França-Croacia, la final del mundial.
Avui parlem de fútbol: Si repasseu la crónica escrita a l'inici del mundial, veureu que no vaig errar gaire, donava com a possibles finalistes a Croacia i França, que son de les seleccions que millor han jugat, deixant apart que la que millor ha jugat a fútbol en aquest mundial no será a la final, i que al meu entendre es Bélgica: Una selecció amb un gran porter, una defensa molt solvent, un mig camp de toc i posesió i una davantera temible. No será a la final perque França li va jugar a la contra i perque Umtiti va enviar a la xarxa una pilota en la unica jugada en la que la defensa no va estar al cas.
Tot aficionat al fútbol, encara que el seu equip no jugui, té sempre preferencies: o bé el joc de l'equip, o bé perque algun dels "teus" hi juga, o per afinitats familiars...també es el cas de les afinitats, diguem politiques. En aquest cas, la França multirracial i plural, la França de la Revolució. de la "Liberté, Egalité et Fraternité", la França resistent, la França de Maig del 68, la França de Jaurés, Thorez, Moulin, Séguy...també la França d'Edith Piaf, Jean Ferrat i Lise London...aquesta França s'emporta les meves simpaties, malgrat Rakitic, el gran pulmó del Barça. La historia pesa, i molt, malgrat Le Pen, Papon, Macron i Valls aniré a favor de França.
Jugadors com Mbappé, Umtiti, Kanté i d'altres, que coneixen bé les "bidonvilles" i que pel seu nom no trobarien cap feina "respectable", avui seran admirats i aplaudits per tots els francesos. Aquests jugadors, a més son molt bons, son gent que han superat moltes dificultats: Kanté recollia ferralla de petit amb un carret, Umtiti necessitava que algú el portes a entrenar amb els equips base de l'OL...així molts. Només espero que aquests grans jugadors no oblidin mai d'on venen i qui son.
De Croacia, millor no parlar. D'una afició i d'una part de jugadors que bramen cants del "ustachas" no vull fer cap comentari. Només vull que Rakitic no els acompanyi en aquests cants, de ser així, no hi té lloc al Barça, per molt bó que sigui.
ALLEZ LA FRANCE, ALLEZ LES BLEUS!
Blog d'en Jordi Ribó Flos. Nom de guerra 3C (Catalá, Culé, Comunista) Estat: Democràtic i Socialista
dijous, 12 de juliol del 2018
divendres, 29 de juny del 2018
Voluntari o militant?
Voluntari o militant?
No sé vosaltres...a mí quan, per exemple em diuen si faig de voluntari al sindicat, m'agafa un no-sé-que, que em fa canviar la cara...jo responc, no, jo soc militant del sindicat, aixó queda per altres coses. Es com quan algú utilitza aixó de "persones treballadores". Si ho fa algún desclasat, doncs mira, ho accepto. Si aquesta expressió la fa servir un/una sindicalista, o pitjor encara, un/una dirigent, la cosa ja es més greu. Vol dir que alguna cosa hem fet malament les generacions anteriors, quan gent del sindicat amb responsabilitats, que haurien d'estar familiaritzats amb un léxic que no es pot perdre, emplea eufemismes com aquests: les classes socials son les classes socials, no son una suma de persones, son una altra cosa. Si esborrem artificialment temes del nostre llenguatge tradicional, per "adaptarlo als temps", cometem. no un error, sino una traició. Tot alló que, en moments d'algida lluita de classes, condueix a minimitzarla o simplement a no tenir-la en compte, va contra els més explotats, va contra la alternativa social, es fer antisocialisme.
No es casual que, a casa nostra per exemple, en tot el que está passant, el conflicte de classes está absent. Si preguntem a algú qui representa políticament a la burgesia especulativa, qui a la burgesia productiva, qui a les burgesies intersticials, qui a la classe obrera, veureu que ens contestarán amb alló tant propi de filisteus: "tot es molt transversal", que es la manera de defugir l'analisi i investigació científica.
Les paraules no son inocents, es per aixó que, un servidor, quan va percebre que arribaba al final del camí de les responsabilitats sindicals, va dir en un Consell Nacional de CCOO de Catalunya: "aquí acabo el meu trajecte de responsabilitats, que no el de la meva militància, perque seguiré lluitant contra l'explotació i la opressió de la classe obrera i per una societat sense explotació ni opresió". I aquí s'hi arriba amb militants, no amb voluntaris, que per altres causes son bons, necessàris i imprescindibles.
Un servidor per tant es un militant de CCOO, entre altres coses.
dijous, 28 de juny del 2018
Georges Séguy, un sindicalista del segle XX
GEORGES SEGUY, UN SINDICALISTA DEL SEGLE XX.
No es pot parlar de l'història de França del segle XX sense parlar de Georges Séguy, el que va ser Secretari General de la CGT francesa durant el maig del 68. Es una figura no només per França, ho és pel sindicalisme europeu i mundial. Georges Séguy va neixer a Toulouse en 1926. Fill de familia ferroviaria, cegetista i socialista primer i comunista desde el Congrés de Tours després, resistent, deportat a Mauthausen, sobrevivent de l'horror nazi, va començar el seu compromís sindical a la SNCF, la històrica empresa ferroviaria francesa nascuda en els anys 30, fruit de la fusió i nacionalització de les diferents empreses ferroviaries que operaven a França i que avui el President macron vol desfer, i de passada hum,iliar als "cheminots" un dels sectors "punta de llança del nostre moviment obrer" tal i com explica Séguy.
Séguy en la seva activitat va ser un defensor a ultrança de la "Charte d'Amiens" de la CGT, un acord del seu IX Congrés, que entre d'altres temes situa el tema de la independencia del sindicat envers dels partits com una caracteristica fonamental de la CGT, i que va mirar de preservar en el seu mandat, desde 1967 fins 1982. Previament habia dirigit la Federació de Cheminots (ferroviaris) en uns moments diifícils pels treballadors francesos. Després de 1947, data del Govern de la Resistència, no va haver treva pels treballadors. La reconstrucció de França no va ser un camí fácil, al contrari, va ser plé de conflictes i vagues. A més, van haver les dues guerres colonials, primer la de Indochina i després la d'Algeria, amb els fets del pont de Paris, on més de 200 algerians van ser llençats al Sena per la policia i els fets de Charonne, on van morir 7 treballadors de la CGT en una cárrega de la policia.
Séguy va pàrticipar activament en el Maig francés, amb les propostes que previament havien acordat CGT i CFDT. Defensor de la unitat (creia que la unitat d'acció era un tema d'aquells "pas de question", estratégic), va defensar la plataforma davant el CNPF (patronal) i el govern de De Gaulle en solitari. La Conferencia de Grenelle, de la qual no surt cap pacte ni acord signat, perque la CGT va dir no per insuficient, va consagrar un augment de l'SMIC del 45%, Va dir Séguy que no hi havia millor cosa per negociar que 9 milions de vaguistes, que aixó superava qualsevol argumentari, per més ben preparat que estigués. Va plantejar les conclusions de Grenelle a l'assemblea de treballadors de Rénault i va donar suport a la continuitat de la vaga, que previament havien votat els obrers de Billancourt per guanyar millores sobre Grenelle. I ho van guanyar.
Séguy era un defensor de la democràcia sindical, entesa com el consens entre els treballadors per gestionar les movilitzacions i els acords. Les votacions entre els treballadors no eren una finalitat en sí mateixa, eren l'instrument de democràcia sindical per defensar els interssos de la classe. Deia que el bon sindicalista ha de saber interpretar quan s'arriba al límit, i per tant, quan cal fer un acord, ni abans ni després, per no caure en el conservadurisme ni en el radicalisme estéril.
En defensa de la independencia sindical, per les topades amb els sindicats soviétics, va anar deixant la FSM, molt a pesar seu per girar la vista cap a la CES, i així facilitar una acció sindical internacional superadora de la política sindical de guerra freda, questió gens fácil en una organització com la CGT.
Seva va ser una sonada intervenció al CC del PCF, del qual era membre, que va preconitzar la sortida dels comunistes del govern Mitterrand, perque, segon Seguy "La CGT no es corresponsabilitzará amb una política d'austeritat i retallada de drets i salaris". Si el PCF volia conservar credibilitat entre la classe obrera, havia de deixar aquell govern. I així va passar.
Georges Séguy té uns quants llibres editats, sobre tot un que es titula "Résister", on explica mols passatges de la seva vida militant. En 2016, any de la seva mort, va apareixer editat per l'Institut d'Historia Social de la CGT una llarga entrevista en forma de llibre "Ce que la vie m'a appris" (El que la vida m'ha ensenyat). Em vaig fer amb el llibre i l'he traduït al castellá. Espero que s'editi abans de la fí d'aquest any, perque l'experiència i la vida de Georges Séguy mereix ser coneguda i tractada més enllá de França. Us prometo que us tindré al corrent d'aixó.
Si nosaltres no donem a coneixer les aportacions de les persones que han tingut una militància social tant important i compromesa, no ho fará ningú. Per tant, era una obligació fer aquesta petita aportació de traduir aquesta biografía de Georges Séguy al castellá, perque així la puguin gaudir en els països de parla hispana.
dimecres, 27 de juny del 2018
El Mundial de fútbol 2018
EL MUNDIAL DE FÚTBOL 2018.
Fer un pronóstic en el campionat mudial de fútbol es extremadament difícil, sobre tot perque les seleccions no son veritables equips, son la suma de gent que té un mateix passaport i que son gestionats (esportivament) per entrenadors de segona fila (amb honorables excepcions com ara Vicente del Bosque) i conduits pel crack de torn...pero ja se sap, un no pot fer de porter, picar un corner i rematarlo a la vegada. Construir una selecció que jugui bé i sigui competitiva es molt difícil, i aixó només ho ha aconseguit el Brasil de Pelé i l'Alemanya de Beckembauer...i pocs més.
Com ho veig doncs? Aquest mundial, si passa a l'historia será per l'aplicació del VAR, que com s'ha vist era absolutament necessari. Un esport no pot jugar amb les mateixes regles que en el segle XIX, i una prova es que la tecnologia ben aplicada serveix per molt, alhora d'arbitrar partits. I potser que el fútbol es planteigi modificar el reglament. Regles com l'off-side ja están depassades, o com el llençament de faltes, corners, hauts...Però bé, el VAR i tot alló que ajudi a pitar bé un partit ha d'esser analitzat i aplicat bé.
Un cop dit lo del VAR, aquesta previa ens ha servit per descobrir jugadors, molts d'ells desconeguts: Lozano de Méxic, el bloc de Croácia, potser la selecció més compacta, o el de Serbia amb Milinkovic, sumen a les favorites de sempre com Brasil, Alemanya (encara pendent, però crec que passará) i a més distancia França o Espanya.
Pero qualitat, qualitat, alló que em vist a lligues, sobre tot europees, brilla per la seva absencia. L'esgotament dels cracks, les lligues inacabables de més de 16 equips, les competicions continentals fan fácilment que un jugador de la Lliga espanyola d'un dels equips punters jugui no menys de 60 partits a l'any. Aixó es una bestiesa, no hi ha cos que ho soporti, es acabar amb el fútbol, es entrar en una espiral que deixará als jugadors prácticament morts amb 30 i pocs anys. Jugadors com Iniesta han de deixar aquesta bogeria i marxar a lligues no tan compromeses, a equips mes "modestos", quan jo estic segur que, amb una lliga de 16 equips faria baixar aquest estres...
Per aixó no veurem bons partits en les "grans" seleccions, veurem partits entretinguts amb Méxic o Colombia...o Croácia, Serbia (quina selecció faria avui Jugoslavia si existis!), França, Russia que té el public al seu favor...Vull deixar apart una selecció que crec arribará lluny, perque es potser una de les més equilibrades, que es Uruguay...té una dupla d'atac temible, un mig camp compensat i una defensa molt dura. Si Portugal mostra, com fins ara que es Cristiano Ronaldo i 10 més, crec que estan fora.
Però desenganyem-nos, els favorits son els de sempre:Brasil, potser la selecció amb més qualitat, Alemanya i els outsiders dits: Croacia, Uruguay, França...veurem perque aquest esport es tant meravellós que desfá pronóstics amb la velocitat de la llum:
He deixat dues seleccions perl final: Espanya i Argentina. Espanya, per no faltar a la costum es la reina de la improvisació. En tres dies canvi de míster, i com que els resultats manen, es fa un equip amb 5 defenses (Busquets fa més de 3er. central) 4 migcampistes i un davanter buscant-se la vida. Així no es pot aspirar a passar de quarts. En tots els partits que he vist, no he percebut que es vulgui guanyar, es juga a no perdre, i per aixó hi ha tant migcampista i tants defenses. De passada, el capitá ideal seria Andrés Iniesta, en lloc d'un dels futbolistes més bruts d'aquest mundial com es Sergio Ramos.
Argentina: Aquí sí, son Messi i 10 més, uns millors de d'altres clar. Al menys ahir van jugar els 10 menys paquets, però quin despropósit d'equip...fa pena veure Messi amb aquests arreplegats. Jo creia que ahir quedaven fora, però aixó es una questió de temps, a no ser que passi alguna cosa...
En fí, com que algú dirá que em mulli, ho faré: Crec que el Mundial 2018 será per...BRASIL.
dimecres, 23 de maig del 2018
Yo veo explotadores y explotados
YO VEO EXPLOTADORES Y EXPLOTADOS.
Queridas y queridos compañeras y compañeras:
Cuando miro por dentro un centro de trabajo veo a mis compañer@s que llegan apresurados después de 45 minutos (como poco) de trayecto desde que salieron de casa, no desde que se levantaron.
Cuando ya en el trabajo los veo, apresurándose para ir al baño, no sea que les riñan, es que algo no va bien. Cuando veo a sus representantes elegidos, llenando papelitos para justificar su actividad sindical, ya sea para reunirse o ya sea para orientar a sus compañeros, y alguien les llama "privilegiados, es que algo no marcha. Cuando veo a mis compañeras y compañeros de Amazon en huelga para tener un salario digno y un contrato fijo, me pregunto si son verdaderamente libres.
Cuando veo un trabajador que se accidenta o que enferma en su puesto de trabajo o, como consecuencia de las malas condiciones laborales, me pregunto si a su patrón le sucede lo mismo.
Cuando mis compañeros y compañeras reciben pensiones de mierda, después de toda un vida trabajando, ya sea porque quedaron en paro a los 50 años de edad o porque un empresario ladrón no les cotizó a la Seguridad Social, me inquiero acerca de las pensiones millonarias de algunos accionistas o ex-ministros...o ambas cosas.
Cuando veo a las mujeres trabajadores que no ascienden a pesar de su valía, cuando las veo con contratos de 4 horas sin haberlos pedido, cuando las veo arreglando habitaciones de hotel por un sueldo miserable, cuando las veo despedidas por quedarse embarazadas, me demando qué sociedad estamos construyendo que permite excluir a la mitad de su fuerza de trabajo.
Cuando veo a nuestros jóvenes tomando un avión hacia muy lejos, sabiendo en su interno que no volverán, no sé qué país se puede construir sin la generación mejor preparada de la historia.
Pero lo más triste es que cuando miro a estos compañeros y compañeras no reconocerse como trabajadores, sentir vergüenza de ser clase obrera, es cuando comprendo que lo que necesitamos no son gafas, sino conciencia de clase, que no necesitamos identidades sino constituirnos en clase nacional para ser alternativa económica, que lo que necesitamos es organizarnos socialmente en la movilización para progresar.
Porque a pesar de todo la lucha de clases existe. Si nos organizamos, nos formamos políticamente, nos comprometemos, participamos en los cambios, en definitiva, si luchamos, las únicas gafas que necesitaremos serán las de ver o leer, no las del Sr. José Antonio de Rivera y Ciudadanos.
JORDI RIBO FLOS 23 de Mayo de 2018
Queridas y queridos compañeras y compañeras:
Cuando miro por dentro un centro de trabajo veo a mis compañer@s que llegan apresurados después de 45 minutos (como poco) de trayecto desde que salieron de casa, no desde que se levantaron.
Cuando ya en el trabajo los veo, apresurándose para ir al baño, no sea que les riñan, es que algo no va bien. Cuando veo a sus representantes elegidos, llenando papelitos para justificar su actividad sindical, ya sea para reunirse o ya sea para orientar a sus compañeros, y alguien les llama "privilegiados, es que algo no marcha. Cuando veo a mis compañeras y compañeros de Amazon en huelga para tener un salario digno y un contrato fijo, me pregunto si son verdaderamente libres.
Cuando veo un trabajador que se accidenta o que enferma en su puesto de trabajo o, como consecuencia de las malas condiciones laborales, me pregunto si a su patrón le sucede lo mismo.
Cuando mis compañeros y compañeras reciben pensiones de mierda, después de toda un vida trabajando, ya sea porque quedaron en paro a los 50 años de edad o porque un empresario ladrón no les cotizó a la Seguridad Social, me inquiero acerca de las pensiones millonarias de algunos accionistas o ex-ministros...o ambas cosas.
Cuando veo a las mujeres trabajadores que no ascienden a pesar de su valía, cuando las veo con contratos de 4 horas sin haberlos pedido, cuando las veo arreglando habitaciones de hotel por un sueldo miserable, cuando las veo despedidas por quedarse embarazadas, me demando qué sociedad estamos construyendo que permite excluir a la mitad de su fuerza de trabajo.
Cuando veo a nuestros jóvenes tomando un avión hacia muy lejos, sabiendo en su interno que no volverán, no sé qué país se puede construir sin la generación mejor preparada de la historia.
Pero lo más triste es que cuando miro a estos compañeros y compañeras no reconocerse como trabajadores, sentir vergüenza de ser clase obrera, es cuando comprendo que lo que necesitamos no son gafas, sino conciencia de clase, que no necesitamos identidades sino constituirnos en clase nacional para ser alternativa económica, que lo que necesitamos es organizarnos socialmente en la movilización para progresar.
Porque a pesar de todo la lucha de clases existe. Si nos organizamos, nos formamos políticamente, nos comprometemos, participamos en los cambios, en definitiva, si luchamos, las únicas gafas que necesitaremos serán las de ver o leer, no las del Sr. José Antonio de Rivera y Ciudadanos.
JORDI RIBO FLOS 23 de Mayo de 2018
divendres, 18 de maig del 2018
LAS MALAS PASADAS DE LOS TUITS
LAS MALAS PASADAS DE LOS TUITS.
Un servidor es de los que por saber escribir a máquina allá a principios de los 70, le cayeron un montón de faenas como picar clichés, pasar a limpio notas que después tirábamos, etc. Era la llamada clandestinidad, donde estaba prohibidísimo tener cosas anotadas, como teléfonos, direcciones, incluso esquemas de informes que se nos pasaba...Nuestras opiniones eran orales, rara vez las escribíamos y nunca las firmábamos. Quizá por eso, en esta era de las comunicaciones on-line, la mayoría son muy prudentes. Recuerdan que la palabra escrita queda, sobre todo si uno no se autocorrige después.
Ahora muchos somos prisioneros del tuit, del feisbuc, del blog...queremos hacer un exceso a veces de chulería, o simplemente nos desahogamos. A mí me ha pasado un montón de veces, pero me ha pasado desde que no tengo responsabilidades, ni políticas ni en CCOO. Alguno habla de mi carácter volcánico, con cierta razón. Uno pone mucha pasión cuando cree que tiene razones, a unos nos pasa más que a otros.
Lo que no es de recibo es el uso que algunos responsables políticos hacen de eso, porque a veces las cosas se te pueden volver en contra. Le ha pasado a Pablo Iglesias el Joven con la adquisición de su vivienda. No estoy en contra de que se compre las viviendas que quiera con su dinero ganado honradamente. Lo que es llamativo es que esta misma persona pusiese a parir al Ministro de Guindos por haberse comprado un ático, poco más o menos del mismo valor que el chalet. A de Guindos se le puede poner a parir por sus políticas y múltiples contradicciones en la defensa de las mismas y por los resultados obtenidos, pero no por comprarse un ático si el dinero se lo ha ganado.
Poco más o menos le pasa al recién investido Quim Torra: no puedes acceder a un cargo de representación con esas historias tan lamentables escritas, a no ser que quien te haya propuesto te haya dado bula. En este caso, quien tiene un severo problema es el independentismo, desde el plenamente burgués hasta los cachorros pseudoproletarios. Y finalmente, eso le pasa a Elisenda Alamany, con tuits muy desfortunados sobre lo que ella llama ·los españoles" "que nos follan por delante y por detrás". Esta buena señora es, ni más ni menos que portavoz parlamentaria de "En comú podem". Uno se pregunta si esta portavoz, como mínimo se hará una autocrítica severa, que debe tener consecuencias políticas. Aquí no vale eso de pedir perdón, tan propio de nuestra cultura judeo-cristiana. Aquí lo que vale es asumir responsabilidades y basta. Lo demás son excusas, o peor aún, es fariseísmo elevado al cubo.
Me decía mi maestro Sousa, cuando fui elegido por vez primera al Comité de Empresa que debía mantener una conducta en el trabajo irreprochable, que no podía llegar tarde al trabajo, que debía mostrar una actitud seria, que debía cumplir con mi responsabilidad, porque eso era lo que se esperaba de alguien que pretendía ser dirigente de fábrica. Creo que lo cumplí, mi trabajo me costó, pero no me gané ningún reproche por su parte. Pues eso deben hacer aquellos que políticamente dirigen: ser responsables de sus palabras y sus actos.
JORDI RIBO FLOS. 18 de Mayo de 2018
dijous, 10 de maig del 2018
UNA CALLE PARA MARCELINO CAMACHO
UNA CALLE PARA MARCELINO CAMACHO
Mañana, en Madrid, se honra al que fuera Secretario General de CCOO con el nombre de un Paseo, al cual se le llamará Paseo de Marcelino Camacho. Es un honor bien merecido para el que fue en su día uno de los máximos dirigentes obreros, sólo en España, en Europa y el mundo. Marcelino además, recoge en su dilatada trayectoria toda la experiencia de resistencia antifranquista, desde la más negra clandestinidad, pasando por la conquista de lo que él llamaba "espacios de libertad". Marcelino además rompió con tabús en el seno de su propia organización. Preconizaba que un dirigente obrero no puede moverse en clandestinidad y anonimato, debía ser conocido y reconocido por su entorno más próximo, compañeros y compañeras de trabajo, vecinos y vecinas del barrio...intentó preservar la autonomía de la organización ante los partidos políticos, comenzando por el suyo propio. Esto le costó no pocos sinsabores y algún disgusto. Tuvo aciertos y errores, comos todos hemos tenido a lo largo de nuestra vida sindical y política, pero él jamás se avergonzó ni de sus orígenes ni de su ideología, es más, supo transmitir valores como el de la austeridad y sencillez, la firmeza en sus convicciones, la valentía de sus actuaciones, la prudencia de no despegarse jamás de los trabajadores, la solidaridad y el compromiso con su clase.
Marcelino nos visitó dos veces en la empresa donde yo trabajaba, Tagra, una fábrica del metal de Badalona. Uno de mis compañeros más cercanos, Toni, al cabo del día me hizo el siguiente comentario: "hoy nos ha visitado la historia de España y hemos recibido una clase que no se da en las Universidades". Yo le repliqué al más puro estilo leninista: "En las Universidades se aprende mucho, pero más se aprende en un día de huelga". Ambos decíamos lo mismo: recibimos una lección por parte de un obrero metalúrgico, como recibíamos casi cada día, antes de entrar a trabajar por parte de Manuel Sousa, nuestro compañero y maestro en Tagra. Sí, cada día nos encontrábamos veinte minutos antes de comenzar para comentar las cosas del trabajo y las noticias, salvo los lunes, día en que hablábamos de fútbol. Pero me estoy desviando...
Marcelino encarna todas las virtudes de los y las sindicalistas: dedicación, sacrificio, compañerismo, y todas las características de principios de la clase obrera: solidaridad, compromiso, fidelidad a la clase y desinterés, a las que debemos añadir espíritu organizativo y praxis acorde con nuestro discurso: aquello que nos decía también Jordi Miralles: ·Vive como piensas o terminarás pensando cómo vives".
Es por ello que si se dedica una calle a Marcelino, no se la dedica a él sólo; se está reconociendo a miles de mujeres y hombres que contribuyeron, desde la resistencia antifranquista, a poner en pie el movimiento obrero y sindical en toda la geografía española y en toodos los sectores de la producción y servicios: Una calle para Marcelino lo es también para Cipriano García, para Manuel Nevado, para Guillermo Ballina o también para Josefina Samper.
Yo no podré estar mañana en Madrid, pero que nadie dude que mi mente mañana estará allí, para enaltecer a Marcelino y a los suyos-míos de CCOO, y para arrojar a la basura la placa del fascista Muñoz Grandes. Gracias Marcelino, hasta siempre y viva la lucha de la clase obrera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)