BARCELONA ESTA EN JOC: UNA CURSA DE FONS.
Ja fa uns quants messos que la cursa per l'alcaldia de Barcelona ha començat. Aixó es veu i es notori en les actuacions de gairebé tots els interessats en el Govern de la capital de Catalunya, que és la segona ciutat de l'estat espanyol, però que a més és una ciutat de referència a la Mediterránea Nord, una conexió natural amb Europa, una logística per tant de primer ordre amb el Port l'Aeroport i les xarxes ferroviaries. Aixó fa que la importància de Barcelona vagi més enllá d'un municipalisme "al uso", i les polítiques que es facin a la ciutat de Barcelona tenen consequències que van més enllá dels 10 districtes de la ciutat.
Les candidatures ja están en marxa: el govern actual de Colau está portant una "operació neteja" que, més enllá de la gestió, apunta a certes dosis de fidelitat al líder. Veurem com serán apartats o apartades persones amb argumentaris molt correctes políticament, però que no tenen a veure amb gestions que han esta un desastre: Ciutat Vella, TMB, Habitatge i gestió del turisme potser han esta de les que més han sortit a la llum en la premsa, però avui Barcelona es de les ciutats més brutes que conec i les polítiques públiques, per exemple d'atenció alls grups més vulnerables han mostrat una feblesa preocupant. La manca de busqueda de consens, el trencament de l'acord amb el PSC no han estat una bona cosa per la ciutat. No es pot governar Barcelona amb 11 regidors, aixó no ho han entés.
Al mateix temps que les enquestes no han estat mostrades encara amb tota la seva extensió, podem albirar que no hi havia fins fa poc grans moviments, fins la irrupció de Manuel Valls, ex-primer ministre França, actualment diputat de La France en Marche que es la formació política d'Emmanuel Macron President de la República. Valls nmostrará la seva experiència com alcalde d'Evry i dirá que la gestió municipal no li es desconeguda. De la má de Ciudadanos, aquest será un adversari temible, per la seva capacitat de seducció, el seu verb i la seva popularitat (a ningú practicament li es desconegut). Crec que no s'ha de menystenir aquesta candidatura, que pot ser una gran dificultat per la resta de candidats.
El PSC, afortunadament (es la meva opinió), no s'ha volgut implicar en aquesta operació, i ha preferit optar pel seu candidat Jaume Collboni. Veurem que ens depara la llista del PSC, crec que no hi haurá massa novetats. En tot cas el seu discurs es molt clar: el seu projecte es basa en l'experiencia de Pasqual Maragall i els seus equips, que van liderar la transformació de Barcelona i la van posar al mapa del món, no només a Espanya i a Europa.
Esquerra ja ha reaccionat: han optar per sustituir un mal candidat com era Bosch per Ernest Maragall, un altre rival molt temible per la secva experiència i coneixement de la ciutat. ERC ha reaccionat per tant front la potencia de Valls amb el germá d'en Pasqual. En principi cal dir que la maniobra ha esta molt inteligent, els resultats els veurem.
El PP potser es qui esta més descolocat. Amb un candidat molt desgastat i una pérdua front Ciudadanos que no s'atura, está condemnat a ser oposició molt minoritaria, i veurem si arriben al 5%.
De la CUP no parlo: un regidor que porta tatuades les lletres ODIO no em mereix cap mena de comentari, i si a més, aquells que es diuen no-institucionals son capaços de saltar del parlament a l'ajuntament..."no hase falta desir nada más", que diria Schuster.
I els comuns? I la Sra. Alcaldessa? Doncs veurem, ha d'explicar el que ha fet i confrontar-ho amb el programa i ha de fer una llista que sigui capaç de convencer als ciutadans i ciutadanes de Barcelona. No ho tindrá gens fácil, les errades han estat superiors als encerts (que també n'hi han), però la seva nula capacitat d'arribar a acords i defensarlos es un hándicap molt greu, que li pot costat l'alcaldia.
Ja veurem, el meu desig es arribar a un debat seriós de propostes politiques que millorin la vida de la ciutadania i que projectin Barcelona novament com una ciutat per viure i treballar.
Blog d'en Jordi Ribó Flos. Nom de guerra 3C (Catalá, Culé, Comunista) Estat: Democràtic i Socialista
divendres, 21 de setembre del 2018
dijous, 20 de setembre del 2018
A PARIS AMB L'HUMANITÉ.
Desde ja fa 23 anys vinc assistint a la Fête de l'Humanité, amb dos o tres absències per motius personals. Hi he anat en delegació oficial del PCC, per lliure i desde fa un temps com representant de l'Associació Catalana per la Pau.
He vist per tant l'evolució d'aquesta Festa en gairebé 25 anys. Com a tota l'esquerra li ha passat, la Festa de l'Humanité ara es més petita. El PCF ja no es malhauradament aquell partit tant poderós, que tenia prácticament totes les ciutats i pobles de la "banlieue parisien", que influia poderosament en la societat francesa. Avui está més afeblit i amb un debat intern per gairebé la propia supervivència en un magma absolutament impensable fa un anys. Avui de President de la República a França hi ha un social-liberal que ha trencat amb les seves arrels socialdemocrates per impulsar un projecte bonapartista a França, amb un FN com oposició. Marine le Pen sap que ha de suavitzar les formes si vol disputar la presidència amb éxit i per aixó es mou en un discurs populista amb valors de fons molt, molt conservadors. L'altre extrem del populisme el trobem a cal Jean Luc Melenchon. Antic trotskista-lambertista, es va unir al PS, va arribar a Ministre i va sortir del govern amb un expedient no gaire brillant. Tot i aixó, va conseguir seduïr al PCF, el van posar de cap de llista i els va portar a l'hort. Avui no hi ha prácticament ningú al PCF que vulgui comptes amb Melenchon i la seducció s'ha convertit en odi.
Així doncs, el PCF fará un Congrés on es debatirá si el PCF pot continuar sent un subjecte actiu en la politica francesa, quin paper ha de jugar i com pot seguir sent un instrument útil per fer política. No será fácil, jo els hi desitjo tots els éxits, i sobre tot, que no passi el que passa a Italia, on els comunistes han gairebé desaparescut, o a Espanya, on el PCE s'ha convertit en un grupúscul ultra-esquerrá, o a Catalunya, on el patrimoni del PSUC històric ha estat llençat per uns, altres i la resta a la clavaguera.
Jo, com que soc comunista "malgré le parti", totes aquestes coses em preocupen i m'amuinen...però bé, parlaré de la Festa 2018.
Els debats centrals (als stands de l'Agora, del Comité Nacional i del Forum Social), van ser seguits per bastant public, en especial un amb periodistes de France-Info, que amb un estil similar al programa "El intermedio", van arrassar amb tota la dirigencia governamental francesa (especialment contra Macron) i amb els populistes. Potser va ser el millor de la Festa.
Va ser remarcable la intervenció de Pierre Laurent, actual Secretari General, que va intentar concretar elements d'unitat de les esquerres, amb propostes polítiques en principi ben acollides pels Verds i el PS, lluny del populisme d'esquerres representat per Melenchon.
Un servidor va participar en un debat sobre els refugiats, a l'stand de Bouches du Rhône-Alpes Maritimes (Marsella i Niça per entendrens). Vaig dir que jo com Serrat he nascut a la mediterránea, que es pot fer molt més en polítiques publiques cap els refugiats del que es fa, que la situació ha canviat a Espanya (No es el mateix Rajoy que Sánchez), però que cal concretar mesures. Que es inmoral la política de "concertinas", i que tenim el deure d'acollir els refugiats, que no hi ha cap invasió, i que jo, com net d'un refugiat de l'Espanya Republicana i fill d'antifranquistes no volia repetir la historia dels camps del Sud de França, i que alguns d'aquells refugiats van ser els primers a pendre Paris als nazis com a integrants de la 9 dins la divisió Lecerlc. L'aplaudiment que em vaig guanyar va ser l'esment a un valor republicá que el tenim oblidat, i que és la Fraternitat.
Maig 68 també va estar present, amb totes les seves lectures. Jo només vull afegir l'experiència que vaig llegir de Georges Séguy: No hi va haver acord a Grenelle, no es veritat que el PCF tanqués les portes de Billancourt i sí es veritar que els salaris, començant pel mínim, van augmentar entre el 35 i el 50%, i les millores socials van ser notables fins el final de la década dels 70.
Anécdotes: Vaig poder saludar la Ahed Tamimi, la noia palestina que amb 17 anys els hi va donar dos mastegots a dos soldats d'Israel i la escritora Chantal Montelier em va regalar i dedicar el seu darrer llibre: 68'Art. Vaig menjarme el meu cassoulet, el meu confit de canard i va tindre un sopar catalano-francés-xipriota-grec a l'stand dels P.O.-66, es a dir amb els catalano-francesos. Tot amb la companyia de dos companys i amics del PCF: en Michel Sztulzaft i en José Cordón.
Fins l'any que vé!
Desde ja fa 23 anys vinc assistint a la Fête de l'Humanité, amb dos o tres absències per motius personals. Hi he anat en delegació oficial del PCC, per lliure i desde fa un temps com representant de l'Associació Catalana per la Pau.
He vist per tant l'evolució d'aquesta Festa en gairebé 25 anys. Com a tota l'esquerra li ha passat, la Festa de l'Humanité ara es més petita. El PCF ja no es malhauradament aquell partit tant poderós, que tenia prácticament totes les ciutats i pobles de la "banlieue parisien", que influia poderosament en la societat francesa. Avui está més afeblit i amb un debat intern per gairebé la propia supervivència en un magma absolutament impensable fa un anys. Avui de President de la República a França hi ha un social-liberal que ha trencat amb les seves arrels socialdemocrates per impulsar un projecte bonapartista a França, amb un FN com oposició. Marine le Pen sap que ha de suavitzar les formes si vol disputar la presidència amb éxit i per aixó es mou en un discurs populista amb valors de fons molt, molt conservadors. L'altre extrem del populisme el trobem a cal Jean Luc Melenchon. Antic trotskista-lambertista, es va unir al PS, va arribar a Ministre i va sortir del govern amb un expedient no gaire brillant. Tot i aixó, va conseguir seduïr al PCF, el van posar de cap de llista i els va portar a l'hort. Avui no hi ha prácticament ningú al PCF que vulgui comptes amb Melenchon i la seducció s'ha convertit en odi.
Així doncs, el PCF fará un Congrés on es debatirá si el PCF pot continuar sent un subjecte actiu en la politica francesa, quin paper ha de jugar i com pot seguir sent un instrument útil per fer política. No será fácil, jo els hi desitjo tots els éxits, i sobre tot, que no passi el que passa a Italia, on els comunistes han gairebé desaparescut, o a Espanya, on el PCE s'ha convertit en un grupúscul ultra-esquerrá, o a Catalunya, on el patrimoni del PSUC històric ha estat llençat per uns, altres i la resta a la clavaguera.
Jo, com que soc comunista "malgré le parti", totes aquestes coses em preocupen i m'amuinen...però bé, parlaré de la Festa 2018.
Els debats centrals (als stands de l'Agora, del Comité Nacional i del Forum Social), van ser seguits per bastant public, en especial un amb periodistes de France-Info, que amb un estil similar al programa "El intermedio", van arrassar amb tota la dirigencia governamental francesa (especialment contra Macron) i amb els populistes. Potser va ser el millor de la Festa.
Va ser remarcable la intervenció de Pierre Laurent, actual Secretari General, que va intentar concretar elements d'unitat de les esquerres, amb propostes polítiques en principi ben acollides pels Verds i el PS, lluny del populisme d'esquerres representat per Melenchon.
Un servidor va participar en un debat sobre els refugiats, a l'stand de Bouches du Rhône-Alpes Maritimes (Marsella i Niça per entendrens). Vaig dir que jo com Serrat he nascut a la mediterránea, que es pot fer molt més en polítiques publiques cap els refugiats del que es fa, que la situació ha canviat a Espanya (No es el mateix Rajoy que Sánchez), però que cal concretar mesures. Que es inmoral la política de "concertinas", i que tenim el deure d'acollir els refugiats, que no hi ha cap invasió, i que jo, com net d'un refugiat de l'Espanya Republicana i fill d'antifranquistes no volia repetir la historia dels camps del Sud de França, i que alguns d'aquells refugiats van ser els primers a pendre Paris als nazis com a integrants de la 9 dins la divisió Lecerlc. L'aplaudiment que em vaig guanyar va ser l'esment a un valor republicá que el tenim oblidat, i que és la Fraternitat.
Maig 68 també va estar present, amb totes les seves lectures. Jo només vull afegir l'experiència que vaig llegir de Georges Séguy: No hi va haver acord a Grenelle, no es veritat que el PCF tanqués les portes de Billancourt i sí es veritar que els salaris, començant pel mínim, van augmentar entre el 35 i el 50%, i les millores socials van ser notables fins el final de la década dels 70.
Anécdotes: Vaig poder saludar la Ahed Tamimi, la noia palestina que amb 17 anys els hi va donar dos mastegots a dos soldats d'Israel i la escritora Chantal Montelier em va regalar i dedicar el seu darrer llibre: 68'Art. Vaig menjarme el meu cassoulet, el meu confit de canard i va tindre un sopar catalano-francés-xipriota-grec a l'stand dels P.O.-66, es a dir amb els catalano-francesos. Tot amb la companyia de dos companys i amics del PCF: en Michel Sztulzaft i en José Cordón.
Fins l'any que vé!
dijous, 12 de juliol del 2018
França-Croacia, la final del mundial
França-Croacia, la final del mundial.
Avui parlem de fútbol: Si repasseu la crónica escrita a l'inici del mundial, veureu que no vaig errar gaire, donava com a possibles finalistes a Croacia i França, que son de les seleccions que millor han jugat, deixant apart que la que millor ha jugat a fútbol en aquest mundial no será a la final, i que al meu entendre es Bélgica: Una selecció amb un gran porter, una defensa molt solvent, un mig camp de toc i posesió i una davantera temible. No será a la final perque França li va jugar a la contra i perque Umtiti va enviar a la xarxa una pilota en la unica jugada en la que la defensa no va estar al cas.
Tot aficionat al fútbol, encara que el seu equip no jugui, té sempre preferencies: o bé el joc de l'equip, o bé perque algun dels "teus" hi juga, o per afinitats familiars...també es el cas de les afinitats, diguem politiques. En aquest cas, la França multirracial i plural, la França de la Revolució. de la "Liberté, Egalité et Fraternité", la França resistent, la França de Maig del 68, la França de Jaurés, Thorez, Moulin, Séguy...també la França d'Edith Piaf, Jean Ferrat i Lise London...aquesta França s'emporta les meves simpaties, malgrat Rakitic, el gran pulmó del Barça. La historia pesa, i molt, malgrat Le Pen, Papon, Macron i Valls aniré a favor de França.
Jugadors com Mbappé, Umtiti, Kanté i d'altres, que coneixen bé les "bidonvilles" i que pel seu nom no trobarien cap feina "respectable", avui seran admirats i aplaudits per tots els francesos. Aquests jugadors, a més son molt bons, son gent que han superat moltes dificultats: Kanté recollia ferralla de petit amb un carret, Umtiti necessitava que algú el portes a entrenar amb els equips base de l'OL...així molts. Només espero que aquests grans jugadors no oblidin mai d'on venen i qui son.
De Croacia, millor no parlar. D'una afició i d'una part de jugadors que bramen cants del "ustachas" no vull fer cap comentari. Només vull que Rakitic no els acompanyi en aquests cants, de ser així, no hi té lloc al Barça, per molt bó que sigui.
ALLEZ LA FRANCE, ALLEZ LES BLEUS!
Avui parlem de fútbol: Si repasseu la crónica escrita a l'inici del mundial, veureu que no vaig errar gaire, donava com a possibles finalistes a Croacia i França, que son de les seleccions que millor han jugat, deixant apart que la que millor ha jugat a fútbol en aquest mundial no será a la final, i que al meu entendre es Bélgica: Una selecció amb un gran porter, una defensa molt solvent, un mig camp de toc i posesió i una davantera temible. No será a la final perque França li va jugar a la contra i perque Umtiti va enviar a la xarxa una pilota en la unica jugada en la que la defensa no va estar al cas.
Tot aficionat al fútbol, encara que el seu equip no jugui, té sempre preferencies: o bé el joc de l'equip, o bé perque algun dels "teus" hi juga, o per afinitats familiars...també es el cas de les afinitats, diguem politiques. En aquest cas, la França multirracial i plural, la França de la Revolució. de la "Liberté, Egalité et Fraternité", la França resistent, la França de Maig del 68, la França de Jaurés, Thorez, Moulin, Séguy...també la França d'Edith Piaf, Jean Ferrat i Lise London...aquesta França s'emporta les meves simpaties, malgrat Rakitic, el gran pulmó del Barça. La historia pesa, i molt, malgrat Le Pen, Papon, Macron i Valls aniré a favor de França.
Jugadors com Mbappé, Umtiti, Kanté i d'altres, que coneixen bé les "bidonvilles" i que pel seu nom no trobarien cap feina "respectable", avui seran admirats i aplaudits per tots els francesos. Aquests jugadors, a més son molt bons, son gent que han superat moltes dificultats: Kanté recollia ferralla de petit amb un carret, Umtiti necessitava que algú el portes a entrenar amb els equips base de l'OL...així molts. Només espero que aquests grans jugadors no oblidin mai d'on venen i qui son.
De Croacia, millor no parlar. D'una afició i d'una part de jugadors que bramen cants del "ustachas" no vull fer cap comentari. Només vull que Rakitic no els acompanyi en aquests cants, de ser així, no hi té lloc al Barça, per molt bó que sigui.
ALLEZ LA FRANCE, ALLEZ LES BLEUS!
divendres, 29 de juny del 2018
Voluntari o militant?
Voluntari o militant?
No sé vosaltres...a mí quan, per exemple em diuen si faig de voluntari al sindicat, m'agafa un no-sé-que, que em fa canviar la cara...jo responc, no, jo soc militant del sindicat, aixó queda per altres coses. Es com quan algú utilitza aixó de "persones treballadores". Si ho fa algún desclasat, doncs mira, ho accepto. Si aquesta expressió la fa servir un/una sindicalista, o pitjor encara, un/una dirigent, la cosa ja es més greu. Vol dir que alguna cosa hem fet malament les generacions anteriors, quan gent del sindicat amb responsabilitats, que haurien d'estar familiaritzats amb un léxic que no es pot perdre, emplea eufemismes com aquests: les classes socials son les classes socials, no son una suma de persones, son una altra cosa. Si esborrem artificialment temes del nostre llenguatge tradicional, per "adaptarlo als temps", cometem. no un error, sino una traició. Tot alló que, en moments d'algida lluita de classes, condueix a minimitzarla o simplement a no tenir-la en compte, va contra els més explotats, va contra la alternativa social, es fer antisocialisme.
No es casual que, a casa nostra per exemple, en tot el que está passant, el conflicte de classes está absent. Si preguntem a algú qui representa políticament a la burgesia especulativa, qui a la burgesia productiva, qui a les burgesies intersticials, qui a la classe obrera, veureu que ens contestarán amb alló tant propi de filisteus: "tot es molt transversal", que es la manera de defugir l'analisi i investigació científica.
Les paraules no son inocents, es per aixó que, un servidor, quan va percebre que arribaba al final del camí de les responsabilitats sindicals, va dir en un Consell Nacional de CCOO de Catalunya: "aquí acabo el meu trajecte de responsabilitats, que no el de la meva militància, perque seguiré lluitant contra l'explotació i la opressió de la classe obrera i per una societat sense explotació ni opresió". I aquí s'hi arriba amb militants, no amb voluntaris, que per altres causes son bons, necessàris i imprescindibles.
Un servidor per tant es un militant de CCOO, entre altres coses.
dijous, 28 de juny del 2018
Georges Séguy, un sindicalista del segle XX
GEORGES SEGUY, UN SINDICALISTA DEL SEGLE XX.
No es pot parlar de l'història de França del segle XX sense parlar de Georges Séguy, el que va ser Secretari General de la CGT francesa durant el maig del 68. Es una figura no només per França, ho és pel sindicalisme europeu i mundial. Georges Séguy va neixer a Toulouse en 1926. Fill de familia ferroviaria, cegetista i socialista primer i comunista desde el Congrés de Tours després, resistent, deportat a Mauthausen, sobrevivent de l'horror nazi, va començar el seu compromís sindical a la SNCF, la històrica empresa ferroviaria francesa nascuda en els anys 30, fruit de la fusió i nacionalització de les diferents empreses ferroviaries que operaven a França i que avui el President macron vol desfer, i de passada hum,iliar als "cheminots" un dels sectors "punta de llança del nostre moviment obrer" tal i com explica Séguy.
Séguy en la seva activitat va ser un defensor a ultrança de la "Charte d'Amiens" de la CGT, un acord del seu IX Congrés, que entre d'altres temes situa el tema de la independencia del sindicat envers dels partits com una caracteristica fonamental de la CGT, i que va mirar de preservar en el seu mandat, desde 1967 fins 1982. Previament habia dirigit la Federació de Cheminots (ferroviaris) en uns moments diifícils pels treballadors francesos. Després de 1947, data del Govern de la Resistència, no va haver treva pels treballadors. La reconstrucció de França no va ser un camí fácil, al contrari, va ser plé de conflictes i vagues. A més, van haver les dues guerres colonials, primer la de Indochina i després la d'Algeria, amb els fets del pont de Paris, on més de 200 algerians van ser llençats al Sena per la policia i els fets de Charonne, on van morir 7 treballadors de la CGT en una cárrega de la policia.
Séguy va pàrticipar activament en el Maig francés, amb les propostes que previament havien acordat CGT i CFDT. Defensor de la unitat (creia que la unitat d'acció era un tema d'aquells "pas de question", estratégic), va defensar la plataforma davant el CNPF (patronal) i el govern de De Gaulle en solitari. La Conferencia de Grenelle, de la qual no surt cap pacte ni acord signat, perque la CGT va dir no per insuficient, va consagrar un augment de l'SMIC del 45%, Va dir Séguy que no hi havia millor cosa per negociar que 9 milions de vaguistes, que aixó superava qualsevol argumentari, per més ben preparat que estigués. Va plantejar les conclusions de Grenelle a l'assemblea de treballadors de Rénault i va donar suport a la continuitat de la vaga, que previament havien votat els obrers de Billancourt per guanyar millores sobre Grenelle. I ho van guanyar.
Séguy era un defensor de la democràcia sindical, entesa com el consens entre els treballadors per gestionar les movilitzacions i els acords. Les votacions entre els treballadors no eren una finalitat en sí mateixa, eren l'instrument de democràcia sindical per defensar els interssos de la classe. Deia que el bon sindicalista ha de saber interpretar quan s'arriba al límit, i per tant, quan cal fer un acord, ni abans ni després, per no caure en el conservadurisme ni en el radicalisme estéril.
En defensa de la independencia sindical, per les topades amb els sindicats soviétics, va anar deixant la FSM, molt a pesar seu per girar la vista cap a la CES, i així facilitar una acció sindical internacional superadora de la política sindical de guerra freda, questió gens fácil en una organització com la CGT.
Seva va ser una sonada intervenció al CC del PCF, del qual era membre, que va preconitzar la sortida dels comunistes del govern Mitterrand, perque, segon Seguy "La CGT no es corresponsabilitzará amb una política d'austeritat i retallada de drets i salaris". Si el PCF volia conservar credibilitat entre la classe obrera, havia de deixar aquell govern. I així va passar.
Georges Séguy té uns quants llibres editats, sobre tot un que es titula "Résister", on explica mols passatges de la seva vida militant. En 2016, any de la seva mort, va apareixer editat per l'Institut d'Historia Social de la CGT una llarga entrevista en forma de llibre "Ce que la vie m'a appris" (El que la vida m'ha ensenyat). Em vaig fer amb el llibre i l'he traduït al castellá. Espero que s'editi abans de la fí d'aquest any, perque l'experiència i la vida de Georges Séguy mereix ser coneguda i tractada més enllá de França. Us prometo que us tindré al corrent d'aixó.
Si nosaltres no donem a coneixer les aportacions de les persones que han tingut una militància social tant important i compromesa, no ho fará ningú. Per tant, era una obligació fer aquesta petita aportació de traduir aquesta biografía de Georges Séguy al castellá, perque així la puguin gaudir en els països de parla hispana.
dimecres, 27 de juny del 2018
El Mundial de fútbol 2018
EL MUNDIAL DE FÚTBOL 2018.
Fer un pronóstic en el campionat mudial de fútbol es extremadament difícil, sobre tot perque les seleccions no son veritables equips, son la suma de gent que té un mateix passaport i que son gestionats (esportivament) per entrenadors de segona fila (amb honorables excepcions com ara Vicente del Bosque) i conduits pel crack de torn...pero ja se sap, un no pot fer de porter, picar un corner i rematarlo a la vegada. Construir una selecció que jugui bé i sigui competitiva es molt difícil, i aixó només ho ha aconseguit el Brasil de Pelé i l'Alemanya de Beckembauer...i pocs més.
Com ho veig doncs? Aquest mundial, si passa a l'historia será per l'aplicació del VAR, que com s'ha vist era absolutament necessari. Un esport no pot jugar amb les mateixes regles que en el segle XIX, i una prova es que la tecnologia ben aplicada serveix per molt, alhora d'arbitrar partits. I potser que el fútbol es planteigi modificar el reglament. Regles com l'off-side ja están depassades, o com el llençament de faltes, corners, hauts...Però bé, el VAR i tot alló que ajudi a pitar bé un partit ha d'esser analitzat i aplicat bé.
Un cop dit lo del VAR, aquesta previa ens ha servit per descobrir jugadors, molts d'ells desconeguts: Lozano de Méxic, el bloc de Croácia, potser la selecció més compacta, o el de Serbia amb Milinkovic, sumen a les favorites de sempre com Brasil, Alemanya (encara pendent, però crec que passará) i a més distancia França o Espanya.
Pero qualitat, qualitat, alló que em vist a lligues, sobre tot europees, brilla per la seva absencia. L'esgotament dels cracks, les lligues inacabables de més de 16 equips, les competicions continentals fan fácilment que un jugador de la Lliga espanyola d'un dels equips punters jugui no menys de 60 partits a l'any. Aixó es una bestiesa, no hi ha cos que ho soporti, es acabar amb el fútbol, es entrar en una espiral que deixará als jugadors prácticament morts amb 30 i pocs anys. Jugadors com Iniesta han de deixar aquesta bogeria i marxar a lligues no tan compromeses, a equips mes "modestos", quan jo estic segur que, amb una lliga de 16 equips faria baixar aquest estres...
Per aixó no veurem bons partits en les "grans" seleccions, veurem partits entretinguts amb Méxic o Colombia...o Croácia, Serbia (quina selecció faria avui Jugoslavia si existis!), França, Russia que té el public al seu favor...Vull deixar apart una selecció que crec arribará lluny, perque es potser una de les més equilibrades, que es Uruguay...té una dupla d'atac temible, un mig camp compensat i una defensa molt dura. Si Portugal mostra, com fins ara que es Cristiano Ronaldo i 10 més, crec que estan fora.
Però desenganyem-nos, els favorits son els de sempre:Brasil, potser la selecció amb més qualitat, Alemanya i els outsiders dits: Croacia, Uruguay, França...veurem perque aquest esport es tant meravellós que desfá pronóstics amb la velocitat de la llum:
He deixat dues seleccions perl final: Espanya i Argentina. Espanya, per no faltar a la costum es la reina de la improvisació. En tres dies canvi de míster, i com que els resultats manen, es fa un equip amb 5 defenses (Busquets fa més de 3er. central) 4 migcampistes i un davanter buscant-se la vida. Així no es pot aspirar a passar de quarts. En tots els partits que he vist, no he percebut que es vulgui guanyar, es juga a no perdre, i per aixó hi ha tant migcampista i tants defenses. De passada, el capitá ideal seria Andrés Iniesta, en lloc d'un dels futbolistes més bruts d'aquest mundial com es Sergio Ramos.
Argentina: Aquí sí, son Messi i 10 més, uns millors de d'altres clar. Al menys ahir van jugar els 10 menys paquets, però quin despropósit d'equip...fa pena veure Messi amb aquests arreplegats. Jo creia que ahir quedaven fora, però aixó es una questió de temps, a no ser que passi alguna cosa...
En fí, com que algú dirá que em mulli, ho faré: Crec que el Mundial 2018 será per...BRASIL.
dimecres, 23 de maig del 2018
Yo veo explotadores y explotados
YO VEO EXPLOTADORES Y EXPLOTADOS.
Queridas y queridos compañeras y compañeras:
Cuando miro por dentro un centro de trabajo veo a mis compañer@s que llegan apresurados después de 45 minutos (como poco) de trayecto desde que salieron de casa, no desde que se levantaron.
Cuando ya en el trabajo los veo, apresurándose para ir al baño, no sea que les riñan, es que algo no va bien. Cuando veo a sus representantes elegidos, llenando papelitos para justificar su actividad sindical, ya sea para reunirse o ya sea para orientar a sus compañeros, y alguien les llama "privilegiados, es que algo no marcha. Cuando veo a mis compañeras y compañeros de Amazon en huelga para tener un salario digno y un contrato fijo, me pregunto si son verdaderamente libres.
Cuando veo un trabajador que se accidenta o que enferma en su puesto de trabajo o, como consecuencia de las malas condiciones laborales, me pregunto si a su patrón le sucede lo mismo.
Cuando mis compañeros y compañeras reciben pensiones de mierda, después de toda un vida trabajando, ya sea porque quedaron en paro a los 50 años de edad o porque un empresario ladrón no les cotizó a la Seguridad Social, me inquiero acerca de las pensiones millonarias de algunos accionistas o ex-ministros...o ambas cosas.
Cuando veo a las mujeres trabajadores que no ascienden a pesar de su valía, cuando las veo con contratos de 4 horas sin haberlos pedido, cuando las veo arreglando habitaciones de hotel por un sueldo miserable, cuando las veo despedidas por quedarse embarazadas, me demando qué sociedad estamos construyendo que permite excluir a la mitad de su fuerza de trabajo.
Cuando veo a nuestros jóvenes tomando un avión hacia muy lejos, sabiendo en su interno que no volverán, no sé qué país se puede construir sin la generación mejor preparada de la historia.
Pero lo más triste es que cuando miro a estos compañeros y compañeras no reconocerse como trabajadores, sentir vergüenza de ser clase obrera, es cuando comprendo que lo que necesitamos no son gafas, sino conciencia de clase, que no necesitamos identidades sino constituirnos en clase nacional para ser alternativa económica, que lo que necesitamos es organizarnos socialmente en la movilización para progresar.
Porque a pesar de todo la lucha de clases existe. Si nos organizamos, nos formamos políticamente, nos comprometemos, participamos en los cambios, en definitiva, si luchamos, las únicas gafas que necesitaremos serán las de ver o leer, no las del Sr. José Antonio de Rivera y Ciudadanos.
JORDI RIBO FLOS 23 de Mayo de 2018
Queridas y queridos compañeras y compañeras:
Cuando miro por dentro un centro de trabajo veo a mis compañer@s que llegan apresurados después de 45 minutos (como poco) de trayecto desde que salieron de casa, no desde que se levantaron.
Cuando ya en el trabajo los veo, apresurándose para ir al baño, no sea que les riñan, es que algo no va bien. Cuando veo a sus representantes elegidos, llenando papelitos para justificar su actividad sindical, ya sea para reunirse o ya sea para orientar a sus compañeros, y alguien les llama "privilegiados, es que algo no marcha. Cuando veo a mis compañeras y compañeros de Amazon en huelga para tener un salario digno y un contrato fijo, me pregunto si son verdaderamente libres.
Cuando veo un trabajador que se accidenta o que enferma en su puesto de trabajo o, como consecuencia de las malas condiciones laborales, me pregunto si a su patrón le sucede lo mismo.
Cuando mis compañeros y compañeras reciben pensiones de mierda, después de toda un vida trabajando, ya sea porque quedaron en paro a los 50 años de edad o porque un empresario ladrón no les cotizó a la Seguridad Social, me inquiero acerca de las pensiones millonarias de algunos accionistas o ex-ministros...o ambas cosas.
Cuando veo a las mujeres trabajadores que no ascienden a pesar de su valía, cuando las veo con contratos de 4 horas sin haberlos pedido, cuando las veo arreglando habitaciones de hotel por un sueldo miserable, cuando las veo despedidas por quedarse embarazadas, me demando qué sociedad estamos construyendo que permite excluir a la mitad de su fuerza de trabajo.
Cuando veo a nuestros jóvenes tomando un avión hacia muy lejos, sabiendo en su interno que no volverán, no sé qué país se puede construir sin la generación mejor preparada de la historia.
Pero lo más triste es que cuando miro a estos compañeros y compañeras no reconocerse como trabajadores, sentir vergüenza de ser clase obrera, es cuando comprendo que lo que necesitamos no son gafas, sino conciencia de clase, que no necesitamos identidades sino constituirnos en clase nacional para ser alternativa económica, que lo que necesitamos es organizarnos socialmente en la movilización para progresar.
Porque a pesar de todo la lucha de clases existe. Si nos organizamos, nos formamos políticamente, nos comprometemos, participamos en los cambios, en definitiva, si luchamos, las únicas gafas que necesitaremos serán las de ver o leer, no las del Sr. José Antonio de Rivera y Ciudadanos.
JORDI RIBO FLOS 23 de Mayo de 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)