i Guardia Civil amb els assasins de Mahatma i de King, per molt que alguns milers de descerebrats cridessin "a por ellos, ohé". No tot descerebrat és un nazi, encara que tot nazi és un descerebrat. No sé si m'explico.
En una societat democràtica fan falta persones al front de la Policia com el major Trapero, amb mentalitat de profesional i amb una lleialtat democràtica que avui ningú pot discutir. Fan falta més Traperos, no només en el Mossos d'Esquadra, també a la Policia Nacional i a la Guardia Civil, massa plenes de hooligans i de quadres de comandament encara formats amb valors no democràtics. Però per aixó ens calen dirigents polítics amb visió amplia, no la colla d'impresentables que ens trobem en el Govern de Puigdemont abans i ara amb el de Torra. Ens cal una Presidència de la Generalitat que governi i no que faci de reinterpretador de la història, i ens cal un Govern a Espanya que ni estigui girada d'esquena a Catalunya ni pensi en el 155 com la solució.
Es a dir, no ens cal la banalitat, la superficialitat, ens cal començar a fer politica seriosament, a Barcelona i a Madrid. Tant de bó tinguessim dirigents com els que varem tenir a la transició, i començo pel que m'es proper: com enyorem el Guti, l'Ardiaca, en Camacho, el Cipriano...fins i tot a Santiago Carrillo i aquell equip de dirigents del PSUC i del PCE, amb el seus encerts i errades, però que, sense cap mena de dubtes van dirigir un procés on la gent, i fonamentalment la classe treballadora va fer possible la democràcia i les llibertats de les que gaudim avui, perque benvolgudes i benvolguts: comparar l'actual situació política amb el franquisme o amb una dictadura és una banalització gravíssima de la història, que si el molt benvolgut Fontana aixequés el cap i ho sentis, el pobre es tornaria a morir.
JORDI RIBÓ FLOS 15 de Març de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada