Dedicat a Angel Algaba, Rosa Herranz, Gari Savoia i altres afectats per la polio i el SPP.
Les victimes de la Dictadura franquista son les grans oblidades dels poders politics actuals. No només aixó, ha estat la gent més vexada, sobre tot darrerament per les polítiques del PP i dels seus acompanyants. Tenim un cas molt punyent com es el de la gent que está enterrada al Valle de los Caídos, a esquenes de les families i contra la voluntat de les mateixes.
Avui, peró em vull referir a una altra clase de victimes. Aquells nens i nenes que, a començaments dels anys 50 varem contraure la polio com a consequència de les terribles condicions de vida aleshores. Però el més escandalós d'aixó va ser que, un cop descoberta la vacuna Salk (que va ser alliberada de patents per Dr.Salk per abaratir el cost), aquesta no va ser distribuída per Govern de Franco pel seu alt cost. Aixó era mentida, conm tantes coses a l'época. Aquesta vacuna alliberada de patents, costava uns pocs céntims de peseta i el seu cost era perfectament asumible per qualsevol Govern...pero que no fos el de Franco. En aquells anys vull recordar que l'Estat va destinar grans quantitats de diners en la construcció del Valle de los Caídos per una banda i en la celebració del Congrés Eucarístic a Barcelona per altra banda. Per tant, el que es va fer es negar l'epidèmia, dient que no hi havia polio i que la situació estava controlada. De passada vull recordar que aleshores no existía en Ministeri de Sanitat, i qui portava aquests assumptes era el Ministre Secretari General del Movimiento.
Es calcula que a tota Espanya van passar dels 100.000 casos de polio entre 1955 i 1962 i que fins 1962 no es va fer cap campanya massiva de vacunació. Només a partir d'aquest any va haver una campanya masiva de vacunació a tota Espanya, la campanya del terrós de sucre. Amb quasibé 10 anys aquesta malaltia infecciosa es va erradicar d'Espanya, gràcies a que metges amb consciència social van alliberar la vacuna de patents i també a l'extensió que es va fer desde molts hospitals i molts metges en concret. Aquests van desaconsellar cap mena d'intervenció quirúrgica als afectats, proposant recuperacions mitjançant exercicis físics i tractant amb molta cura els nens.
Jo vaig estar afectat per aquesta malaltia, que vaug contraure en 1956. Només recordo els terribles dolors dels primers dies, i que al final vaig poder sortirmen, amb una afectació al braç dret, però vaig estar paralitzat fins el coll, que no tant sols podia girar el cap. Es pot dir que em vaig salvar de miracle, perque si l'atac hagues continuat, la següent afectació era l'aparell respiratori. Els meus pares van ser fonamentals, ells em van salvar i van sacrificar gairebé tot el que tenien. Ma mare va plegar de treballar i la major part del sou del meu pare marxava per pagar els metges i els tractaments. Recordo amb horror les vegades que ma mare em portava a l'Hospital de Sant Joan de Deu per la rehabilitació. Allá hi havia molts interns, molts nens i nenes als que s'els hi varen practicar intervencions quirurgiques dolorosísimes, hi havia el terrible pulmó d'acer...jo recordo encara els crits i gemecs de les criatures que estaven molt més afectades que jo...desde aquí vull rendre homenatge al Dr. Esteve de Miguel que em va atendre i que ens va tractar amb una humanitat i un amor que mai oblidaré. Aquest metge, com que a casa no teniem cap asegurança i no hi havia la Seguretat Social, ens cobrava menys de la meitat de diners que cobraba a altra gent. També cal destacar la tasca feta per l'Institut Gutmann en el tractament dels afectats. Pero el Dr. Esteve de Miguel, deixeble del Dr.Trueta era un d'aquells metges que creia en el jurament hipocràtic i que el primer per ell era el malalt i després "ja ho trobarem", deia.
El Gover de Franco ens va tractar de la següent manera: Primer van negar el problema, malgrat les xifres que parlaven de pandemia, després desde la Sanitat, la major part de la pública en mans religioses, es deia que "la malaltia era deguda als nostres pecats i als dels pares". Fins els anys 60 que no va començar la campanya de vacunació massiva, anunciada per TV no hi va haver més que el voluntarisme de mares i pares i d'alguns metges. L' Estat ens va desconeixer i ignorar.Aquest Estat no ha reparat de cap manera a aquells nens que, havent.hi la vacuna no s'ens va suministrar perque simplement es van desentendre del problema i ni tant sols la van importar, Era gairebé impossible fer-se amb ella, a menys que no es fes de manera ilegal, comprant-la directament a França o a algún altra país. Fins i tot ens avergonyiem de la nostra malaltia i només arribats als anys 80 varem pendre una mica de consciència de la nostra situació, i mai colectivament perque en el temps en que es va produir l'epidemia no reconeguda, les possiblitats d'organització eren nules.
Però el nostre patir no s'acabat. Al cap dels anys ens ha sorgit la SPP - Siindrome Post Polio, que es concreta en perdua d'energia i força en les parts del cos afectades, dolors en bastants casos molt intensos i perdua de capacitats. Gent que podía caminar, ha tornat al les croses o a la cadira de rodes, i aixó si que no está reconegut de cap de les maneres.
Aquest col.lectiu, a no ser que els afectats ens organitzem, estem condemnats a durnos la nostra malaltia al més enllá, sense cap mena de reconeixement, rescabalament ni reparació. Ja de per sí les nostres ciutats, vivendes i serveis no estan gaire accesibles i només el que s'ens reconeix el el porcentatge de discapacitació, que a la majoria ens representa una petita deducció en l'IRPF, però res més. Es per aixó que som els oblidats dels oblidats i, per fer-nos sentir no tenim més via que la organització i buscar el suport més ampli possible. Un servidor començará per la seva casa, es a dir, pel sindicalisme, en el meu cas per CCOO. Per tant, comencem desde avui.
Nota: Tots aquells que s'oposen a les campanyes de vacunació crec que están errats, que ens ho demanin a nosaltres. Si ens haguessin vacunat a tots, molts nens i nenes, la inmensa majoria dels afectats estariem al 100% de les nostres capacitats.
JORDI RIBO FLOS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada