LOS PRESUPUESTOS GENERALES DEL ESTADO 2019 - NO DEJEN PASAR EL TREN.

Vamos a entrar en una fase muy importante en lo político a nivel general: la aprobación o no de los Presupuestos Generales del Estado marcarán un antes y un después, no sólo para el Gobierno de Pedro Sánchez.

La aprobación puede permitir un inicio de verdadera recuperación para las clases populares,para los trabajadores y, desde luego marcan un estilo de verdadero diálogo y negociación, con todas las limitaciones aún existentes. No son ciertos todos estos argumentos que vaticinan una nueva crisis en caso de aprobarse. Las crisis siempre han tenido un carácter sistémico bajo el capitalismo. El propio sistema las genera para recuperar y/o reordenar sus beneficios y así perpetuar su carácter explotador. Mientra exista capitalismo existirán estas crisis que conocemos. Bajo la actual correlación de fuerzas, lo que se debe es rescatar elementos reguladores y mecanismos de protección social.

Pero además hay un elemento que es básico: se trata a la vez de organizar al conjunto social que sufre, de una forma u otra las consecuencias de la crisis. Por tanto, reforzar el sindicalismo, reforzar el movimiento popular y vecinal, reorganizar el feminismo y el ecologismo es la primera condición. Si se refuerzan y reorganizan los principales movimientos sociales, si además se coordinan objetivos y agendas políticas, se puede estar en condiciones de dar una salida democrática, superadora de la actual praxis socioeconómica.

Dicho en otras palabras, si por ejemplo el sindicalismo es capaz de reorganizarse de tal manera que puede constituirse en alternativa económica, estaremos ya hablando en otros términos. Para ello el sindicalismo y sus cuadros deben sumergirse en el estudio del ciclo productivo para encontrar aquellas alternativas favorables a sus intereses y compatibles con el resto de movimientos sociales. Por ejemplo, no es posible dar una salida al sector industrial y energético sin escuchar al ecologismo (me refiero a todo el sector, incorporando a los estudiosos y científicos) y sin trazar objetivos comunes. No es posible una solución igualitaria sin tener en cuenta a las mujeres trabajadoras y sus reivindicaciones.

Como todo en la vida, para una larga marcha se necesita dar el primer paso, y éste son estos presupuestos. Una vuelta atrás, una no-aprobación, sin duda nos colocará en peores condiciones para todo, incluso y sobre todo para introducir las reformas necesarias en la Constitución, porque que nadie dude que ésta se reformará. El problema será como siempre de correlación de fuerzas.

Será sólo un paso, al que luego debe seguir un segundo, y un tercero...de todo ello tenemos que hablar, que pensar, decidir y ejecutar.

Otro día hablaré de la importancia del derecho de huelga, de su inclusión en la Constitución de 1978 y de las intenciones de la CEOE en su día.

ROIG ENCÈS COMENÇA:

Han començat els assaijos de la coral de CCOO Roig Encès: som 20 dones i 9 homes de moment. Estem tots molt contents. Ara ens resta "només" treballar fins aconseguir un mínim repertori per presentar-nos i una qualitat en la interpretació que ens faci ser dignes representants del sindicalisme en general i de CCOO en particular

La intenció es recuperar els cants de lluita i treball i divulgar-los, fer cantar a la gent.

El nostre director, en Víctor Béjar em va dir: Aquí hi ha potencial. 

Ara a treballar, us anirem informant.

EL TRUMPISMO ES UN FENÓMENO DE VARIAS CARAS.

Sólo los incautos, a estas alturas del partido, pueden ver en Trump un fenómeno “típicamente americano” como la manteca de cacahuete, la Coca Cola o los Blue Jeans. El trumpismo, o sea, la forma de hacer política que oscila entre populismo y elementos fascistoides, es un poliedro que tiene varias caras. Veamos:

La tiene en Brasil, con el fenómeno Bolsonaro. Este militar, formado en la cultura de la dictadura brasileña, que amenaza a todo aquel que no sea un hombre blanco, que insulta a todos los seguidores de la izquierda comenzando por Lula, que es capaz de atraer a los sectores más corruptos y especulativos de la sociedad brasileña, este hombre, repito, es la versión de Trump a la brasileña. Lo siento, Rivaldo y Ronaldinho, habeis dejado de tener mi respeto por apoyar a semejante personaje. Si al final se hace con la presidencia de Brasil, casi cerrará un ciclo que ha supuesto un vendaval que se ha llevado todo aquello que olía a progresista o a democracia en América del Sur: Veamos donde están políticamente Colombia, Perú, Chile, Argentina, Paraguay…sólo resisten Bolivia y Venezuela, por razones diferentes: Bolivia mantiene con muchas dificultades una alianza entre las diferentes naciones indígenas y una parte de la clase media productiva, y en Venezuela lo que sucede es que la oposición a Maduro está dirigida por una caterva de delincuentes e impresentables, a cual peor.

En Europa, la aparición y consolidación de fenómenos como Orban en Hungría, Marine Le Pen en Francia, Salvini en Italia, le extrema derecha en Austria, el Gobierno de Polonia, el Brexit de Gran Bretaña y otros, no son nuevos. Tampoco son achacables a EEUU ni a Trump, pero éste aprovecha estas circunstancias para amplificar el asunto y para disparar a la línea de flotación de la Unión Europea, ya bastante maltrecha de por sí. Y no olvidemos al gobierno derechista de Australia, aunque en contrapartida Japón mantiene buenas tasas de crecimiento y los salarios en 2017 han aumentado. China, entre tanto, mantiene sus tasas de crecimiento y mejora de los salarios a nivel general, y la última conferencia con los países africanos en la que anunció inversiones muy importantes en infraestructuras, puede suponer un freno al unilateralismo trumpista. La palabra diálogo o negociación parece haber desaparecido del lenguaje estadounidense del período de Donald Trump.

Uno de los torpedos lanzados a la línea de flotación, no sólo de la UE, de aquello que llamamos la cultura europeísta, es el llamado “Movimiento” de Steve Bannon, correligionario de Donald Trump y responsable de esta operación neo-fascistoide. Tomando fraseología que a veces hemos utilizado algunos, tal como el carácter de la UE y las consecuencias de determinados tratados (Ej. Maastricht es quien sitúa el terror al déficit), llegan a conclusiones absolutamente opuestas, al menos a lo que piensa gente como yo. No quieren más democracia y más derechos, al contrario, quieren menos derechos sociales y laborales, menos intervenciones supranacionales y menos regulaciones europeas. Exacerban  un nacionalismo excluyente y una división entre “los de aquí y los de fuera” absolutamente inaceptable y contrapuesta a la Declaración Universal de los Derechos Humanos.

El verdadero enemigo hoy para los trabajadores, y no sólo para ellos, es el sector representado por Trump, el capitalismo especulativo y depredador. Tejer amplias alianzas que incorporen al movimiento obrero contra este retroceso de civilización debe ser el objetivo. Trump no es el problema, es lo que representa y lo que favorece con su política.

HASTA SIEMPRE LUIS. 

Conocí personalmente a Luis Fuertes cuando se incorporó entonces a la Fundació Josep Comaposada, aunque para mí no era ningún desconocido. Su trayectoria al frente de la UGT de Catalunya, a la que él dedicó grandes esfuerzos, sobre todo en su reorganización, era conocida y respetada por muchas personas de CCOO. 

En mi calidad de Presidente de la Fundació Pau i Solidariitat y de Secretario de Cooperación Internacional de CCOO de Catalunya, tuve la oportunidad de trabajar en un proyecto que desarrollamos las dos Fundaciones, de CCOO y UGT en Centroamérica, la Plataforma Sindical Común Centroamericana-PSCC. Hasta el año 2008 estuvimos trabajando hombro con hombro con los compañeros de UGT, pero Luis Fuertes estaba en todas, como decimos vulgarmente. Ayudamos al desarrollo de los sindicatos en estos países, que por pequeños que fuesen comparados con otros, no eran menos importantes: Nicaragua, Honduras, El Salvador, Guatemala, Costa Rica y Panamá. En todos ellos se reconoce la persona de Luis Fuertes como la de un sindicalista de una pieza, solidario, preocupado por los problemas de los trabajadores, siempre dispuesto a apoyar a la clase trabajadora y a poner a las organizaciones sindicales en las mejores condiciones posibles. 

Más allá de este proyecto, aprendí muchas cosas con él y de él. Reaprendí la cultura del esfuerzo y la dedicación, más allá de los horarios, aprendí a comportarme unitariamente, a ponerme siempre en la piel del otro, aprendí a escuchar. Muchas cosas se las debo a mi amigo y compañero Luis Fuertes y muchos lazos fueron construidos. 

Hoy él ya no está, se nos fue calladamente, sin ruido, como él hacía las cosas. Nos ha dejado su huella imborrable y su recuerdo, su experiencia y su sabiduría. Luis, hasta la victoria siempre, porque sin duda venceremos. 

 JORDI RIBÓ FLOS. Presidente de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO desde 2000 hasta 2008.

LES DIRECCIONS INDEPENDENTISTES HAN PERDUT.

La commemoració del 1-O per part de les direccions independentistes i de les institucions que tenen al seu servei ja han perdut. S'ha produit el fenómen primer de disgregació, que té la seva expressió en les paraules de Quim Torra, alentant desde la Presidència a "apretar", i els primers en rebre han estat precisament els Mossos d'Esquadra. Quim Torra s'ha disparat, ara sí, un tret al peu, per quan els responsables del seu propi partit (!) estan al front de la Conselleria d'Interior...o potser ja no son del mateix partit. ERC assisteix a l'espectacle esglaiada, pensant en com fer front a aquesta trencadissa, que ells mateixos no han estat capaços d'evitar.

Cal buscar les causes de tot aixó fent un rigorós analisi de les classes dominants a Catalunya i Espanya, les seves contradiccions i les seves coincidències. Cal defugir de l'immediatisme i aixó només ho podem fer desde el coneixement de qui integra el bloc de poder a Espanya. Parlo del poder real, d'aquell mecanisme que subordina tot el demés. Per exemple: Ës la mateixa fracció de la burgesia la que detenta els poders a Catalunya i Espanya? Si responem afirmativament, no entendrem el per qué del conflicte amb Catalunya.

Avui, el pitjor que pot passar es fer trontollar l'actual Govern central. Amb el PP de Casado com alternativa, que ningú dubti que la solució seria el 155 "hasta nueva orden". La meva questió es preguntar-li a les direccions independentistes: Aquest es l'escenari ideal? Perque si el que voleu es traspassar la vostra crisi al conjunt i "que lis donguin als espanyols", no crec que aixó ens comporti cap mena de millora de res.

Reconeixer que no s'ha guanyat és la primera obligació de les direccions independentistes. La segona es posar el máxim de gent d'acord en que cal que surtin els dirigents empresonats, però aixó no es possible mentres alguns encobreixin els actes dels CDR, que actuen molt probablement infiltrats d'alguns quintacolumnistes. Cal apendre de la història nostra, cal saber que els "paseos" no els van fer ni els Mossos, ni els carabiners de la república ni moltes de les milicies, sabem avui qui eren aquests "incontrolats", amagats ebn el paraigües de l'anarquisme. Doncs avui, dins d'aquestes milicies post-modernes, esteu segurs de que actúen elements d'aquests, així com grups esquerranistes que tenen com objectiu provocar cárregues policials. La tercera és atendre les necessitats de la gent, la sanitat, l'educació, la dependència....la quarta és está present arreu. L'absència de la Generalitat en relació al corredor de la Mediterránea es escandalosa. Com es pot estar absent d'una de les obres més reclamades i que suposa una millora en tots els terrenys. I la cinquena, aclarir qui está finançant l'aventura de Waterloo, perque no crec que estiguin vivint de l'aire.

Un altre dia parlarem del paper de la societat civil, començant pels sindicats de classe. Només adelantar de que cal una estratègia més a la ofensiva en relació a les direccions independentistes i la seva responsabilitat en la pérdua de pés económic que ha patit Catalunya.

BARCELONA ESTA EN JOC: UNA CURSA DE FONS.

Ja fa uns quants messos que la cursa per l'alcaldia de Barcelona ha començat. Aixó es veu i es notori en les actuacions de gairebé tots els interessats en el Govern de la capital de Catalunya, que és la segona ciutat de l'estat espanyol, però que a més és una ciutat de referència a la Mediterránea Nord, una conexió natural amb Europa, una logística per tant de primer ordre amb el Port l'Aeroport i les xarxes ferroviaries. Aixó fa que la importància de Barcelona vagi més enllá d'un municipalisme "al uso", i les polítiques que es facin a la ciutat de Barcelona tenen consequències que van més enllá dels 10 districtes de la ciutat.

Les candidatures ja están en marxa: el govern actual de Colau está portant una "operació neteja" que, més enllá de la gestió, apunta a certes dosis de fidelitat al líder. Veurem com serán apartats o apartades persones amb argumentaris molt correctes políticament, però que no tenen a veure amb gestions que han esta un desastre: Ciutat Vella, TMB, Habitatge i gestió del turisme potser han esta de les que més han sortit a la llum en la premsa, però avui Barcelona es de les ciutats més brutes que conec i les polítiques públiques, per exemple d'atenció alls grups més vulnerables han mostrat una feblesa preocupant. La manca de busqueda de consens, el trencament de l'acord amb el PSC no han estat una bona cosa per la ciutat. No es pot governar Barcelona amb 11 regidors, aixó no ho han entés.

Al mateix temps que les enquestes no han estat mostrades encara amb tota la seva extensió, podem albirar que no hi havia fins fa poc grans moviments, fins la irrupció de Manuel Valls, ex-primer ministre França, actualment diputat de La France en Marche que es la formació política d'Emmanuel Macron President de la República. Valls nmostrará la seva experiència com alcalde d'Evry i dirá que la gestió municipal no li es desconeguda. De la má de Ciudadanos, aquest será un adversari temible, per la seva capacitat de seducció, el seu verb i la seva popularitat (a ningú practicament li es desconegut). Crec que no s'ha de menystenir aquesta candidatura, que pot ser una gran dificultat per la resta de candidats.

El PSC, afortunadament (es la meva opinió), no s'ha volgut implicar en aquesta operació, i ha preferit optar pel seu candidat Jaume Collboni. Veurem que ens depara la llista del PSC, crec que no hi haurá massa novetats. En tot cas el seu discurs es molt clar: el seu projecte es basa en l'experiencia de Pasqual Maragall i els seus equips, que van liderar la transformació de Barcelona i la van posar al mapa del món, no només a Espanya i a Europa.

Esquerra ja ha reaccionat: han optar per sustituir un mal candidat com era Bosch per Ernest Maragall, un altre rival molt temible per la secva experiència i coneixement de la ciutat. ERC ha reaccionat per tant front la potencia de Valls amb el germá d'en Pasqual. En principi cal dir que la maniobra ha esta molt inteligent, els resultats els veurem.

El PP potser es qui esta més descolocat. Amb un candidat molt desgastat i una pérdua front Ciudadanos que no s'atura, está condemnat a ser oposició molt minoritaria, i veurem si arriben al 5%.
De la CUP no parlo: un regidor que porta tatuades les lletres ODIO no em mereix cap mena de comentari, i si a més, aquells que es diuen no-institucionals son capaços de saltar del parlament a l'ajuntament..."no hase falta desir nada más", que diria Schuster.

I els comuns? I la Sra. Alcaldessa? Doncs veurem, ha d'explicar el que ha fet i confrontar-ho amb el programa i ha de fer una llista que sigui capaç de convencer als ciutadans i ciutadanes de Barcelona. No ho tindrá gens fácil, les errades han estat superiors als encerts (que també n'hi han), però la seva nula capacitat d'arribar a acords i defensarlos es un hándicap molt greu, que li pot costat l'alcaldia.
Ja veurem, el meu desig es arribar a un debat seriós de propostes politiques que millorin la vida de la ciutadania i que projectin Barcelona novament com una ciutat per viure i treballar.

A PARIS AMB L'HUMANITÉ.

Desde ja fa 23 anys vinc assistint a la Fête de l'Humanité, amb dos o tres absències per motius personals. Hi he anat en delegació oficial del PCC, per lliure i desde fa un temps com representant de l'Associació Catalana per la Pau.

He vist per tant l'evolució d'aquesta Festa en gairebé 25 anys. Com a tota l'esquerra li ha passat, la Festa de l'Humanité ara es més petita. El PCF ja no es malhauradament aquell partit tant poderós, que tenia prácticament totes les ciutats i pobles de la "banlieue parisien", que influia poderosament en la societat francesa. Avui está més afeblit i amb un debat intern per gairebé la propia supervivència en un magma absolutament impensable fa un anys. Avui de President de la República a França hi ha un social-liberal que ha trencat amb les seves arrels socialdemocrates per impulsar un projecte bonapartista a França, amb un FN com oposició. Marine le Pen sap que ha de suavitzar les formes si vol disputar la presidència amb éxit i per aixó es mou en un discurs populista amb valors de fons molt, molt conservadors. L'altre extrem del populisme el trobem a cal Jean Luc Melenchon. Antic trotskista-lambertista, es va unir al PS, va arribar a Ministre i va sortir del govern amb un expedient no gaire brillant. Tot i aixó, va conseguir seduïr al PCF, el van posar de cap de llista i els va portar a l'hort. Avui no hi ha prácticament ningú al PCF que vulgui comptes amb Melenchon i la seducció s'ha convertit en odi.

Així doncs, el PCF fará un Congrés on es debatirá si el PCF pot continuar sent un subjecte actiu en la politica francesa, quin paper ha de jugar i com pot seguir sent un instrument útil per fer política. No será fácil, jo els hi desitjo tots els éxits, i sobre tot, que no passi el que passa a Italia, on els comunistes han gairebé desaparescut, o a Espanya, on el PCE s'ha convertit en un grupúscul ultra-esquerrá, o a Catalunya, on el patrimoni del PSUC històric ha estat llençat per uns, altres i la resta a la clavaguera.

Jo, com que soc comunista "malgré le parti", totes aquestes coses em preocupen i m'amuinen...però bé, parlaré de la Festa 2018.

Els debats centrals (als stands de l'Agora, del Comité Nacional i del Forum Social), van ser seguits per bastant public, en especial un amb periodistes de France-Info, que amb un estil similar al programa "El intermedio", van arrassar amb tota la dirigencia governamental francesa (especialment contra Macron) i amb els populistes. Potser va ser el millor de la Festa.

Va ser remarcable la intervenció de Pierre Laurent, actual Secretari General, que va intentar concretar elements d'unitat de les esquerres, amb propostes polítiques en principi ben acollides pels Verds i el PS, lluny del populisme d'esquerres representat per Melenchon.

Un servidor va participar en un debat sobre els refugiats, a l'stand de Bouches du Rhône-Alpes Maritimes (Marsella i Niça per entendrens). Vaig dir que jo com Serrat he nascut a la mediterránea, que es pot fer molt més en polítiques publiques cap els refugiats del que es fa, que la situació ha canviat a Espanya (No es el mateix Rajoy que Sánchez), però que cal concretar mesures. Que es inmoral la política de "concertinas", i que tenim el deure d'acollir els refugiats, que no hi ha cap invasió, i que jo, com net d'un refugiat de l'Espanya Republicana i fill d'antifranquistes no volia repetir la historia dels camps del Sud de França, i que alguns d'aquells refugiats van ser els primers a pendre Paris als nazis com a integrants de la 9 dins la divisió Lecerlc. L'aplaudiment que em vaig guanyar va ser l'esment a un valor republicá que el tenim oblidat, i que és la Fraternitat.

Maig 68 també va estar present, amb totes les seves lectures. Jo només vull afegir l'experiència que vaig llegir de Georges Séguy: No hi va haver acord a Grenelle, no es veritat que el PCF tanqués les portes de Billancourt i sí es veritar que els salaris, començant pel mínim, van augmentar entre el 35 i el 50%, i les millores socials van ser notables fins el final de la década dels 70.

Anécdotes: Vaig poder saludar la Ahed Tamimi, la noia palestina que amb 17 anys els hi va donar dos mastegots a dos soldats d'Israel i la escritora Chantal Montelier em va regalar i dedicar el seu darrer llibre: 68'Art. Vaig menjarme el meu cassoulet, el meu confit de canard i va tindre un sopar catalano-francés-xipriota-grec a l'stand dels P.O.-66, es a dir amb els catalano-francesos. Tot amb la companyia de dos companys i amics del PCF: en Michel Sztulzaft i en José Cordón.

Fins l'any que vé!