Es va torturar a la Jefatura Superior de Policía de Vía Laietana.

ES VA TORTURAR A LA JEFATURA SUPERIOR DE POLICÍA DE VÍA LAIETANA.

Us volia explicar una anécdota divertida que va passar abans d'ahir, quan es va fer un homenatge als represaliats del franquisme i una posterior visita a la placa instalada per l'Ajuntament de Barcelona al costat de la Jefatura de la Policia de Via Laietana, pero no puc. No puc perque els fets esdevinguts després són tots ells una vergonya democràtica, en un país, Espanya, que té el major nombre de persones desaparescudes a causa de la repressió franquista després de Cambodja.

Comencem per un article infumable de "El Confidencial", un diari digital absolutament impresentable. Un senyor que signa com Antonio Fernández escriu una crónica deleznable, primer dient quie alló era un acte dels Comuns, quan la convocatoria va correspondre a les associacions memorialistes, entre elles l'Associació Catalana d-Ex Pressos polítics del franquisme, Després fa una curiosa repassada sobre un suposat carácter "independentista" de l'acte per recordar que hi havia allá en Joan Carles Gallego de CCOO, la Rosa Sans de CCOO, la Fundació Cipriano García, de CCOO...i entrevisten de una manera molt barroera a en Carles Vallejo (Sólo pasó seis meses en prisión, es diu però es passa per alt que en Carles va ser apallissat i que, un cop fora de la Model va fugir a Italia i que va ser condemnat en rebeldia).Algú pretenia vincular CCOO a les direccions independentistes, si no, no es compren tanta insistència en visibilitzar persones conegudes del sindicat. Seguidament l'article ve a desdibuixar la repressió rebuda. Es veu que ens van pegar massa poc, i que total, unes quantes hosties a temps no van malament, sobre tot si les reb gent de CCOO i si a més eren comunistes millor.

Acte seguit, la senyora Carina Mejías, que segurament no en té ni idea del que era la dictadura, va i deixar anar que la placa es poc menys que una provocació cap el cos de Policia i que demana la seva retirada per partidista. Dona, no está malament aquest raonament. Que li demani als torturat i torturades, a les seves families, a la reparació rebuda per part de les institucions, preguntin si va valer la pena arriscarse perque, entre altres coses, surtin regidos i regidores escollits democràticament, no pels tercios familiar, municipal y sindical, que era com es feia a la época. On era vosté sra. Mejía? On vivia? A quin col.legi de monjes anava? Que va apendre? De debó sap quin patiment varem passar tots els demòcrates sota el franquisme?

Després el Sindicato Unificado de Policía treu una nota absolutament extemporánea: Senyors del SUP, la denuncia va contra la policia franquista, contra els grissos, contra la Brigada Político Social, contra els sinistres germans Creix, contra els que van torturar a Miquel Núñez, a Gregorio López Raimundo,  a Quim Boix del SDEUB, a Cipriano García, a Carles Vallejo...no tenim rés en contra del cos de Policia ni contra els Mossos d'Esquadra institucionalment. La nota, a més d'extemporánea es injusta pel que desprén entre línees i no es correspón al que ha de ser un sindicat policial, que ha de vetllar per les condicions laborals del seu cos i no confrontar-lo amb la memòria democràtica, només per interessos corporatius. Senyors del SUP, ho sento, l'han cagada.

I finalment, uns brétols han malmés la placa aquesta nit, l'han cremada per no fer-la visible. Aquesta bretolada s'ha produit just després d'aquestes desqualificacions del Confidencial, el partit Ciudadanos i el SUP. No vull insinuar rés, només dir que que quan es vol inflamar ánims, actituts con aquestes fan el mateix efecte que apropar espurnes a un bidó de gasolina.

Si reivindicar i fer palesa la memòria democràtica reb aquestes reaccions minoritàries, perque us vull dir que la gent del carrer ho va acollir amb simpatia i aprobació (les moltes signatures recollides allá mateix ho testimonien), alguna cosa no funciona en alguns partits, organitzacions profesionals i premsa. Potser convindria en que aprenguessin una mica d'història i la tasca de les entitas memorialistes, que el que van es defensar els valors democràtics, cosa en la qual hauriem de coincidir tothom. I sapiguen que a Via Laietana es va torturar, es van vulnerar els Drets Humans i es van cometre crims contra la humanitat.

QUÉ FER CONTRA EL NEOFRANQUISME?

QUÉ FER CONTRA EL NEOFRANQUISME?

Seguint una máxima del meu mestre Manuel Sousa, "Al enemigo, a los adversarios no les hagamos propaganda gratuita", i l'exemple del meu germá Gabriel Jaraba, no els anomenaré concretament, sino el que representen. Qué cal fer? Doncs just el contrari del que estem fent.

Es a dir, no podem deixar que l'agenda politica la marqui el neofranquisme. No podem sortir correns darrera de cap ratolí que ens deixan anar. Abans d'ahir els drets de les dones, ahir l'avortament, avui les armes...demá que sera? I així deixem de parlar contra la reforma laboral, no exigim amb prou força les pensions publiques suficients, no diem el que hem de dir sobre la sanitat pública i el seu desmantellament, parlem de llaços i no de desgovern...(al tanto, aixó son figues d'un altre paner, se m'ha escapat).

Però sobre tot, no podem convocar manis amb un lema tan important com aturar el feixisme i treure només 4.000 persones a Barcelona com va passar dissabte. Alguna cosa falla. Será la gent? O será que no estem parlant dels problemes concrets de la gent?

Bolsonaro ha arribat a la Presidència de Brasil sense fer cap debat, sense cap intervenció publica. Només amb el whatssap, twitter i altres temes, i amb un suport no menyspreable de la oligarquia, pèrò sobre tot amb una campanya disenyada per Steve Bannon. Aquest personatge ara está a Europa, intentant ni més ni menys que plantejar una força potent al Parlament Europeu. I el més trist és que les táctiques de l'esquerra per fer-li front, no només son previsibles sino que son nefastes. I a Espanya 3/4 del mateix. Qualsevol "escrache", qualsevol baralla tavernaria o de carrer será presentada de determinada manera, ells seran presentats con víctimes i els antifeixistes quedaran minoritzats.

Al feixisme, amigues i amics, companyes i companys, coneguts i saludades, s'el combat amb la raó, amb cultura, amb organització i amb pedagogia, i sobre tot amb la gent, sent més que ells. Com penseu que varem derrotar al franquisme al 77? Cridant més? Fent que les pancartes siguessin més grans? No, els varem derrotar perque erem més, perque teniem cultura antifranquismta que es plasmava en fets, vagues, jornades, acnçons, llibre, es a dir, amb cultura. Si les protestes de la época haguessin estat  de minoria, no haguessim vençut. La llibertat la varem guanyar als carrers, es veritat, però perque teniem molta gent al darrere, perque els hi varem guanyar "el relato", que es diu ara, jo prefereixo parlar de correlació de forces.

No els guanyarem amb manifestacions com la de dissabte, ni amb pronunciaments. Els derrotarem fent cultura republicana, amb fets que mostrin que volem llibertat, igualtat i fraternitat, no una minoria, sino una majoria social. Els derrotarem si tenim una alternativa creible, defensable i construída democràticament. Els guanyarem amb la història i amb el nostre dia a dia, al sindicat,a l'associació, als casals, allá on hi hagi gent. Així em van ensenyar a mí i a molta gent més, així hem de treballar. No serveix de rés l'autocomplaença o el dir-li a la gent que la culpa es seva, com si nosaltres no tinguessim responsabilitats de dirigir malament les lluites. De qui parlo? Doncs de nosaltres, les esquerrers. Parlo de mi, fonamentalment.

JORDI RIBÓ FLOS, 25 DE MARÇ DE 2019.

RELEYENDO EL MANIFIESTO COMUNISTA

RELEYENDO EL MANIFIESTO COMUNISTA.

Muchos dicen que un texto escrito en 1848 poca virtualidad tiene hoy en día. Precisamente, todos los fenómenos que todo marxista debería hoy estar debatiendo como son la globalización y la crisis, me invitan a releer el texto de Marx y Engels, no para encontrar soluciones ni respuestas al estilo de los marxistas de manual, ni definiciones contradictorias como haría cualquier filisteo, sino para plantearme las cuestiones fundamentales y buscar las alternativas posibles, basándome en el sentido común de la clase obrera, en la correlación de fuerzas y en un análisis científico de la estructura de clases actual, en Catalunya, España, Europa y el mundo.

Sigo siendo partidario de una sociedad socialista, del socialismo, como diría Enrico Berlinguer, de un socialismo adaptado a las características de la sociedad en la que vivo, de un socialismo en la pluralidad que preserve todas las libertades excepto una: aquella que faculta que un individuo explote a otro. 

Uno de los capítulos desenmascara los socialismos erróneos es aquel que Marx y Engels dedican al socialismo reaccionario, que identifican de tres tipos: El llamado "socialismo feudal", aquel que bajo hegemonías aristocráticas, escriben libelos contra la sociedad burguesa moderna. Éste no comprende la marcha de la historia moderna, el paso dado desde una sociedad feudal a una sociedad burguesa y se limita a escribir pasquines repletos de amenazas sobre el porvenir y de ecos del pasado. Imputan a la burguesía que hayan creado una sociedad en la que lleva en su germen una clase social que, una vez organizada y constituida como clase nacional, hará saltar por los aires el antiguo orden social. Hoy éstos huyen del lenguaje tradicional, reniegan de la existencia de esta clase (el proletariado), hablan de "los de abajo" en sus panfletos y no hablan de organizar a la clase, sino justo lo contrario.

Habla también del "socialismo pequeñoburgués". Según dice el manifiesto, "En los países donde se ha desarrollado la sociedad moderna, se ha formado-y, como parte complementaria de la sociedad burguesa, sigue formándose sin cesar-una nueva clase de pequeños burgueses que oscila entre el proletariado y la burguesía. Pero los individuos que la componen se ven continuamente precipitados a las filas del proletariado a causa de la competencia y, con el desarrollo de la gran industria, ven aproximarse el momento en que desaparecerán por completo como fracción independiente de la sociedad moderna y en que serán reemplazados en el comercio, en la manufactura y en la agricultura por capataces y empleados". Esta pequeña burguesía hoy se ve además adicionada por sectores rentistas, free lancers, toda clase de emprendedores que están al margen de la producción, que provienen de intersticios de la gran burguesía, a los que llamaré "burguesía intersticial". Esta fracción está intentando utilizar al proletariado como carne de cañón en su batalla contra la gran burguesía, para asegurarse un lugar bajo el sol de la sociedad capitalista. Cuestiona los efectos de la globalización (algunos), pero no sus causas. Son capaces de llevarte o al Brexit o a un estado - paraíso fiscal, pero no entrarán en la contradicción capital-trabajo.

Finalmente hablan del "·socialismo verdadero" con sorna, claro está, de aquel socialismo que se aplica "por principios", sin tener en cuenta ni el punto de partida de las sociedades ni el desarrollo de los cambios de la sociedad feudal a la sociedad burguesa. Hablan de que, en su día los filósofos alemanes del siglo XVIII asimilaron las transformaciones en Francia "como se asimila una lengua extranjera: por traducción". No tener en cuenta el carácter del estado que está naciendo, las posibilidades que ofrece por un lado, o pensar que en todos los países suceden los mismos fenómenos y que sólo hay que aplicar recetas de manual es un mal que ha perseguido a todos los que se reclaman del marxismo como método de análisis.

Hemos vivido el siglo XX, el siglo de la Revolución. Debemos leer con atención lo sucedido e interpretar el mundo desde una visión propia, por lo que los manuales no sirven. Debemos investigar las clases sociales hoy en día, sus fracciones, las nuevas contradicciones que surgen y aquellos fenómenos que debemos trabajar para avanzar hacia el objetivo socialista expresado en palabras de Berlinguer, pero que yo me atrevo a llamar el manifiesto de los marxistas del siglo XXI. Debemos realizar esta tarea pedagógica para construir una propuesta política que parta de que, si las clases sociales existen y siguen luchando entre sí, seamos capaces de constituir en sí y para sí el proletariado en este siglo. Para ello debemos analizar rigurosamente los dos temas que anunciaba al principio: la globalización y la crisis.

LA BANALITZACIÓ, UN PERILL GREU PER LA POLITICA

LA BANALITZACIÓ, UN PERILL GREU PER LA POLÍTICA.

Sovint, massa sovint ens estem trobant amb qualificatius que no responen a un concepte descriptiu, són servidors i subordinats a conceptes polítics que ens volen fer creure que responen a elements objectius i no subjectius. Així doncs, trobarem que es qualifica com Vaga General a manifestacions i concentracions al marge dels centres de treball, veurem rebelions allá on el que hi ha és desobediencia, veurem mandat democràtic en una simple majoria parlamentaria, en diran sedició d'alló que no passa de ser una conspiració d'estar per casa, ens explicaran que una estada en un país estranger en un palauet és exili i ens voldran convencer de que la violència es pot exercit contra utensilis i equipaments, quan tots saben que la violència s'exerceix contra les persones, si no es una algtra cosa.

El procés i tot el que ha conllevat l'actitut irresponsable d'una majoria parlamentaria i d'un Govern legítim per una banda, i la manca de voluntat política de tot un Gobierno, un poder judicial i un aparell d'estat, que lluny de cercar vies d'acords i compromissos, s'han dedicat a alimentar la espiral de confrontació per l'altre, ens porten a la conclusió següent: afortunadament aquests responsables polítics aprenents de bruixot no estaven en la época de la transició, perque si no, probablement ens haguessin conduït a un estat de confrontació civil que hagués, sense cap mena de dubte, acabat en enfrontaments al carrer en forma de quasi guerra civil 2ª part.

Estem per tant, assistint a un cúmul de despropósits. Quan semblava que la moció de censura trionfant de Sánchez podia variar sensiblement la política de la pastanaga i el bastó (més bastó que pastanaga) del PP, van i propicien la caiguda de Sánchez i el PSOE al crit de "tots són iguals". Es a dir, si no fas el que et mano, ets un fatxa. Doncs aixó és una banalització del feixisme molt malévola i falsa. Si, perque qui ho diu no hauria d'haver oblidat que, quan es varen constituir els primers ajuntaments democràtics, alguns dels predecesors de l'actual PDCAT i ERC no van fer cap fástic a incorporar alcaldes  i regidors franquistes a les seves llistes. Exemples n'hi ha de sobres, sobre tot en el territori del que alguns anomenen la "Catalunya catalana", es a dir, la dels menestrals, propietaris de terres, free lancers i carlins de tota mena.

La darrera ha estat la de la senyora consellera Artadis. Es suposa que una diplomada a Harvard, un mínim de saber estar té. Doncs no, aquesta bona senyora s'atreveix a comparar la situació de Catalunya amb la Shoa, és a dir amb el genocidi contra el jueus per part dels nazis i els seus aliats, i als suposadament reprimits ni més ni menys que amb Anne Frank, la nena jueva que escrigué aquell diari i que finalment va ser arrestada i enviada als camps de la mort. El més gruixut és que encara es compara els líders empresonats i fugits amb Gandhi, Martin Luther King, Mandela...(no els comparen ni amb Puig Pidemunt ni amb Grimau perque no són dels seus) .Aquestes comparacions no tenen cap mena de rigor, no es pot comparar Marchena, per molt de dretes que sigui al Tribunal de l'apartheid, ni a la Policia i Guardia Civil amb els assasins de Mahatma i de King, per molt que alguns milers de descerebrats cridessin "a por ellos, ohé". No tot descerebrat és un nazi, encara que tot nazi és un descerebrat. No sé si m'explico. 

En una societat democràtica fan falta persones al front de la Policia com el major Trapero, amb mentalitat de profesional i amb una lleialtat democràtica que avui ningú pot discutir. Fan falta més Traperos, no només en el Mossos d'Esquadra, també a la Policia Nacional i a la Guardia Civil, massa plenes de hooligans i de quadres de comandament encara  formats amb valors no democràtics.  Però per aixó ens calen dirigents polítics amb visió amplia, no la colla d'impresentables que ens trobem en el Govern de Puigdemont abans i ara amb el de Torra. Ens cal una Presidència de la Generalitat que governi i no que faci de reinterpretador de la història, i ens cal un Govern a Espanya que ni estigui girada d'esquena a Catalunya ni pensi en el 155 com la solució.

Es a dir, no ens cal la banalitat, la superficialitat, ens cal començar a fer politica seriosament, a Barcelona i a Madrid. Tant de bó tinguessim dirigents com els que varem tenir a la transició, i començo pel que m'es proper: com enyorem el Guti, l'Ardiaca, en Camacho, el Cipriano...fins i tot a Santiago Carrillo i aquell equip de dirigents del PSUC i del PCE, amb el seus encerts i errades, però que, sense cap mena de dubtes van dirigir un procés on la gent, i fonamentalment la classe treballadora va fer possible la democràcia i les llibertats de les que gaudim avui, perque benvolgudes i benvolguts: comparar l'actual situació política amb el franquisme o amb una dictadura és una banalització gravíssima de la història, que si el molt benvolgut Fontana aixequés el cap i ho sentis, el pobre es tornaria a morir.

JORDI RIBÓ FLOS 15 de Març de 2019

ROIG ENCÈS HA FET LA PRE-ESTRENA

ROIG ENCÈS HA FET LA PRE-ESTRENA.

Ja tenim un cor. Qui ens ho havia de dir. En el mes de Maig de 2018, a partir d'alguna conversa amb alguns companys pensionistes, vaig comentar la possibilitat de fer una coral del sindicat. La veritat és que tenia alguns temors de que la proposta es veies com una "boutade" per part d'algú que ja no té responsabilitats sindicals. Però val a dir que tant la companya Estrella Pineda de la Federació de Pensionistes com la Rosa Sans, de la Fundació Cipriano García van acollir la idea molt favorablement. La Rosa em digué: "Jordi, fés un paper, explica el projecte breument i busca un cert nombre de persones a qui pugui interessar. Així ho vaig fer, vaig buscar la complicitat d'en Lluis Filella, el vaig embarcar en la operació, i seguint també el consell de la companya Maribel Navarro ("formad una coral no sólo de pensionistas, contad con los activos") varem trobar una decena de persones interessades.

La meva joia primera va ser quan la Rosa em va donar la opinió favorable de la Dolors Llobet i llum verda per ja buscar gent. Cap el més de Juliol a finals, teniem ja unes 40 persones que havien mostrat el seu interés. El proper repte era trobar un director, que havia de ser un profesional de la musica i, a ser possible de la casa o proper al nostre pensament. La Federació d'Educació ens va fer unes recomanacions, i així varem coneixer al Víctor Béjar, music profesional, profesor del Conservatori Municipal de Barcelona, i a més, delegat de CCOO. Després de la primera conversa, i de veure'l dirigint una Big Band d'alumnes del Conservatori, van quedar maravellats, i ens demanávem en Lluis i jo com era possible que tinguessim gent com en Victor, sense saber-ho ningú. Moltes vegades ens passa, a CCOO tenim moltíssim talent en moltes coses que ens passa desapercebut. Una altgre exemple es el nostre poeta i rapsoda Esteve Bosch.

Bé, arribem al 3 d'Octubre i fem una reunió amb tota la gent interessada, a la qual expliquem el projecte. 31 persones s'inscriuen. i comencem els assajos a finals d'Octubre. En aquests període, hi ha companys i companyes que no poden continuar per motius personals, i avui tenim 22 persones, dividides en quatre veus: sopranos, contrals, tenors i baixos. Tenim majoria aclaparadora de dones (on son els homes de CCOO en aquestes activitats?) i estem a la cerca de musics també.

Les sessions d'assaig mostren per per cantar en un cor, cal ser molt disciplinat, cal tenir compromís i cal reapendre coses molt importants. Per gent com nosaltres que apenes havia tingut experiència es feia bastan dur. La inmensa capacitat d'en Víctor, la seva paciència i "savoir faire" ha estat decisiva. 

Un bon matí de finals de Gener ens ve a veure l'Andrés Querol i ens demana si podriem cantar a una assemblea de delegats i delegades de CCOO el dia 19 a Barcelona. Obviament varem accedir, condicionats a que el nostre director ho veies bé i que el conjunt de persones de la coral estiguessin disposats i disposades. En Víctor va estar contentíssim i en quan la gent, passat el primer sotrac, ekl primer vertígen, va accedir amb entusiasme.

Varem assajar La Internacional (una estrofa) i Els Segadors i, finalment, el dia 19 va arribar. Una mitja hora abans, anem a escalfar la veu i fer els darrers retocs. La veritat es que, tots vestis de negre i la corbata, foulard o llaçet vermell, donavem una molt bona imatge i presència. Crec que bastanta de la gent de CCOO es va sorpendre quan varem entrar a l'escenari i ens disposarem ben formats sota el vermell intens, sota el Roig Encès de l'escenari. En Víctor pren la paraula i explica, com ningú ho hagués fet, qué és Roig Encès, de qui és i el per qué es fa. I acte seguit, demana silenci. Els demès no sé, a mi s'em va fer un nus a la gola, vaig notar un pés a la panxa  i una sour freda em recorregué. Però, després de les primeres paraules em vaig tranquilitzar, i vaig intentar no cometre errades greus. La acollida dels delegats i delegades de CCOO va ser fantástica, i els seus aplaudiments em van disipar ja qualsevol mena de dubte, inseguretat...segur que varem cometre algunes errades, a les properes ho farem millor, però la gran ilusió de tots els companys i companyes de Roig Encès, la seva alegria, inclús ha fet que neixessin nous llaços entre nosaltres, va fer que ens cohesionem molt i molt. Podem dir que a partir del 19 de Febrer som ja un cor.

Qué volem? Recuperar les cançons del poble, aquells cants del moviment obrer, de la República, aquells cants que cantavem alguns contra la Dictadura, desde els nostres cantautors fins aquell univers "Folk" de finals dels 60, aquelles cançons amb les que ens identifiquem pels seus valors explícits. Volem a més que la gent canti amb nosaltres, que participi de la musica i el cant com espai de trobada, alegria i vitalitat. Per aixó farem també un cançoner amb les 40 cançons primeres per l'any del Centenari de la Vaga de la Canadenca: 100 anys, 40 cançons per les 40 hores de treball.

Esperem fer la estrena veritable el Dia Mundial del Treball Digne, esperem que podrem fer un petit repertori (La Internacional anirá sencera), pero val la pena que sapigueu, tots i totes, els companys i companyes de CCOO que ens teniu, i que a més, qui es vulgui unir, qui es vulgui apuntar, té un lloc que l'espera. Roig Encès es vostre i per vosaltres, sindicalistes. Canteu amb nosaltres i  lluitem junts per una societat sense explotació ni opressió.

PRESUPUESTOS VERSUS ELECCIONES

PRESUPUESTOS VERSUS ELECCIONES.

CONFORMISMO VERSUS MOVILIZACIÓN

El pasado viernes se despejó la incógnita: al no pasar en las Cortes el trámite de los presupuestos y al votar los señores y señoras diputados las enmiendas a la totalidad, el Presidente del Gobierno Pedro Sánchez optó por la convocatoria de elecciones anticipadas para el próximo 28 de Abril. La convocatoria, por tanto, se ajusta a las facultades que tiene el presidente del Gobierno de disolución de las Cortes y convocatoria electoral. Igual de legítimo hubiese sido el escenario de continuidad, sabiendo que la correlación de fuerzas era absolutamente adversa, y que muy probablemente hubiésemos asistido a momentos (o semanas) de profundas inestabilidades políticas, como si lo vivido desde la moción de censura fuesen juegos de artificio. Ello ha sido fruto de la nefasta gestión, por parte de algunos, de la mayoría que permitíó la salida del Partido Popular del Gobierno. 

Se hacía necesaria, una vez triunfante la moción de censura, un cierto sosiego, supuesto que el PP iba a reaccionar de manera furibunda. Quizá el único partido quie ha sabido estar a la altura y ha operado con inteligencia haya sido, a mi modo de ver el PNV. No ha participado de ruídos sin dejar de ser ni de representar a "los suyos", y se ha situado con mucha discreción en el lugar de dejar hacer, pero siempre siguiriendo y aportando soluciones a la crisis territorial que vive España, que dicho sea de paso, está ocultando un elemento que veremos con toda probabilidad, que la crisis económica no está ni mucho menos superada.

La tríada PP, C's y el neofranquista VOX son los nuevos filisteos de la política española. Basándose en una cultura política de no reflexión, no sólo desdeñan, odian y confrontar toda situación novedosa, agarrándose a las tradiciones más vetustas y bastas del carpetovetonicismo. Su mensaje, entre Trump y Bolsonaro no es sencillo, es simple, que es otra cosa. Responde al estilo Steve Bannon, mensaje directo con culpabilidad al más débil, no razona, juzga y pontifica, no propone, amenaza, no busca responsabilidades, insulta. Eso es lo que tenemos.

Podemos está inmerso en una crisis interna fruto de su propio modelo y formas de funcionamiento. Han descubierto que no se puede funcionar sin los mecanismos adecuados partidarios, pero sobre todo han descubierto tarde que no se puede partir de la nada. Su inestabilidad es su propio ADN y, o recuperan un discurso más ideológico ligado con la praxis de las organizaciones sociales y sus demandas o poco tienen que hacer.

El PSOE, en este momento vive la segunda confrontación interna entre Sánchez y los llamados "barones" junto a algunos jubilados políticos. Los llamaré para entendernos como los socioliberales. Éstos no han dejado de incordiar,  interna y externamente para evitar que Sánchez y su gobierno saliesen airosos. Han retardado medidas, han obligado a que cada día se hable del tema de Catalunya oscureciendo todo lo demás. Sánchez tiene una papeleta muy difícil: articular un bloque democrático y de progreso que frene a la tríada reaccionaria, y primero necesita poner orden en sus filas, cuestión nada sencilla.

Dejo para el final a las direcciones independentistas catalanas. La falta de visión política de futuro, la no toma en cuenta de la correlación de fuerzas, la imposibilidad de obtener lo que plantean, el miedo escénico, todo esto junto ha hecho que, de una manera absolutamente irresponsable hayan hecho descarrilar al GFobierno del PSOE. Sobre ellos únicamente pesa la responsabilidad de no aplicación de los Presupuestos Generales del Estado con todas las partidas que favorecían a las clases trabajadoras y también, por primera vez, contemplaban la aplicación en profundidad del nuevo Estatut. La pequeña burguesía catalana, los nietos de los menestrales y biznietos del carlismo, desde un falso radicalismo han hecho piña de facto con la oligarquía más retrógrada española y les han facilitado la tarea. No es nuevo en nuestro país, el siglo XX está lleno de ejemplos del comportamiento de la burguesía y pequeña burguesía catalana cuando han sentido que no estaban en el bloque de  poder. Han actuado, una veces de freno, otras de quinta columna y otras de "eso no va conmigo", y han dejado a la mayoría en manos de los reaccionarios.

Si no hay una reflexión profunda por parte de las gentes que, de buena fe han abrazado una causa que en siglo XXI no tiene razón para su existencia, podemos acabar mal, muy mal. La fiera fascista ha parido, hay cachorros destrozando cementerios y lugares de memoria, se vitupera y desprecia a las feministas, se sigue atacando a los sindicatos de clase y se hace surf sobre la peligrosa ola del racismo y la xenofobia. Hay que pasar a la ofensiva, hay que lanzar la movilización social. La primera estación es el 8 deMarzo, es en este elemento donde las izquierdas pueden y deben comenzar a articularse. La segunda será el 28 de Abril y la tercera el 1º de Mayo. Manos a la obra.

CATALUNYA, CRÓNICA D'UNA DERROTA ANUNCIADA

CATALUNYA, CRÓNICA D'UNA DERROTA ANUNCIADA.

Els darrers estirabots de les direccions independentistes després de que Pedro Sánchez guanyés la moció de censura condueixen, no només al Govern del PSOE a la oposició, sino que porten directament a la pérdua dels nivells d'autonomia assolits en l'Estatut aprovat en 2006 (crec).

Les direccions independentistes, amb la politica del tot o rés, amb l'escapada de Bruseles (algú ens explicará qui paga la festa?), els intents d'insurrecció comarcals, les confrontacions estupides "amb Madrid" condueixen directament a una majoria PP, C'samb el suport del neofranquisme representat per Vox. Aquesta es la foto d'avui.

Malgrat els esforços de gent com Tardá o com el mateix Campuzano la cosa va molt malament. Dirigits pel sultá de Waterloo i pel seu encarregat a la Plaça de Sant Jaume, amb un munt de Consellers i de Conselleres que no sabem a qué dediquen el seu temps laboral (a governar, poquet), amb les bogeries Palusiadenques i els encaputxats cupaires pululant per ahí.

Si, amics i amigues, perque mentre tant a Catalunya les llistes d'espera a la sanitat augmenten com l'escuma, perque els treballadors i treballadores públiques han hagut de plantarse per recuperar els seus diners (el Govern tenia la barra de dir que no tena calés i de cop han aparegut), perque té els bombers, mossos d'esquadra i personal de protecció Civil absolutament abandonats, la dependència no arriba a les families que ho han sol.licitat...No sé si catalunya es un caos, però la seva administració sí que ho és.

Aquests aprenents de bruixot no es donen compte (o sí), que amb la seva actitut impresentable li estan posant l'alfombra vermella a Casado y Rivera, i de passada estan empitjorant i molt la situació dels polítics presos, la qual cosa em preocupa i molt, perque la mesura de presó incondicional sense fiança es abusiva i de dubtosa legalitat.

Aixó, però no sembla afectar als que creuen i practiquen la filosofia de "quan pitjor, millor". Doncs no, quan pitjor, molt pitjor. Els que desde Waterloo o desde la Plaça de Sant Jaume es passen el dia constituínt Consells republicans privats, o escamots per tallar autopistes, no estan governant. No atenen les peticions de la Catalunya real, composada per dones i homes que fan cues interminables a la Sanitat Pública, que esperen els diners de la dependència que no els hi arriben, que han vist retallats els seus sous i que han hagut de plantarse per cobrar (quin miracle que el dia abans de la vaga dels empleats públics aparexeisin els calers per pagar els treballadors publics). Dit en altres paraules, tenim un Govern que viu sense viure en ell, que espera una cosa que sap que no arribará, per moltes raons, sobre tot per dues: Perque no hi ha prou masa crítica i perque l'estat no es trenca així com així.

En aquestes estem, esperant a veure que passa el dia 21. El Govern cada dia la diu diferent, primer que era una provocació, després que hi tenen tot el dret a reunir el Consell de Ministres i avui sembla que Sant Tornem-hi a la provocació. La veritat es que anem a marxes forçades cap a un nou 155 "sine die", cap a una majoria de dreta-extrema dreta, que és el que reclama: la expressió feta llei del "A por ellos", que son tots nosaltres, el poble de Catalunya.

Encara som a temps, deia en Tardá, i a mí m'agradaria que fos veritat, però un ja comença a distingis els desitjos de les realitats. Es per aixó que estic rebuscant les velles enganxines de "Volem l'Estatut", si nois i noies, aquelles del que alguns illetrats diuen que és "el régim del 78". Un servidor prefereix el régim del 78 a una siposada república que encara no sabem si será democràtica, perque fins ara la democràcia, la cultura republicana de la fraternitat está bastan allunyada del que pensen i fan Puigdemon-Torra-Paluzie, el nou "Trio Calaveras".